La Masia Can Salvi, situada a l’Espai Rural Gallecs, és la seu d’un projecte agrari familiar amb gairebé un segle d’història. Salvi Safont és el seu pilar actual, un home de prop de vuitanta anys que continua cultivant cereals i llegums de manera ecològica. Tot i que també va treballar a l’obra pública, mai ha renunciat a la seva passió per la terra. Aquest pagès resilient gaudeix participant en les iniciatives formatives que tenen lloc en aquest oasi del Vallès Oriental, una zona de gran interès natural que ha aconseguit preservar el seu ús agrícola.
Salvi Safont és un autèntic expert en Gallecs i coneix aquest espai rural com els palmells de les seves mans. Unes mans que, en el moment de saludar-lo, notem fortes i marcades per petits solcs que porten a la memòria les innumerables hores dedicades a feinejar la terra. Va néixer el 1945 a la masia que es pot veure just abans del trencall del camí que porta a l’edifici del Consorci de Gallecs, l’òrgan que s’encarrega de gestionar aquest espai rural de 733 hectàrees.
L’entitat està integrada per la Generalitat de Catalunya, a través dels departaments de Territori i Sostenibilitat i d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, així com pels ajuntaments de Mollet del Vallès, Santa Perpètua de Mogoda, Palau-solità i Plegamans, Parets del Vallès, Lliçà de Vall i Montcada i Reixac. El 75% de la superfície es destina a activitats agrícoles, el 14% està ocupada per boscos i la resta la formen les edificacions, els horts recreatius, les zones verdes i els més de trenta quilòmetres de camins que fan d’aquest racó del Vallès Oriental un paradís per al lleure. Com a en Salvi li agrada remarcar, «gaudim d’una ubicació privilegiada per arribar a un gran nombre de consumidors». Amb més de 200.000 persones vivint als quatre municipis més propers, aquesta zona és molt valorada pels residents que busquen espais naturals i volen fugir de l’expansió urbana. La proximitat de Barcelona és un altre avantatge afegit.
Malgrat la seva edat, en Salvi encara gaudeix enormement del treball al camp; de fet, s’hi dedica des dels setze anys. Després d’haver estudiat Comerç i Gestió de Llibres, el seu pare li va preguntar si li podia donar un cop de mà amb les tasques agrícoles. «Podria haver fet altres coses, però no me n’he penedit mai!», diu.
«Podria haver fet altres coses, però no me n’he penedit mai!» Salvi Safont
En l’actualitat, gestiona una societat agrària que està certificada pel Consell Català de la Producció Agrària Ecològica des del 2006. La transició cap a l’agricultura ecològica va ser impulsada per l’arribada de l’agrònoma Gemma Safont, una de les seves tres filles, al Consorci de Gallecs durant els anys 2000. Ara, la Gemma és la gerent de l’entitat. «Va ser ella qui ens va convèncer de passar del monocultiu del cereal a l’agricultura ecològica destinada al consum humà». Així ho van fer i van incorporar sis o set varietats de cereals antics, com ara el kamut, l’espelta i el blat Florence Aurora. Fins i tot, es van atrevir a recuperar el blat Montjuïc, que es va crear a Caldes de Montbui durant els anys de la Segona República Espanyola. «Els cereals antics són més resistents i s’adapten millor. El blat Montjuïc, per exemple, com que és a casa seva, sempre prospera. I el més fort és que jo ja l’havia conreat quan era petit!», relata.
«Els cereals antics són més resistents i s’adapten millor» Salvi Safont
El cicle del cultiu i la transformació dels cereals a Can Salvi segueix el següent procés. Després de la collita, el cereal és emmagatzemat en sitges. «És crucial mantenir el producte ecològic net, i per això utilitzem diverses màquines. A casa, en tinc totes de tot tipus!», explica el pagès. En aquest procés, hi participa Santi Olivé, d’Hereus de Can Jornet, que forma part de la mateixa Societat Agrària de Transformació (SAT) que en Salvi. En Santi és l’encarregat de moldre el cereal i de comercialitzar la farina. Pel que fa al sobrant, prefereixen vendre’l directament ells mateixos, ja que, com diu en Salvi, la venda directa és «la mare dels ous». A més, al consorci hi ha una agrobotiga on també poden comercialitzar els seus productes. Quant a les llegums, sovint les serveixen als centres escolars. La SAT també gestiona un obrador compartit, i, des de l’any 2000, funciona l’Associació de Pagesos de Gallecs, de la qual en Salvi n’és membre.
