Josep Maria Saurí és el propietari de Can Terrades a La Batllòria, Sant Celoni, i un referent en la gestió sostenible dels boscos mediterranis. Com a forestal i ramader, continua una llarga tradició familiar dedicada a la cura dels boscos al Parc Natural del Montnegre i el Corredor. A la seva finca, de més de dues-centes set hectàrees, combina coneixement ancestral i innovació per mantenir un paisatge viu i resilient. Amb l’ajuda de la seva filla Gemma, la pastora Clara Nadal i un ramat de sis-centes ovelles ripolleses i cent cabres blanques de Rasquera, desenvolupa una tasca essencial, però sovint invisibilitzada: reduir el risc d’incendis mitjançant el pasturatge dirigit. La seva feina no només preserva l’entorn, sinó que també posa en valor el paper de la ramaderia extensiva en la salut dels ecosistemes forestals.

El bel de les ovelles de Can Terrades ens anuncia que el ramat està a punt per sortir a pasturar al bosc. El xiulet que fa sonar en Josep Maria també ens ho indica. Els animals tenen gana i mostren signes d’impaciència. La pastora, Clara Nadal, ja és a lloc amb els seus dos gossos: el Tro, un border collie, i la Brisca, una gossa d’atura. A Can Terrades, el terreny està enfangat després de dies de ruixats intensos. Des d’aquí, les copes dels arbres que coronen els turons es retallen contra el cel com paraigües de color verd fosc. Mentre el bestiar es prepara per a la sortida, Gemma Saurí, probable successora al capdavant del projecte, ajusta els dispositius GPS de les ovelles per localitzar-les en cas que alguna es perdi.  

La diversificació de la finca és una de les claus del bon fer de l’equip d’en Josep Maria. Combinen la venda directa de xai del ramat —certificat pel Consell Català de la Producció Agrària Ecològica (CCPAE)— amb l’extracció i comercialització del suro, la fusta i altres productes secundaris. La fusta també compta amb la certificació de gestió forestal sostenible PEFC (Programme for the Endorsement of Forest Certification). Com a línia de negoci addicional, estan ultimant les obres per impulsar un allotjament de turisme rural.  

Malgrat els entrebancs quotidians, aquesta família sent un immens orgull per continuar el llegat de custòdia dels boscos. En Josep Maria encara recorda com el seu avi estudiava l’evolució dels possibles incendis amb uns prismàtics, en una època en què hi havia «cultura del foc». Una filosofia que són conscients que es va perdent, tot i que veuen amb bons ulls que la ciència comenci a demostrar que una bona gestió forestal afavoreix la biodiversitat. Les dades els donen la raó, però demanen més suport, tant de l’Administració com de la societat civil. A les persones consumidores les llancen una pregunta directa i clara: «En aquest mes, quant xai heu menjat?».  

Josep Maria, ets el propietari actual de Can Terrades i continues el llegat de diverses generacions. D’on prové la teva passió pels boscos i pels animals? 

La família de la meva mare ja tenia ovelles a Castelló, mentre que la del meu pare criava vaques a Breda. Vaig créixer envoltat de vaques i, més tard, vaig decidir incorporar ovelles i cabres. El meu avi patern es dedicava a la gestió forestal a Can Terrades, com ja feien el seu avi i el seu pare, i així retrospectivament fins a arribar al segle XII... Era una tradició. I ha arribat fins a mi, per la qual cosa he continuat. D’alguna manera ho porto a la sang, tot i que, a banda d’aquest projecte, també he treballat en altres àmbits.   

En quin moment apostes per un ramat d’ovelles i no per un altre tipus de bestiar? 

Era una aposta difícil. Actualment, tothom tria bestiar integrat, però les ovelles i cabres representen un repte que m’agrada. En teoria, aquest model que hem triat és el futur per protegir els boscos i fixar població al territori. Tot i això, quan vaig començar el 1995, era precisament el moment en què la majoria dels ramaders plegaven. Tothom em deia que no tindria futur, però la prova que s’equivocaven és que ramats encara n’hi ha, i també persones com la Clara, que vol ser pastora.  

Et defineixes primer com a forestal, en una terra que sents molt teva.  

Totalment. La gestió dels boscos l’hem fet durant moltes generacions. Conservem les escriptures de propietat de l’any 1100 i escaig, on ja consten els censos que es pagaven al castell de Sant Martí de Montnegre per la nostra terra. En aquella època de barons, érem una mena de propietaris-esclaus, perquè havíem de pagar censos anualment, una fórmula que no va acabar fins a la Guerra dels Remences. Des d’aquell temps, hem gestionat el bosc. 

