Josep Montasell i Dorda (Mataró, 1953) va estar vinculat amb el Parc Agrari del Baix Llobregat des dels seus inicis fins l’any 2013, quan deixa de ser-ne el director. Quinze anys en total durant els quals es va esforçar de valent per consolidar un nou model de protecció i gestió dels espais agraris. Per sort, l’energia, la vitalitat i les ganes de lluitar no li faltaven pas i, dia a dia, un pas darrera l’altre, va anar superant totes les barreres i, avui, el parc agrari que ell va somiar és molt més que una realitat: és un cas d’èxit que ha creat escola i s’estudia fins i tot a moltes universitats.

La constitució del Parc Agrari del Baix Llobregat és una fita molt important a la demarcació de Barcelona perquè va ser el primer cop que agricultors i governs locals del territori es posaven d’acord per protegir i blindar el sòl agrari. Però no va ser la darrera: des de llavors, ja són vuit els projectes que han seguit l’estela iniciada per aquest nét i fill de pagesos, com ell mateix es defineix. 

 

---

 

Josep, veniu de família pagesa, heu viscut en una masia i heu fet de pagès durant molts anys; bàsicament, fins que vau entrar a la Diputació de Barcelona, l’any 1998, per impulsar  el primer parc agrari de Catalunya. Per fer-ho realitat, vau implementar una figura de protecció, ordenació i gestió dels espais agraris molt innovadora, però han passat vint-i-tres anys des de la constitució del Parc Agrari del Baix Llobregat i, actualment, el percentatge de superfície agrària protegida formalment a la demarcació de Barcelona amb una figura de parc agrari o similar no arriba al 13%. Per què creieu que passa, això? Penseu que s’han destinat prou recursos per a la protecció, ordenació i gestió dels espais agraris del territori?

Abans de respondre la teva pregunta, deixa'm aclarir que la constitució del Parc Agrari no és només mèrit meu: feia anys que hi havia un grup de persones defensant la necessitat de consolidar la base territorial agrària d'una manera proactiva des de diferents àmbits professionals. Els germans Jordi i Andreu Peix, Jordi Carbonell, Miquel Domènech, Manel Canes, Ricard Estrada, Pere Vidal, Quico Mestres, Agàpit Borràs i jo mateix portàvem temps pensat que calia anar més enllà del fet de reconèixer, en el planejament urbanístic municipal, el sòl agrícola com a sòl no urbanitzable d'interès o de valor agrícola. Preservar-ho i ordenar-ho era necessari, però, a més, calia afegir un aspecte molt important: el sòl agrícola s’havia de gestionar. Si volíem consolidar el territori amb un sector agrari professional, productiu i amb futur, calia reconèixer la realitat de l'espai agrari, manifestar la voluntat de resoldre les situacions negatives i impulsar noves oportunitats i tendències. Feia falta una eina de gestió que permetés prendre decisions amb voluntat d'executar-les, calia disposar de recursos econòmics i humans suficients, i aconseguir el compromís de fixar mesures per al seu desenvolupament amb el suport del sector agrari i de les pròpies administracions implicades, especialment les locals.

La qüestió és que feia temps que li estàvem donant voltes a aquesta idea, i ja la teníem més o menys desenvolupada, quan vam conèixer el Parco Agricolo Sud de Milà. En aquell moment, la idea va prendre forma: el parc agrari italià va ser el referent que ens va permetre desplegar i concretar el Parc Agrari de Sabadell i el Parc Agrari del Baix Llobregat. D'aquest inici, s’han anat preservant la resta d’espais agraris al llarg dels anys. I tots han tirat endavant gràcies a la voluntat de persones compromeses en cada un des projectes, amb més o menys pressupost. L’Espai Rural de Gallecs, el Parc Rural del Montserrat, l’Espai Agrari de la Baixa Tordera, el Parc Agrari de la Conca d'Òdena, l’Espai Agrari Cinc Sènies-Mata-Valldeix a Mataró i el Parc de la Séquia de Manresa són espais agraris que han nascut agafant com a paràmetres de referència els establerts pel Parc Agrari del Baix Llobregat, encara que després els hagin batejat amb noms diferents: parc agrari, parc rural, espai agrari, etc. Però el nom no és tan important: el veritablement rellevant és tenir la voluntat de preservar, ordenar, gestionar i desenvolupar l'espai agrari. I aconseguir això requereix, sobretot, de temps i persistència, ja que són processos llargs on intervenen actors molt diversos que van des de l'administració pública fins a la pròpia pagesia, i amb tots ells cal parlar-ne i trobar els punts d'acord necessaris per tal de fer efectiu cada projecte. Per tirar endavant un parc agrari, les persones que liderin la iniciativa han de tenir una ferma voluntat de persistència.

