Emma Viñas Sarria i Pau Garcia Freixa lideren El Turó de les Nou Cabres, un projecte familiar de ramaderia extensiva i elaboració de formatges artesans al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.
Emma Viñas Sarria i Pau Garcia Freixa lideren El Turó de les Nou Cabres, un projecte familiar de ramaderia i transformació làctia al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Acompanyar aquesta jove parella de pastors i formatgers mentre el seu ramat recorre els boscos de Matadepera (Vallès Occidental) és una veritable lliçó de silvopastura, gestió forestal i prevenció d’incendis. El dringar dels esquellots marca el ritme del frec a frec dels animals que pasturen entre arbustos i matollars. L’estampa és bucòlica; la realitat, complexa. En el camí i la conversa, descobrirem la resiliència de dues persones fortes que viuen i treballen amb passió per la terra.
Trucada matinal a la casa pairal de La Barata, on tenen el corral les ovelles amb els xais acabats de néixer. Una clienta avisa que hi ha una cabra perduda pels volts del seu veïnat. Per les característiques que descriu, l’animal no és del Turó de les Nou Cabres, però l’Emma no en dubta: aniran a buscar-la igualment. Mentrestant, en Pau, la seva parella i company de projecte, acaba d’arribar a La Barata per conduir el ramat cap al bosc, en direcció a can Robert, als peus del massís de la Mola. Els acompanyarem per saber de prop com funciona la silvopastura en aquest parc natural gestionat per la Diputació de Barcelona, una feina que la parella d'emprenedors rurals fa amb innovació, dedicació i, sobretot, molta cura.
En Pau és de Matadepera, «criat al bosc», com diu l’Emma. Ella, barcelonina de naixement, però amb anys viscuts a Terrassa, de petita anava molt a la muntanya acompanyant els seus pares arqueòlegs. El sentiment de pertinença d’en Pau als boscos de Sant Llorenç també és molt fort: «El meu avi ja apagava focs abans que existís el cos oficial de bombers!», comenta. La seva família l’ha fet conscient de la importància de cuidar el territori i d’entendre que cada element natural té la seva funció. Té un germà bomber i altres parents són membres de l'Associació de Defensa Forestal de Matadepera, cosa que li ha permès conèixer a fons la dinàmica dels incendis forestals.
En Pau va decidir fer-se pastor i va provar de muntar un projecte amb dues persones més i unes dues-centes ovelles, però no va reeixir. Al cap de poc, l’Emma (que s’havia format a l’Escola Agrària de Manresa) s’hi va afegir amb la seva pròpia visió i la iniciativa de comprar tres-centes ovelles. Un xic després es van fer parella i, al cap d’uns anys, van tenir tres fills.
Al Turó de les Nou Cabres hi van voler sumar un grup de cabres de llet per «diversificar l’empresa». Amb aquests animals buscaven un ingrés fix mensual, una estratègia que els va funcionar. Van crear la formatgeria i van completar el projecte actual: una línia de comercialització de carn de xai i cabrit, una altra d’elaboració pròpia de làctics, venda de llet de cabra a formatgeries i, finalment, silvopastura i gestió forestal sostenible. És un projecte integral que abraça els tres sectors econòmics: primari, secundari i terciari. L’Emma explica per què van apostar per aquest model: «Des de l’inici teníem clar que volíem tancar el cicle nosaltres: com que és un ofici precari, volíem evitar intermediaris i acostar-nos al client final».
Actualment, tenen tres-centes cinquanta ovelles ripolleses (un encreuament de banyudes caranegra i muntanyeses del Montseny) i cent trenta-cinc cabres florides, que, com precisa l’Emma, en realitat són de la raça serrana-andalusa.
Els seus remugants s’alimenten al bosc i als camps: el projecte gestiona 46 hectàrees agrícoles (en concurs, llogades o cedides) i, com que estan de trasllat, tenen els animals repartits en tres espais: a La Barata (on som a punt de sortir amb el ramat), al poble de Matadepera i a can Bogunyà (Terrassa), on tenen l’obrador i la sala de munyir.