Als teus seixanta-quatre anys i amb molta experiència al sarró, què t’aporta encara aquesta feina?  

Aquest ofici el faig perquè m’agrada. Sempre l’he tirat endavant perquè m’ha omplert. Cuidar un ramat és com una droga. Econòmicament té les seves pujades i baixades, però segurament, si no hi hagués la satisfacció personal, qualsevol altre negoci seria més rendible. La gestió forestal és una labor que hem anat realitzant a cada generació i que manté la seva continuïtat avui dia. D’això me’n sento orgullós. Té inconvenients de tota mena, però és una bona feina. 

«La gestió forestal és una labor que hem anat realitzant a cada generació i que manté la seva continuïtat avui dia. D’això me’n sento orgullós» Josep Maria Saurí 

La muntanya que ens envolta té molta història. Com explicaries la gestió forestal que desenvolupeu?  

Gestionem el bosc com es feia antigament, seguint mètodes tradicionals. És a dir, fem tallades selectives i mantenim el bosc irregular, amb arbres de totes les edats. També conservem el bosc mixt, que significa que en un mateix bosc conviuen suros, alzines, roures, pins pinyers i diverses espècies més. Cada vint-i-cinc anys realitzem una aclarida d’arbres: així mantenim el combustible a ratlla, com diuen els bombers.  

Ens podries posar un exemple d’aquest tipus de gestió?  

Com a mesura preventiva davant el foc, a prop de casa hem creat una franja de protecció que està integrada dins de la zona estratègica de gestió. Vaig establir aquesta àrea amb l'assessorament dels bombers, i és un espai on, en cas d'incendi, el foc es podria apagar més fàcilment gràcies al fet que els arbres i arbustos estan disposats amb suficient separació. Totes les nostres intervencions al bosc han d’estar recollides al Pla Tècnic de Gestió i Millora Forestal aprovat per la Generalitat de Catalunya, on documentem les actuacions de planificació forestal. Si hi ha alguna acció que no figura al pla tècnic, l’afegim. Hi ha zones on podem mantenir el sotabosc amb el ramat, i d’altres on no és possible. Cal determinar en quines àrees volem evitar que s’hi propagui el foc o, si més no, que sigui de baixa intensitat. Fer-ho amb el ramat és natural i, de pas, les ovelles s’alimenten! Intentem que l’estructura del bosc sigui el més resistent possible als incendis forestals, ja que els focs ens preocupen molt. A Catalunya existeixen grans masses boscoses abandonades, i això constitueix un problema greu. 

Segons l'estudi del programa Barcelona Agrària titulat “A prova de foc”, en seixanta-dos anys (1956-2018) el nombre de municipis de la província de Barcelona amb un paisatge eminentment forestal ha passat de 104 a 193, la qual cosa representa un augment del 84 %. Per contra, només el 25 % dels municipis de la demarcació conserven un paisatge en mosaic. Tot i que a Can Terrades treballeu en la direcció contrària, no us preocupa que l’abandonament dels altres us passi factura?   

Ho tinc assumit. La gestió dels boscos va començar a abandonar-se cap als seixanta i setanta per la falta de rendibilitat econòmica. La gent gran deia que un bosc era brut quan tenia molt de sotabosc i advertia que es cremaria. I efectivament, es va cremar! D’aquestes lliçons n’aprenem? 

També hi ha signes d’esperança. Algunes administracions, com la Diputació de Barcelona, valoren la importància de recuperar el mosaic agroforestal. Sents que els ens públics i acadèmics entenen la vostra labor? 

Sí, almenys es comença a donar suport a la idea de la gestió tradicional! Els tècnics i els científics han començat a reconèixer la importància de gestionar els boscos, de fomentar el mosaic i, per tant, d’afavorir les pastures i els espais oberts dins dels boscos. Això ja és molt, perquè abans es defensava exactament el contrari. Als estudiosos, al capdavall, els hem de fer cas, perquè són els que avaluen la realitat amb objectivitat. Fa trenta o quaranta anys predominava el model que tot havia de ser bosc. I els ramats estaven mal vistos perquè mantenien els prats i no convenia tenir-ne. A mi m’ho havien dit a la cara! Ara la situació s’ha capgirat: han realitzat estudis i han comprovat que la pèrdua de biodiversitat als boscos es deu majoritàriament a la desaparició d’espais oberts. Com ha canviat la cosa! La recuperació del mosaic agroforestal és una bona notícia per a la biodiversitat. Per exemple, si tenim menys prats, tenim menys papallones, perquè les erugues crien allà. Al bosc no crien!  