 

«Per tirar endavant un parc agrari, les persones que liderin la iniciativa han de tenir una ferma voluntat de persistència» Josep Montasell

 

Penseu que la protecció d’un espai agrari constitueix un impediment per al seu desenvolupament econòmic o més aviat el contrari?

La preservació d’un espai agrari s’ha de fer amb una visió de futur, que no vol dir ignorar el present. S’ha de treballar sota la influència del que jo anomeno «utopia creativa»; és a dir, s’ha de ser utòpics en el plantejament, però aquesta utopia s’ha de crear i construir des del treball del dia a dia. Un treball quotidià que, dit sia de passada, mai ens ha de fer oblidar els objectius que es volen conquerir. Quan això succeeix, no s’avança i es generen situacions frustrants.

Com he dit moltes vegades, si hi ha espai agrari, hi pot haver pagesia; però si no hi ha espai agrari, segur que no hi haurà pagesia. I aquesta afirmació ens l’hem de creure: el sòl agrari no pot patir constantment situacions de precarietat. Si realment considerem, com afirmen des del Parlament de Catalunya, que l’espai agrari és estratègic, aquest no s’ha de malmetre ni ha d’estar sempre sota l’amenaça del maó, d’una planta fotovoltaica o d’un complex lúdic recreatiu com era EuroVegas. El sòl agrari s’ha de protegir i cal fer-ho per molts motius, però sobretot perquè és un recurs no renovable i la base de l’activitat productiva agroramadera i, conseqüentment, també de l’alimentació. Catalunya és un país amb recursos limitats de sòls de bona qualitat i, si volem avançar cap a l’autosuficiència alimentària, hem de fer que les terres agràries puguin continuar produint aliments.  

Vista sota aquest prisma, la protecció d’un espai agrari afavoreix l’activitat agrària i, per tant, el seu desenvolupament econòmic. El sòl agrari no és, ni hauria de ser, un lloc on desenvolupar una activitat econòmica al voltant de qualsevol proposta que no sigui estrictament agrària. I tampoc és un lloc per instal·lar-hi plantes fotovoltaiques. De fet, les plantes que es conreen en els espais agraris ja són, per definició, grans «plantes fotovoltaiques», donat que, amb la fotosíntesi, produeixen aliments, una font fonamental d’energia.

 

«Si hi ha espai agrari, hi pot haver pagesia. Però si no hi ha espai agrari, segur que no hi haurà pagesia» Josep Montasell

 

Quins són els valors més importants dels espais agraris protegits? La constitució d’un parc agrari, quins efectes beneficiosos té en la producció d’aliments, la biodiversitat, la salut, el turisme, etc.?

Sense aprofundir-hi, diré que un parc agrari protegit i gestionat té uns valors derivats dels recursos disponibles (clima, sòl, aigua, paisatge, persones, etc.), uns valors ecològics (resultants dels hàbitats, de la biodiversitat, de la funció de corredor ecològic, etc.) i uns valors culturals (la tradició i el saber fer de la pagesia, el patrimoni arquitectònic, les xarxes de camins i de reg, etc.) Aquest conjunt de valors intrínsecs tenen una major o menor importància en cada espai agrari, però tots comparteixen el fet de tenir una funció econòmica perquè desenvolupen una activitat agrària professional; una funció ambiental perquè milloren la qualitat de vida de les persones i enriqueixen el paisatge; i una funció social perquè es poden transitar a peu o en bicicleta, aporten elements per a l’educació ambiental i conviden a la descoberta de l’entorn.

