Sara Bascompte i Albert Clanchet són els impulsors de Panoli, un projecte agrícola que combina respecte per la pagesia i passió per la terra. Ella és tècnica d'enoturisme i oleoturisme i ell, tractorista, però la seva vocació real és ser productors d'oli i vi ecològics. Junts gestionen set hectàrees d’oliveres i una hectàrea de vinya repartides entre diversos municipis del Parc Rural del Montserrat i el Parc Agrari de la Conca d’Òdena. Concretament, tenen camps a la Pobla de Claramunt, Abrera, Esparreguera, els Hostalets de Pierola i el seu poble, Olesa.

Són pagesos per amor a una forma de viure i per la satisfacció que els genera l’autosuficiència: elaborar el propi vi i oli els omple d’orgull i els connecta amb els cicles de la natura. La seva joventut i no haver heretat terres els ha portat a una tasca fonamental per a la gestió forestal: recuperar camps abandonats d’oliveres i vinyes. Amb esforç i cura, estan revitalitzant finques que, més enllà de la producció, poden actuar com a tallafocs naturals en cas d’incendi. 

L’Albert, de 33 anys, valora la llibertat de treballar a l’aire lliure, al seu ritme, i poder fer servir la maquinària del camp. El record del seu avi pagès, a qui admirava molt, el va portar a estudiar Producció Agroecològica a l'Escola Agrària de Manresa per donar continuïtat a aquest llegat. La Sara, de 36 anys, té una motivació diferent, però igualment profunda: troba sentit a la seva feina quan veu que contribueix a cuidar la natura. Gaudeix especialment podant oliveres: de fet, la descobrim a dalt d’un arbre amb la motoserra a les mans, concentrada i serena. Quan la saludem, ens explica la importància d’aquesta tasca per protegir el bosc. El seu oli i vi, que elaboren amb criteris ecològics, són fruit de la gestió conscient del territori, tot i que no estan certificats.

La Sara ens parla de l’origen del nom del projecte. L'Albert va proposar dir-se «Paloli», perquè treballen la varietat d'oli Palomar, i ella li va respondre rient: «Tu sí que ets un panoli!». D'aquí va néixer Panoli, un nom que juga amb la contracció de «pa amb oli», però també ironitza sobre els inicis d'uns joves inexperts que s'atrevien amb l'agricultura. Quan els coneixes, però, te n’adones que ho són tot menys beneits: desprenen energia, determinació i vocació reivindicativa. La Sara, que va estudiar Sociologia i Enginyeria Industrial, es va decantar finalment per la pagesia, i ara un dels reptes que més l’amoïna és aconseguir que Panoli sigui sostenible econòmicament. La resta ja la tenen, només els falta consolidar-se. Per facilitar-ho, reclamen suports clars de les administracions. 

De la curiositat al projecte de vida

Sara, com vas arribar a l’agricultura?

Hi vaig arribar per casualitat. Quan vaig conèixer l’Albert, un dia em va portar a un camp d’unes vuitanta oliveres que té la seva família, i allà em va picar la curiositat. Més endavant, quan ja festejàvem, vam anar a collir ametlles en un altre tros familiar. Ens ho vam passar tan bé que ell em va dir: «Ara toca l’oliva!». El 2015 vam començar a cuidar les primeres oliveres, i així, jugant i entretenint-nos, vam trobar la nostra manera de viure. L’agricultura és el nostre estil de vida. 

«Vam començar a cuidar les primeres oliveres, i així, jugant i entretenint-nos, vam trobar la nostra manera de viure» Sara Bascompte

Quan vau veure que això havia deixat de ser un joc i es convertia en la vostra feina?

Vam veure que començàvem a produir força oli i que la cosa anava més enllà de repartir-ne a la família. Però estàvem molt limitats en nombre d’oliveres. Així que em vaig posar a col·laborar amb un pagès del Parc Rural del Montserrat, Josep Soteres, per aprendre més i conèixer el territori. Amb ell vam comprendre que no calia tenir terra en propietat, que es podia tenir arrendada o cedida. 

A l’hora d’accedir a la terra, vau tenir en compte el banc de terres del Parc Rural del Montserrat? 

Ens va costar força accedir a més terres. Però gràcies a la cooperativa de treball El Montserratí vam conèixer més productors, que ens van connectar amb el  banc de terres del Parc Rural del Montserrat. En paral·lel, vam conèixer Ernest Negre, un pagès d’Esparreguerra que es va convertir en el nostre mentor. Col·laborant amb ell vam aprendre a podar i a produir més oli. Va ser molt bonica la relació amb l’Ernest. Als vuitanta anys, ja no podia treballar a les altures ni enfilar-se a segons quines oliveres. Però quan hi anàvem nosaltres, s’hi atrevia més.