«Fa trenta o quaranta anys predominava el model que tot havia de ser bosc. I els ramats estaven mal vistos perquè mantenien els prats i no convenia tenir-ne» Josep Maria Saurí 

Un altre corrent de coneixement que aniria en contra de la gestió forestal dels boscos és l’anomenat rewilding o “ressalvatjament”. Què en penses? 

El rewilding és una ficció que va en contra de la mateixa història dels sòls rurals. Aquí fa deu mil anys, des del Neolític, que hi ha pastures, gestió forestal i agricultura, i ara de sobte volem emular l’Amazònia o els boscos boreals de Sibèria. Això de voler apartar l’ésser humà de l’ecosistema i retornar a un món teòric no ho entenc... Aquí els boscos han estat gairebé sempre cultivats per les persones. Quan la gestió humana adequada desapareix, es produeixen desequilibris. 

En aquest sentit, cal diferenciar entre la gestió forestal positiva i les accions perjudicials que provoquem els humans.  

I una d’aquestes accions són els focs. Com sabeu, la natura es regula a través de pertorbacions. Una d’elles són els incendis forestals, però només el 5 % dels focs són d’origen natural; l’altre 95 % està provocat per activitats humanes inadequades: negligències, accidents o actes intencionats. 

A més, la freqüència excessiva d’incendis impedeix que el bosc es regeneri completament. El problema a Catalunya és que un 70 % dels boscos no es gestionen. S’ha abandonat tant el cultiu com els aprofitaments. Davant del canvi climàtic, un bosc jove que creix amb competència entre arbres i sense gestió representa una autèntica bomba de rellotgeria.  

«Només el 5 % dels focs són d'origen natural» Josep Maria Saurí

Per això és tan important la silvopastura i ramats com el vostre. Sents que esteu tenint èxit? 

No sé si parlaria d'èxit, dependria del significat que li donem. El ramat funciona, portem vint-i-set anys, però si mires al voltant, els altres pastors han plegat. Fa vint anys hi havia aquí a prop un ramat de mil ovelles que feia transhumància al Montseny, i hi pasturaven com a mínim tres ramats més. Tots aquests han desaparegut per diversos factors: la baixa productivitat de les ovelles, la deficient comercialització dels productes i el fet que la gent, en general, ha prioritzat comprar el producte barat. Si ho mires així, els números no quadren en el sistema extensiu o semiextensiu.  

A més, s’està perdent l’hàbit de pasturar al bosc perquè necessites races resistents, que són races autòctones capaces de suportar les condicions del pasturatge. Les nostres són ovelles ripolleses i, si les observes, veuràs que el que ara estan menjant són estepes! També s’alimenten de gatosa, que normalment només se la cruspeixen les cabres. Aquest és precisament el gran valor d'aquestes races autòctones: s'adapten al territori, aprofiten el que hi ha disponible i contribueixen a mantenir net el bosc. L’altra cara d’aquestes races és que són menys productives: les nostres poden parir un xai a l’any i només un 15-20 % en fan dos. Per aquest motiu, és pràcticament impossible mantenir el ramat únicament amb la venda de carn. Per això els altres ramats que coneixia han plegat, s’han intensificat o han canviat la raça de les ovelles... Hi ha les INRA, una raça sintètica, que pareixen tres o quatre xais. Aquesta és la línia que s’està implantant. En el cas del xai, com que no es pot intensificar tant, el preu sempre ha estat un xic més alt que el d’altres carns.   

La Gemma, la teva filla, s’encarrega d’una part de la venda directa. La gent valora el que feu? 

Sí, ens valoren. Al capdavall, allò que et salva és la qualitat del teu producte i les persones que et demostren que estan disposades a pagar una mica més per menjar un tipus de carn que està criada de manera natural i no conté productes de síntesi química. La qüestió és que nosaltres anem fent. Entre els ajuts de la DUN, de la Unió Europea, i amb els ingressos de la venda directa, tirem endavant. La resta és anecdòtic.  

Per a la gestió forestal i la prevenció d’incendis, rebeu ajuts públics que us permetin ser sostenibles econòmicament? 

Sí, rebem ajuts econòmics, però són d’una quantitat reduïda. Nosaltres no fem gestió forestal per la subvenció, sinó per evitar que es cremi la muntanya, perquè si es crema hi perdem tots. L’ajuda representa uns cent euros per hectàrea i només és per a unes zones específiques de la finca. També hem rebut suport econòmic de la Diputació de Barcelona. I pel que fa al suport tècnic, el rebem principalment de la tècnica de l’Associació de Pastors del Montnegre i El Corredor.  

Algun suggeriment per a les administracions?   