A més, viuen dins del parc, molt a prop de la Torre de l'Àngel, a les cases del Gabi, on volen traslladar l’obrador. «Per nosaltres, aquest espai natural és casa», diu l’Emma. Tot i que sempre han treballat amb ramats separats, darrerament la situació s’ha complicat: a la finca de can Bogunyà s’hi han instal·lat diverses empreses, i els tràilers d’una serradora propera molesten les ovelles. «Als xais els generava un estrès important i hem decidit fer el canvi», explica l’Emma. Ara esperen els permisos per començar a treballar en el nou obrador.
«Des de l'inici teníem clar que volíem tancar el cicle nosaltres: com que és un ofici precari, volíem evitar intermediaris i acostar-nos al client final» Emma Viñas
El ramat d’ovelles travessa la riera de les Arenes, guiat per en Pau i l’Emma, en direcció a can Robert. Després de travessar la carretera (i esquivar un ciclista que enfila cap al coll d’Estenalles), les mares s’aturen davant d’unes glans de color marró intens. «La silvopastura és molt completa. El que més mengen és bosc: glans, margall, jonça, heura... Tot aquest aliment proteic els va bé per fer llet i mantenir el greix corporal», descriu l’Emma. Els animals també gaudeixen amb el llentiscle, l’esbarzer o l’argelaga. «L’argelaga, quan està en flor, com ara, els encanta!».
La dieta combina bosc i camp: aquest darrer els proporciona l’herba més assolellada. Però el plat fort és el bosc. «Les nostres ovelles mengen territori», diu l’Emma mentre observa com devoren les glans. És menjar de primera qualitat que després es transforma en carn o llet que arriba a les llars vallesanes: del parc natural a la taula.
Operar dins d’un espai natural protegit implica restriccions, com ara que tota la sembra sigui ecològica, criteri que ells compleixen. A canvi, reben una petita remuneració pels serveis ecosistèmics que duen a terme. L’ADF de Matadepera, finançada per l’Ajuntament, els contracta per a actuacions de gestió forestal amb el seu guiatge: manteniment de franges estratègiques amb les ovelles, cura de camps, adequació de franges perimetrals del municipi... «Tot plegat és una simbiosi», explica l’Emma. «La prevenció d’incendis no té futur si no es dona en simbiosi amb la silvopastura», afegeix en Pau.
La clau és el diàleg entre la part productiva i la tècnica. «Abans, als professionals de l’enginyeria forestal els costava entendre’ns. Ara sí que ens tenen en compte, perquè hem demostrat que la nostra experiència funciona millor que certes teories. La pastura no és igual aquí que deu metres enllà, i això només se sap quan es trepitja!», explica en Pau amb vehemència. Ell llegeix el territori amb la mirada del mosaic agroforestal: «Si analitzo els boscos, veig zones que podrien ser un problema i que cal tenir més netes o amb més mosaic».
«La prevenció d’incendis no té futur si no es dona en simbiosi amb la silvopastura» Pau Garcia
En Pau recorda el tràgic 10 d’agost de 2003, quan van perdre la vida cinc persones d’una mateixa família en un incendi a Sant Llorenç Savall i es van cremar 4.558 hectàrees, una part dins del parc. Al seu pare el van donar per mort unes hores, però va poder escapar de les flames perquè coneixia bé el territori. «Fins aquell moment, la gestió del parc era nefasta: es devien pensar que érem a les selves verges del Brasil i no deixaven tocar res. Arran de l’incendi es va veure què s’havia fet malament i les coses van canviar», rememora.
Anys més tard es va crear la Fundació Patrimoni Natural de Matadepera per ajudar en la prevenció dels incendis i en el manteniment dels camins del parc natural. L’ADF hi treballa conjuntament i contracta El Turó de les Nou Cabres per a aquestes tasques. Enguany, a més, la fundació els ha concedit una subvenció per a serveis ecosistèmics. L’Emma també ha demanat finançament a la Diputació de Barcelona per millorar les infraestructures de l’explotació.