A aquests valors i funcions, cal afegir la seva contribució a l’economia circular, un potencial que es veu incrementat quan els espais agraris utilitzen el compost resultant del tractament de la fracció orgànica de les deixalles urbanes o fan servir per regar aigua regenerada procedent de la depuració de les aigües residuals urbanes. Aquestes són dues aportacions que caldria aprofitar molt més, sobretot en el context actual d’emergència climàtica, ja que, per una banda, la quantitat d’aigua necessària pel reg es pot veure reduïda, i, a més, ajudarien a incrementar la matèria orgànica del sòl i enriquir la seva qualitat.

Sobre aquest tema, m’agradaria afegir un fet que em sembla molt important: la necessitat de reforçar i impulsar les relacions entre els espais agraris i els espais urbans. Els camps que envolten un municipi no haurien de ser percebuts com espais desconnectats de la vida del poble o la ciutat, sinó com elements integrants de la seva activitat. El món agrari i el món urbà hauria de gestionar-se com una sola unitat amb característiques pròpies però complementàries, i caldria fomentar molt més el seu nexe d’unió principal: el menjar. Si els governs locals incorporessin el planejament alimentari al costat del planejament urbanístic, s’entendrien de veritat els efectes beneficiosos que té la producció d’aliments sobre la biodiversitat, la salut, el turisme, el paisatge, la cultura, el patrimoni, etc., d’un municipi.

De fet, penso que el debat urbà de les superilles de Barcelona s’hauria d’estendre a l’espai agrari, ja que inclou conceptes que ajudarien a millorar la seva planificació. Per exemple, les superilles volen millorar la qualitat de vida dels veïns prioritzant la mobilitat sostenible i ordenant els fluxos de recursos que entren i surten del barri: aigua, mercaderies, etc. Per què no traslladem aquesta idea del món urbà al món agrari? Per què no impulsem la creació de «superilles agràries» o «parcel·les alimentàries» i pensem com podem organitzar els fluxos dels aliments produïts en l’espai agrari més proper a cada superilla i garantir, d’aquesta manera, l’accés de la ciutadania a aliments de proximitat? Aquesta pregunta em sembla tan interessant que ara mateix l’estem desenvolupant en una publicació que es titularà “La governança alimentària des de la política pública local”. 

 

Actualment, quines són les principals amenaces que pateixen les terres de conreu de la demarcació de Barcelona? On penseu que és més urgent protegir el sòl agrari?

N’hi ha de diverses menes, però vull destacar-ne tres: el preus del productes agraris, la transició energètica i el que jo anomeno la «pagelarització». Però comencem pel primer perill... Contràriament al que sempre es diu, la pagesia no viu del seu treball a la terra, sinó del que percep venent els productes obtinguts gràcies a que sap treballar la terra. En aquest sentit, si els preus dels aliments que produeix no fan possible una remuneració justa del treball de la pagesia, els agricultors i ramaders es desanimen i difícilment es podrà incentivar la incorporació de noves persones al sector primari. I aquest és un problema que administració, ciutadania i pagesia ha d’afrontar amb serietat: si un territori vol tenir pagesia, els aliments s’han de pagar a un preu just.  

La segona amenaça prové d’assumir, des d’una anàlisi simplista, que l’espai agrari és una reserva de sòl per a la instal·lació de molins de vent i plantes fotovoltaiques. Des d’aquest punt de vista, no deixar-les fer indiscriminadament o dubtar de la seva idoneïtat en una zona agrària concreta s’interpreta sovint com una oposició a la necessària transició energètica. En alguns casos, la instal·lació d’energies renovables gairebé s’imposa i, en d’altres, es fan apetitoses ofertes econòmiques a propietaris de sòl agrari que, o no són pagesos, o sí que ho són, però obtenen escassos guanys amb les seves finques. És un tema que cal pensar molt bé, perquè, òbviament, aquestes instal·lacions no només comporten una important destrucció de sòl agrícola productiu, sinó que també afecten al paisatge.