Es podrien emmirallar en el model de França. Allà, amb la meitat d’un ramat com el nostre, es pot viure dignament. Aquí, amb el doble d’animals, estem a punt de plegar. A França, disposen d’ajudes regionals substancials, mentre que aquí rebem misèries. Nosaltres ens hem espavilat força bé: fem ramaderia ecològica i venda directa. I això és el que ens ha salvat en comparació amb altres ramaders. Però l'Administració hauria de promocionar el producte de proximitat i donar més suport a pràctiques com la nostra, que és el que fan països veïns. 

«L’Administració hauria de promocionar el producte de proximitat» Josep Maria Saurí

Formeu part de la iniciativa pionera Ramats de Foc. Què us aporta? 

Nosaltres ja fèiem tasques de gestió de risc d’incendis a través de la pastura en zones forestals estratègiques abans d’adherir-nos a aquest projecte de la Fundació Pau Costa. Després de crear l’Associació de Pastors del Montnegre i El Corredor i en tramitar els permisos de pasturatge, vam descobrir que Ramats de Foc era un projecte similar al nostre. La diferència és que nosaltres estem concentrats específicament en aquesta muntanya, mentre ells operen a tot el territori català. A més, mantenen una molt bona connexió amb l’Administració pública. La Fundació Pau Costa està desenvolupant una feina molt valuosa. 

Us dona avantatges a l'hora de prevenir incendis el fet d'estar tan vinculats a aquest territori concret? Heu hagut d'afrontar algun incendi significatiu en els darrers anys? 

Jo et puc parlar de la meva experiència de quan era petit. Abans, la gent treballava la muntanya i se’n feien molts aprofitaments econòmics que, alhora, contribuïen al manteniment del bosc. Per exemple, el meu avi cada dia marcava els arbres que s’havien d’aclarir i determinava l’alçària dels suros. Tota aquesta pràctica es va anar perdent cap als anys seixanta i setanta. Amb la manca de gestió, els boscos van esdevenir més densos i va començar a proliferar el sotabosc. Aquest procés va culminar entre els anys vuitanta i noranta, i el 1994 es va produir un gran incendi, afortunadament no aquí, sinó a la muntanya de davant, de Gualba a Santa Coloma de Farners. Es van cremar entre vuit i nou mil hectàrees. I va ser precisament en finques on no es feia gestió forestal on el sotabosc va cremar amb tanta intensitat que va arribar fins a les capçades dels arbres. Si la gent hagués estudiat aquell foc, s’hauria adonat que en les zones pasturades el percentatge d’arbres morts era molt més baix. I cal tenir en compte que de pastors en quedaven pocs, ja que la majoria havien anat plegant. Això va demostrar clarament que hi havia menys combustible allà on es pasturava.  

Tot i els reptes actuals, sou dipositaris d’un valuós coneixement agroecològic i tradicional. Sentiu que coneixeu la muntanya d’una forma més profunda que la resta de persones? 

El que està clar és que podem aportar molta informació, però sovint veiem que és infravalorada. Des dels despatxos sovint ens proposen idees que considerem errònies i que, quan s’implementen, no funcionen. Crec que les institucions haurien d’escoltar més la gent del món rural. 

«Podem aportar molta informació, però sovint veiem que és infravalorada» Josep Maria Saurí

A Can Terrades la teva filla Gemma podria ser el relleu. Et fa feliç saber que pugui continuar escrivint la història d’aquest lloc?  

Si és possible, sí, per mi encantat. Ja ho veurem i farem el que puguem. De vegades són més els obstacles que ens imposen externament que no pas les dificultats intrínseques el que fa que pugui continuar o no una explotació. Per exemple, ara s’ha decidit construir una sortida de l’autopista AP-7 i això ens farà perdre les pastures del riu Tordera... Són situacions d’aquestes que et van afectant. La societat valora tenir empreses i llocs de treball, mentre que activitats com les nostres han estat oblidades. Els boscos els continuarem gestionant, i, quant a les ovelles, el temps dirà. Si rebem suport extern, les mantindrem; si no, haurem de reduir el ramat.  

I mentrestant, hi ha algun altre projecte en camí?  

Tenim una idea de futur que hem començat a materialitzar: volem engegar una branca d’agroturisme per diversificar l’activitat. Al final, si no fas esmorzars per a la població que ens visita de Barcelona no et guanyes la vida, he, he, he! Anem resistint com podem; de fet, hem passat dos anys molt difícils amb la sequera. Ara sembla que podem posar el marcador a zero. Va arribar un moment en què vaig estar a punt de vendre el ramat, de traspassar-lo, però ara ja tinc clar que continuarem.  

Font original de l'entrevista: Oficina Tècnica de Prevenció Municipal d’Incendis Forestals i Desenvolupament Agrari de la Diputació de Barcelona