L’Emma i en Pau coincideixen en la diagnosi del problema: calen més projectes productius dins del parc. «El dia que això cremi, arribarà fins a Sant Llorenç! Fa cent anys hi havia camps de vinya i de cereal, i ara tot és bosc. Per què no recuperem l’agricultura? Els camps farien de tallafocs productius!», proposa en Pau. L’Emma, a més, recorda que són els últims pastors de la zona, quan abans n’hi havia arribat a haver fins a vuit. Viuen al parc i els agradaria treballar en xarxa.
A més dels boscos, gestionen diversos camps (alguns en antigues feixes), on enguany hi han sembrat un combinat de cultius ecològics: mostassa, trepadella, fenigrec, ordi, veça, civada… «Una barreja molt completa que sembla que està sortint bé», explica l’Emma, amb ganes de veure els camps acolorits del rosa de la trepadella. Bosc i camp, camp i bosc, sempre.
«Per què no recuperem l’agricultura? Els camps farien de tallafocs productius!» Pau Garcia
Per aclarir boscos, no cal fer servir maquinària: en Pau i l’Emma defensen que es pot comptar amb la silvopastura d’una manera molt més àmplia del que es fa actualment. Ens mostren exemples ben clars just a tocar de casa. Quan travessem la seva finca, de sobte les ovelles s’aturen. En Pau explica que han parat perquè encara tenen el record d’un ensurt recent, quan un grup de ciclistes que anaven molt embalats van xocar amb el ramat i els animals es van espantar.
És l’altra cara de ser al parc natural: l’impacte del turisme de muntanya, especialment els caps de setmana. Per a l’Emma, cal acostar posicions amb col·lectius com ara runners, ciclistes o boletaires, sovint molt allunyats del món agrari. «La majoria respecta la nostra feina, només hi ha un petit percentatge que no ho fa. Però aquests m’amarguen el dia», explica en Pau. «Els últims cinc anys s’ha notat molt l’augment de visitants, especialment des de la pandèmia ». Aquesta minoria els trepitja els camps sembrats i malmeten les zones de pastura.
Quan arriben a can Robert, els espera una sorpresa: algú ha tallat una part del filat de malla del pastor elèctric i ja no funciona. Hauran de canviar el pla matinal, ja que no poden fer pasturar les ovelles en aquest indret. Decideixen portar-les a un tancat proper. «El bosc és de tothom», assegura l’Emma, però caldria que la gent es responsabilitzés si trenca alguna cosa.
La vida d’aquests pastors és plena d’incerteses i la jornada no ha fet més que començar. La més matinera ha estat l’Emma, que s’ha llevat a les quatre de la matinada per començar el cicle. «Soc una fascinada del temps. Vaig a munyir, deixo la llet, tiro el quall i porto els nens a l’escola... Mentre els hi deixo, la llet fermenta». Fa encaixos indescriptibles amb el rellotge per poder comandar l’obrador i elaborar formatges artesans amb noms de l’orografia del parc natural. «El més bonic és llevar-me d’hora per anar al corral, on ovelles i cabres m’esperen per ser munyides. Des d’allà veig com s’aixeca el sol».
En Pau també fa equacions de temps impossibles. A ell el que més el fascina és pasturar ben amunt del parc, amb les ovelles «a boca plena». El dia de la nostra visita, l’agenda és intensa: després de treure el ramat de La Barata, anirà a Matadepera a fer sortir les ovelles i les cabres que encara no han parit. Mentrestant, les cabres de can Bogunyà pasturen amb GPS: l’Emma les guia des del mòbil, amb tanques virtuals que delimiten el perímetre.