Vam anar guanyant accés a la terra a mesura que la gent ens va anar coneixent i ens van fer confiança. Penseu que som joves i tenim un estil de vestir «poc pagès»... Primer vam aconseguir camps abandonats, molt difícils de treballar, i després ja van arribar camps més planers, fàcils i productius. Hem anat obtenint terres a través del boca-orella i gràcies als contactes de l’Ernest. Veien una parella de joves enfilats pels arbres, amb energia i ganes, i això no es podia deixar escapar! Més recentment, fa un parell de temporades, el banc de terres també ens va ajudar a obtenir un camp a Abrera.

El 2021, sumeu l’elaboració de vi al projecte. Què us porta a obrir el camí de la viticultura? 

Vam començar a treballar la vinya per completar el mosaic agroecològic: pensem que és el procés natural d'un pagès. Quan obrim la finestra de casa, ens agrada veure la vinya, l'olivera, els camps de blat i el bosc. Si ara ens fessin fer un dibuix del Mediterrani, dibuixaríem camps de blat, oliveres i vinyes, no? El pa, l'oli i el vi són els bàsics de la nostra alimentació i, a més, cultius complementaris pel que fa als períodes de treball.

Els que ens dediquem a l'olivera tenim les pauses necessàries per treballar la vinya, i a la inversa. El tipus de treball dels dos cultius requereix una maquinària semblant. Hi ha també un altre aspecte: pel que fa a l'economia, no volíem posar tots els ous al mateix cistell, com passaria si ens dediquéssim només al monocultiu de l'olivera. En definitiva, volíem diversificar no només el producte, sinó també el paisatge.

«Vam començar a treballar la vinya per completar el mosaic agroecològic: pensem que és el procés natural d’un pagès» Sara Bascompte  

Els vostres consumidors valoren aquest oli i aquest vi de proximitat, elaborats amb varietats arrelades?

La gent valora l’oli que produïm, segurament pel lloc on vam iniciar la nostra activitat. Vam començar a ser olivaires a Olesa de Montserrat, un municipi que porta aquest aliment al nom. Aquí l’oli no només és d’altíssima qualitat, sinó que també és un símbol d’identitat. Si parlem de varietats, tenim la Vera, amb un tarannà acostumat a viure en zones boscoses; la Palomar, que només es conrea a Olesa, on totes les finques d’oliveres fan un pendent increïble; o la Bacaruda, habituada a llocs més planers. Tot això ens explica coses que van més enllà dels diners. 

Amb el vi ho tenim una mica més complicat, perquè la ciutadania s’ha oblidat que aquí també érem terra de vi. És més fàcil vendre vi al centre del Penedès que a Esparreguera o Olesa. Ara bé, cal traslladar a la gent que el consum de proximitat és important: de fet, és l’única manera de mantenir les pageses en actiu. Quan compren oli i vi del Parc Rural del Montserrat, estan protegint el territori. Si tothom consumís productes de les seves veïnes i veïns, no hi hauria ni un tros de territori sense cuidar. 

«Aquí l’oli no només és d’altíssima qualitat, sinó que també és un símbol d’identitat» Sara Bascompte  

Protegir el bosc amb agricultura

Les vostres oliveres i vinyes estan entre boscos i nuclis habitats, en un territori on la massa forestal ocupa el 73% de la superfície, els conreus el 17% i el sòl urbanitzat el 10%. Quin paper creus que juguen les vostres finques en aquest mosaic agroforestal, clau per a la prevenció d’incendis?

La nostra tasca és molt important per dues raons. D’una banda, perquè donem un aliment de primera qualitat a les persones; i de l’altra, perquè gestionem el territori. Actualment, Catalunya és un polvorí: estem perdent massa agrícola i, en paral·lel, estem guanyant boscos i matolls que estan deixats de la mà de déu. El país podria cremar de punta a punta, i en part seria perquè els agricultors estem molt desatesos. Ens costa molt fer la feina, i no es té prou en compte que la nostra tasca és fonamental per cuidar el territori. 

Un amic pagès em deia que arrancaria el seu tros i plantaria en superintensiu. Nosaltres li vam respondre que no tot s’ha d’enfocar en la rendibilitat econòmica! Però és cert que el seu projecte és rendible i el nostre no. 

«La nostra tasca és molt important per dues raons. D’una banda, perquè donem un aliment de primera qualitat a les persones; i de l’altra, perquè gestionem el territori» Sara Bascompte 

Què us mou més enllà de l’enfocament productivista? 