La tercera problemàtica que plantejo es la «pagelarització»; és a dir, el procés mitjançant el qual pagesos autònoms o bé passen a treballar per a empreses agràries com a assalariats, o bé segueixen treballant a les seves explotacions, però lligant-se a una empresa externa, que és qui pren les decisions. En aquest model econòmic, la pagesia ha de realitzar fortes inversions per poder garantir l’augment de productivitat i la reducció dels costos de producció exigits per aquestes companyies, i, com a conseqüència, es veu obligada a assumir un endeutament creixent que, sovint, és insostenible.

 

«Si un territori vol tenir pagesia, els aliments s’han de pagar a un preu just» Josep Montasell

 

Com valoreu l’actual Llei d'espais agraris? Aprovada ara fa dos anys, ha servit per aturar l’ocupació del medi agrari?

Es tracta d’una llei llargament esperada, però que encara no té el reglament que la desenvolupi. Tampoc ha incorporat la gestió dels espais agraris d’una manera compromesa, ni ha fet seves les figures dels parcs agraris i rurals com a models de gestió, o la concreció d’un banc o fons de terres proactiu. En resum, és una llei poc agosarada i, a més, sembla aturada en el seu desplegament. Em pregunto si algun dia tindrem un Pla Sectorial Agrari a Catalunya.

 

Per una protecció efectiva de les terres de conreu, és suficient amb gaudir d’un bon marc normatiu? Quins altres elements són imprescindibles perquè un parc agrari tingui èxit?  Quines mesures haurien d’implementar els municipis que vulguin assegurar-se que el creixement urbà, forestal i d’infraestructures és sostenible i no posa en perill les seves zones agrícoles?

Una protecció de l’espai agrari s’hauria de fonamentar sobre la base de tres pilars: la protecció urbanística amb un pla especial urbanístic de protecció i millora, un pla de gestió on es concreti el model d’espai agrari que es vol desenvolupar (i que es concreti de manera anual o bianual amb un pla d’actuacions) i un ens gestor encarregat de dinamitzar l’espai agrari, portant a terme les actuacions previstes per a cada període. Aquests són els principis sobre els quals s’assenta el Parc Agrari del Baix Llobregat. I sabem que el que més costa és redactar i aprovar el pla especial urbanístic, sobretot per reticències de les administracions locals i part del sector primari. Però no tenir-ho és una mancança important, i més quan cal defensar aquests espais d’amenaces com les que plantegen les plantes fotovoltaiques. Dit això, no disposar d’un pla especial urbanístic no és excusa per no treballar i concretar els altres dos pilars. Amb ells, ja podem defensar i gestionar l’espai agrari. Cal ser proactius.

 

«No disposar d’un pla especial urbanístic no és excusa per no treballar i concretar els altres dos pilars. Amb ells, ja podem defensar i gestionar l’espai agrari» Josep Montasell

 

Creieu que cal revisar les polítiques municipals de planificació territorial tenint en compte els efectes del canvi climàtic? Sense integrar els serveis associats al segrest de carboni dels camps de conreu, penseu que els pobles i ciutats de la demarcació de Barcelona podran assolir l’objectiu de reduir en un 55% els gasos amb efecte d'hivernacle en els pròxims 9 anys, com s’han compromès en la recent Declaració d'Emergència Climàtica?