L’Emma i en Pau valoren molt les races autòctones tant d’ovelles com de gossos, per la seva màxima adaptabilitat al territori. A La Barata tenen una mastina que vigila els animals per evitar robatoris. El Corb, el gos d’atura català que ha acompanyat la nostra ruta pel parc, encara és jove, però molt espavilat. En el trajecte de tornada a la casa pairal desapareix uns minuts entre els arbustos. La parella el troba a faltar de seguida. Quan retorna, caminem xino-xano cap al corral.
«El més bonic és llevar-me d’hora per anar al corral, on ovelles i cabres m’esperen per ser munyides. Des d’allà veig com s'aixeca el sol» Emma Viñas
Més enllà del ramat i la formatgeria, en Pau treballa els camps amb el tractor i l’Emma també s’encarrega de la part administrativa i burocràtica. A la tarda, ell allarga la jornada mentre l’Emma canvia de barret i es posa el de mare per atendre els tres fills que tenen en comú.
En Roc, l’Olet i la Irati són «fills del bosc». L’Emma ho resumeix amb aquesta anècdota: «Al principi, els nostres fills es pensaven que tothom vivia així. Preguntaven als companys d’escola: “Tu no tens ovelles?”, “A casa teva no mateu els conills?”. I les criatures els responien que no, que el conill era la seva mascota». En Pau descriu aquest estil de vida arrelat: gran part del menjar se’l fan ells mateixos, cacen, etc. «Apostem per aquesta manera de viure perquè hem crescut així. Jo prefereixo caçar, pelar l’animal i menjar-me’l que anar al supermercat. Per a mi, la natura és una escola, i els infants hi aprenen molt!».
Aquest pare assegura que els seus fills han integrat «el respecte per la vida i pels altres»; tot i ser molt conscients de la mort, perquè saben què significa sacrificar un animal, també comprenen que cal ser empàtics. L’Emma i en Pau els esperonen a estimar la vida i la terra que els envolta.
«Per a mi, la natura és una escola, i els infants hi aprenen molt!» Pau Garcia
Aquesta parella de pagesos innovadors té un alt nivell d’exigència. El Turó de les Nou Cabres aposta per cuidar la terra i els ramats, elaborar producte propi i comercialitzar-lo al Vallès Occidental. Aquest doble rol de pastors i formatgers els va portar a sumar-se a l’Associació de Pastors i Pastores Formatgers dels Països Catalans, constituïda fa uns anys per crear un segell distintiu: formatges artesans, elaborats en petites formatgeries amb llet del mateix ramat que pastura diàriament pel territori; un criteri exigent que ells compleixen. Així, els seus productes porten el segell d’aquesta entitat, que articula una xarxa de projectes propers i compromesos amb un ofici ancestral que contribueix a millorar la sobirania alimentària, fixar persones al territori i dinamitzar l’economia de proximitat.
L’Emma també és cofundadora de Ramaderes de Catalunya, un grup de suport a dones pastores que treballa per repensar el mapa burocràtic agrícola i ramader. «La burocràcia és extrema: ens demanen el mateix nivell de papers que a una macrogranja intensiva», es queixa. Com que s’encarrega del que ella anomena «l’agrotortura», demana un canvi de model a la Generalitat de Catalunya: agilitzar els processos administratius, especialment per als projectes petits.
És hora de canviar d’escenari i de companyia. En Pau marxa amb l’altre ramat i l’Emma rep ara dos professors de la Universitat Autònoma de Barcelona que fan un estudi sobre ramaderia i salut. De fons, els xaiets belen i reclamen les mares, que encara pasturen al bosc. `
Font original de l'entrevista: Oficina Tècnica de Prevenció Municipal d’Incendis Forestals i Desenvolupament Agrari de la Diputació de Barcelona
Vols estar al dia de les últimes novetats del programa Barcelona Agrària? Subscriu-te al nostre butlletí digital!
Omple el breu formulari que trobaràs a continuació i rebràs al teu correu electrònic una selecció de notícies, entrevistes, informes i publicacions que segur que t’interessen.