Per a nosaltres, és important deixar un llegat de recuperació. Quan era petita, amb el meu germà, passejàvem per aquest camp on som ara i, mirant les oliveres, ja pensàvem que eren superiors a nosaltres... I mira, ara som aquí treballant-les! Poder cuidar arbres que ja vivien abans de nosaltres i que seguiran aquí quan nosaltres ja no hi siguem té un valor que va més enllà de la producció. Ens agradaria deixar aquesta empremta per al futur.

Quan veieu brotar amb força oliveres que abans havien estat abandonades, què sentiu?

L’olivera enganya molt i no et pots deixar enlluernar. La veus brotar i està meravellosa, però aleshores cauen les fulles de darrere! Però sí, quan li veiem un bon creixement ens dona molta satisfacció, perquè vol dir que està aixecant el cap. Després de la collita, és un moment molt dèbil perquè li acabes de treure el fruit. Notes que està estressada, es veu escarransida i fineta. A l’hivern l’arbre baixa la seva activitat. A partir de febrer-març ja torna a recuperar-se.

Si aquestes oliveres, que són memòria, poguessin parlar, què ens dirien?

Ens explicarien de tot. Per exemple, que després de la Guerra Civil a Olesa de Montserrat se’n van arrancar moltes per poder escalfar les cases. Quan la indústria tèxtil va arribar, van ser tallades per obtenir combustible per a les fàbriques. I ens relatarien una fita que ha quedat marcada en la memòria de la pagesia: la glaçada del 1956, que les va matar totes. Les oliveres que veiem ara són rebrots que els pagesos, amb molt d’esforç, van tirar endavant. Alhora penso que, si les oliveres parlessin, ens donarien les gràcies per no rendir-nos i tenir cura d’elles. Em sap greu, i m’emociono pensant que una olivera es talla quan no produeix prou. Ella té vida! Les oliveres no són només aquest territori físic, la part bonica del mosaic agroforestal: també parlen de la nostra identitat. 

Viviu i treballeu en una zona amb diversos nuclis de població propers. Recordes algun incendi on els camps de conreu van actuar com a tallafocs verds?

L’últim incendi important aquí va ser l’any 1995, quan es va cremar tot Montserrat. En aquell moment, el foc es va aturar en molts llocs on hi havia cultius... Si hi hagués hagut més mosaic agroforestal, segurament l’impacte no hauria estat tan devastador. 

Entre la vocació i la viabilitat econòmica

Les vostres finques estan situades al Parc Rural del Montserrat, principalment. Quin contacte teniu amb les iniciatives del parc? 

A l’inici vam contactar amb el banc de terres, que va ser útil per conèixer altres pagesos de la zona i accedir a un olivar a Abrera, però la majoria de les nostres finques les hem aconseguit gràcies al boca-orella. A més, nosaltres no ens hi dediquem professionalment, sinó que treballem en altres feines i dediquem el nostre temps lliure a allò que veritablement ens agrada, que és la pagesia.

Jo treballo de tècnica d'enoturisme els caps de setmana a Can Calopa de Dalt, de la cooperativa l'Olivera, i això em deixa la resta de la setmana per esporgar vinya i oliveres, i fer la collita. I l'Albert treballa de tractorista de dilluns a divendres i els caps de setmana juga amb màquines grosses i fa de pagès, he, he, he! Tal com diem de vegades, treballem fora de casa per mantenir el caprici de ser pageses... Ja ens agradaria poder centrar-nos només en el nostre projecte, però fer-se pagès professional és molt car i ja hem vist plegar molts projectes per no poder sostenir aquesta professionalització.

Aquesta situació fa que no pugueu optar a molts ajuts. Què demanaries a les administracions per millorar la viabilitat del sector?

Han de ser realistes. Hi ha observatoris que diuen que calen deu anys per fer viable una explotació agrària. I, tot i això, ens demanen que en cinc anys siguem rendibles per poder accedir a subvencions com la de primera instal·lació de persones joves agricultores, que atorga la Generalitat de Catalunya. 

Si volen mantenir el producte de proximitat i de qualitat, les administracions han de trepitjar el territori i escoltar-nos per saber quines són les nostres necessitats reals. Que no ens prometin reduccions de burocràcia que després no arriben. La gran majoria de pagesos superen els setanta anys i no els podem exigir una digitalització que no poden assumir. I si la gent gran cau, es dificulta l’accés a la terra. A Panoli hem treballat a camps d’oliveres que feia molt de temps que estaven abandonades i hem pogut recuperar-les perquè són arbres longeus. Però, en el cas de la vinya, el procés d’abandonament no és reversible: si no la cuides, la perds. 

«Les administracions han de trepitjar el territori i escoltar-nos per saber quines són les nostres necessitats reals» Sara Bascompte  

Es parla molt dels projectes que comencen, però no tant dels que pleguen. Per què creus que tanquen?