Les polítiques urbanístiques, climàtiques, ambientals i alimentàries no han de ser interpretades com a compartiments estancs, sinó que han de plantejar-se d’una manera holística i inclusiva, veient les seves interrelacions evidents i fent propostes de planificació i gestió que formin part d’un mateix projecte. En temes d’emergència climàtica i pel que fa a l’activitat agrària, cal dur a terme una anàlisi conjunta que ens permeti fomentar la producció d’aliments de proximitat; fer una bona gestió de l’aigua que es tradueixi en una disminució del seu consum i la disponibilitat de noves fonts de subministrament com l’aigua regenerada; millorar el contingut de matèria orgànica del sòl a partir del compostatge de la fracció orgànica dels residus urbans; cercar solucions als espais agraris més propers a la línia de costa que poden desaparèixer per l’augment del nivell del mar, etc.

Per reduir els efectes de l’augment global de les temperatures, potser caldria plantejar-se una agricultura a diferents alçades i associar, per exemple, arbres fruiters i horta o arbres fusters i cereals o vinya. De fet, aquesta proposta no té res de nou: si visitem l’Hort del Cura d’Elx, veurem que les parcel·les disposaven d’una xarxa de reg i els conreus es distribuïen en tres nivells: les palmeres amb dàtils es situaven a la perifèria de les parcel·les, al mig de les parcel·les trobem els magraners i altres fruiters, i les hortalisses s’intercalaven entre els fruiters. Així aconseguien tamisar la intensitat dels raigs de sol i obtenir microclimes més adequats per a cada cultiu. Si volem apaivagar l’increment de temperatures, aquesta és una solució interessant que ens convindria aprofundir i, per què no, fins i tot estudiar la seva viabilitat a casa nostra.

 

«Les polítiques urbanístiques, climàtiques, ambientals i alimentàries no han de ser interpretades com a compartiments estancs, sinó que han de plantejar-se d’una manera holística» Josep Montasell

 

Per què creieu que hi ha més hectàrees d’espais naturals protegits a la demarcació de Barcelona que d’espais agraris? Valorem molt més els boscos que els aliments de proximitat? Com es podria corregir aquest biaix històric?

Els espais naturals actuals són el resultat de reivindicacions populars dels anys setanta i d’una predisposició política a disposar d’eines capaces d’aturar el desmesurat creixement de les urbanitzacions de segona residència de l’època, entre d’altres coses. Avui, aconseguiríem declarar tants espais naturals protegits i preservar tantes hectàrees? Estic convençut que no.

Pel que fa als espais agraris, en aquell moment no hi havia una demanda popular per protegir-los i, com a conseqüència d’això, tampoc es va plantejar la opció de fer-ho. Hi ha, però, excepcions memorables... És el cas de «Gallecs, agrícola», una acció reivindicativa que als anys setanta va aconseguir aturar la construcció d’una ciutat per a uns 130.000 habitants en camps agrícoles, tot i haver-se realitzat ja les expropiacions necessàries. També el «Salvem el Pla» del Baix Llobregat, una iniciativa impulsada per pagesia, veïns i ecologistes en defensa dels espais agraris de la zona del delta i la vall baixa del riu Llobregat. I a Sabadell, la campanya «Protegim els nostres camps i boscos» també va aplegar amb èxit un bon nombre d’entitats.

Des dels anys vuitanta, hi ha hagut més propostes de protecció dels espais agraris del territori, sobretot en l’àmbit de la Regió Metropolitana de Barcelona. Moltes d’aquestes propostes ja s’han concretat o s’estan concretant, com és el cas del Parc Rural del Montserrat, l’Espai Agrari de la Baixa Tordera i l’Espai Agrari Cinc Sènies-Mata-Valldeix de Mataró. I d’altres s’ho estan plantejant... En qualsevol cas, com he dit abans, es tracta d’iniciatives que han de recórrer un camí llarg i cal que les liderin persones que no defalleixin i siguin constants. També cal que hi hagi voluntat política, funcionaris proactius i no dedicats a trobar pegues, el recolzament d’una part del sector agrari i moltes converses entre l’administració local i la pagesia per triar el model d’espai agrari que millor s’adeqüi a les demandes i necessitats dels territori. A més, cal comptar amb el recolzament de la ciutadania per tal que faci seu aquest espai, que sigui el seu rebost, que el conegui i en gaudeixi. Aconseguir tot això és un procés que exigeix temps i maduresa.

Abans de passar a la propera pregunta, m’agradaria destacar el paper importantíssim que ha jugat, i segueix jugant, la Diputació de Barcelona en l’impuls no només dels espais naturals de la demarcació amb la seva pròpia xarxa, sinó també dels espais agraris del territori. Seria totalment injust no reconèixer l’esforç que fa i ha fet aquesta administració per crear, consolidar i gestionar els espais naturals i agraris de la província.  

 

«M’agradaria destacar el paper importantíssim que ha jugat, i segueix jugant, la Diputació de Barcelona en l’impuls no només dels espais naturals de la demarcació amb la seva pròpia xarxa, sinó també dels espais agraris del territori» Josep Montasell

 

Quin paper juga l’educació agrària a l’hora d’entendre el passat, el present i el futur dels sistemes agroalimentaris? Creieu que ensenyar als nens a conrear els seus propis aliments de manera sostenible hauria de ser una assignatura obligatòria a les escoles?

Tenir tècnics preparats és fonamental en qualsevol professió i projecte, però, en temes agraris, ens calen tècnics tant universitaris com de formació professionals que estiguin preparats per incorporar una visió holística i inclusiva de l’àmbit de l’ordenació territorial i urbanística, del canvi climàtic, del medi ambient, de l’aliment i l’alimentació. Hi poden haver especialistes, però aquesta visió de conjunt és molt important.

De fet, per aportar idees noves, crec que caldria desenvolupar una especialització que podríem anomenar «hortussolier», és a dir, una persona experta en la degustació de fruites i hortalisses i capaç d’explicar les seves qualitats nutricionals, organolèptiques i culinàries, a més d’ajudar en l’elaboració de la carta d’un restaurant. Si volem ampliar la valoració social i econòmica de les fruites i verdures, necessitem crear un perfil professional que pugui revaloritzar aquests productes i, al igual que fa un sommelier amb els vins, crear un mite al seu voltant.

A les escoles, és important apropar l’alumnat a les fruites i hortalisses a partir d’experiències d’observació i degustació, principalment, però també de sembra, plantació i recol·lecció. Tenir un hort a l’escola pot ajudar els infants a prendre consciència de la importància dels aliments que s’hi conreen, però aquesta activitat es torna encara més interessant quan l’hort de l’escola s’agermana amb una horta del municipi i els nens i les nenes poden conèixer pagesos professionals i apropar-se a la realitat del món agrari.  

 

Com valoreu l’estat actual de la producció de l’agricultura ecològica a la demarcació de Barcelona? Penseu que cal millorar el coneixement que tenen els pagesos sobre els efectes que té la pèrdua de biodiversitat en la producció d’aliments, per estimular el seu entusiasme a l’hora d’accelerar la transició cap a una agricultura més sostenible i aconseguir un maneig més respectuós amb el medi ambient?

Crec que caldria incentivar la producció ecològica de fruites i hortalisses i aquí haurien de jugar un paper encara més actiu les Associacions de Defensa Vegetal (ADV). Són elles les que han de transmetre entusiasme i engrescar la pagesia a reconvertir-se, juntament amb els agricultors i agricultores que ja fan productes ecològics. Però, evidentment, les administracions públiques i les legislacions i normatives també han de jugar bé el seu paper, que ha de ser més dinamitzador que punitiu.

També és important l’organització de cursos de formació permanent dirigits a la pagesia que els permetin entendre les explotacions agràries com agroecosistemes i no només com llocs on produir aliments. A més, caldria apropar la pagesia a la ciutadania, aconseguir que s’escoltin i es coneguin. La producció ecològica s’ha de popularitzar i aquest no és un objectiu fàcil d’assolir. Però cal trobar el camí i seguir-ho.

 

— Lola Mayenco —