Els projectes moren perquè portar-los endavant és molt exigent. Ho és físicament i també perquè a temporades cal estar-hi molt implicat. Si falles en aquests moments crítics, perds tota la feina de l’any. Això fa que sigui difícil mantenir el ritme del camp. I després, burocràticament, és insostenible: et cal tenir una persona gestora, però sovint no la pots assumir econòmicament. El problema tant de l’oliverer com del viticultor és que produeixes un cop a l’any. Nosaltres no generem prou ingressos per assumir els costos d’autònoms i paperassa. Per això veiem morir tants projectes familiars. 

Malgrat l’existència de molts projectes petits i mitjans com el vostre, a Catalunya cada vegada hi ha més concentració de terres en poques mans: el 10% dels propietaris acumulen el 56% de la superfície agrària. Què en penses d'aquesta tendència?"

La normativa et porta a reforçar el model de concentració de terres en grans empreses i al maneig intensiu, amb mecanització… Et porta a tornar al model dels grans terratinents, de grans propietats concentrades. Qui pot ser amo de tantes hectàrees? La gent que en té moltes, s’ha de dedicar a gestionar personal. Jo ho vull fer tot jo! Estic d’acord a tenir ajuda durant la collita, però no vull contractar gent perquè em podi les oliveres. A més, la burocràcia et fixa uns mínims d’hectàrees o producció pensant en extensions planes i mecanitzades, i defineix qui pot ser considerat pagès professional. Territoris tan diferents com El Montserratí o la Plana de Lleida es posen en la mateixa balança. 

La recompensa de cuidar la terra

Tot i els esculls, què és el que més t’agrada d’aquest ofici?

M’agrada anar-me’n a dormir sabent que he fet alguna cosa bona per al món: aquell arbre que he cuidat perquè necessitava una bona poda, o aquell oli de qualitat que hem elaborat per a la gent. El que m’enganxa del camp és que has de saber de tot: història, mecànica, botànica, biologia, meteorologia, física... L’Albert, per exemple, entén molt de física, i sempre sap cap a on caurà la branca d’un arbre quan la podes! Tot aquest coneixement és molt pràctic. La pagesia m’ha ensenyat a tenir molta paciència: no pots córrer més del compte, però alhora has de ser-hi present i estar atenta per actuar en el moment precís. El camp és paciència i presència.

«M’agrada anar-me’n a dormir sabent que he fet alguna cosa bona per al món» Sara Bascompte  

I parlant de tot aquest coneixement que cal tenir... Tu que et dediques a l’oleoturisme, hi ha alguna curiositat sobre l’oli que vulguis compartir?

Organitzo tastos i a vegades la gent em pregunta quantes vegades collim a l’any. I em quedo pensant si de debò no ho saben... Els tastos d’oli, però, no triomfen tant com els de vi. L’oli és un bé de primera necessitat que no posem en valor perquè és quotidià. Si ens pregunten quin és el nostre aliment preferit, segur que parlarem d’un plat elaborat, no de l’oli, quan és present en molts dels nostres àpats. Però és cert que ara es valora més l’alimentació saludable i l’oli s’està fent un lloc en aquesta consciència. Amb tot el moviment del primer oli, l’anomenat «oli de raig», el Parc Rural del Montserrat està fent molta feina per promoure el patrimoni oleícola que tenim al territori. 

I el vi? Què us aporta més enllà de la producció?

El vi l’associem a moments de xerinola i de comunitat. Un gran amic sempre diu que tenim el seny i la rauxa: el primer amb l’oli i el segon amb el vi. En el moviment del vi natural, sense additius, a Panoli hem trobat una comunitat de gent amb qui compartir reflexions sobre pagesia i estratègies a seguir, a més de passar-ho bé.

Què diries als joves perquè vulguin sumar-se a l’agricultura?

Els diria que aquesta feina s’ha d’entendre com un estil de vida, perquè mai et faràs ric amb aquest ofici... Si és vocacional, si t’hi vincules, et relaxa i veus que forma part de tu, endavant! Però si no ho veus així, et fa sentir esclau i et treu moltes hores. Al jovent li diria que, si us plau, que ho provin, que s’hi fiquin, que ens fan falta. En lloc d’estar en un bar o mirant la televisió, que vinguin a la collita. Veuran com és de satisfactori fer-se les pròpies olivetes! I el món del vi és molt xulo i coneixeran una pila de gent jove que fa de pagès. 

Font original de l'entrevista: Oficina Tècnica de Prevenció Municipal d’Incendis Forestals i Desenvolupament Agrari de la Diputació de Barcelona