El nombre de pagesos s’ha anat reduint a la zona, i actualment n’hi ha uns dotze. «El pagès sempre s’estima la terra: és l’últim que deixa. La terra, malgrat treballis en altres àmbits, sempre et reclama. I tu hi vas de dilluns a diumenge», reflexiona. Així va ser per a en Salvi, qui durant vint anys va combinar la pagesia amb el seu treball a l’obra pública per a l’Institut Català del Sòl (INCASÒL). Tenia els seus homes i, a més de realitzar actuacions a tot arreu, com a l’aeroport i altres espais, també feien serveis agraris. Quan era època de sembrar, formaven una bona colla. Considera que el camp, amb tota la seva complexitat, li ha causat menys maldecaps que les obres. Per a en Salvi, la terra és com «un virus genètic», i ell n’és portador. Ara, però, es troba més sol a l’hora de fer la feina. En els seus inicis, era propietari d’unes 13 o 14 hectàrees, i ara ja en porta 50 o 60, entre la finca de Gallecs i una segona que té a Torroella de Fluvià.
La vida de la seva família bascula entre dues comarques: el Vallès Oriental i l’Alt Empordà. L’avi d’en Salvi es deia com ell i va arribar a Gallecs fa cent anys procedent de Castelló d’Empúries. Als anys vint del segle XX, era més senzill viure de la pagesia a la zona de Barcelona que a l’Empordà. Per aquest motiu, li van arrendar una terra al costat de l’església de Gallecs per a fer de masover. L’any 1933 va decidir comprar la finca i, amb l’ajuda de la seva germana, van acabar de construir la casa. En acabar la Guerra Civil, el pare d’en Salvi, que havia servit a la Quinta del Biberó, va comprar una màquina de batre i un tractor, i va impulsar el projecte agrari familiar. «Sempre hem estat gent molt innovadora», recalca en Salvi.
«Sempre hem estat gent molt innovadora» Salvi Safont
L’any 1971, durant la dictadura del general Francisco Franco, el Ministeri de l’Habitatge espanyol els va expropiar les terres de Gallecs, com va fer amb molts altres pagesos. La família es va veure obligada a tornar a les seves arrels empordaneses. Van rebre menys diners per l’expropiació en comparació amb altres afectats que havien litigat judicialment, però van prendre ràpidament la decisió d’adquirir una finca a Torroella de Fluvià, a l’Alt Empordà, que van anomenar Can Salvi. Tot i que inicialment tenien la intenció de traslladar cap al nord les vaques que tenien a Gallecs, a última hora van canviar d’opinió. Amb la mort del dictador, Madrid va retornar a Catalunya les terres de Gallecs i van quedar adscrites a l’Institut Català del Sòl.
En Salvi Safont rememora la duresa de la seva joventut: «Amb setze o disset anys, als pagesos joves ens miraven com una guineu i les dones s’apartaven de nosaltres». La paraula ‘pagès’ era un insult. Va patir el buit social a causa de la seva condició, especialment en espais d’oci on no era benvingut. Ara, en ple segle XXI, tot ha canviat: «Ara, els pagesos som els reis del mambo!».
«Amb setze o disset anys, als pagesos joves ens miraven com una guineu i les dones s’apartaven de nosaltres. Ara els pagesos som els reis del mambo!» Salvi Safont
Quan tenia vint-i-quatre anys, en Salvi es va casar amb la Joana, una perruquera de Barcelona, que va abandonar la seva professió per abraçar una nova vida al seu costat. «Agraeixo a la meva dona tot el que ha fet. Va deixar Barcelona i va venir a viure aquí, sense telèfon ni cotxe… I es va posar a munyir les vaques, castrar els porcs, donar llet als vedells, portar les nenes a l’escola… », confessa en Salvi. Se sent afortunat de tenir un equip meravellós amb la seva dona i les tres filles.
Fins a l’any 1992, van continuar amb l’activitat ramadera, malgrat les restriccions en la venda de llet fresca. A l’Empordà, en terra de regadiu, sembraven alfals i altres farratges per alimentar les vaques, mentre que Gallecs va ser fonamental per a la comercialització. Després de deixar la ramaderia, en Salvi va crear una societat amb un altre company i es dedicaven a realitzar treballs agrícoles per a tercers. Al cap d’un temps, el soci va deixar el negoci.
Gallecs, en l’actualitat, és un mosaic que combina zones de secà amb àrees d’horta i bosc. No obstant això, en Salvi rememora la lluita ciutadana que va ser necessària per aconseguir aquest resultat.Als anys 70, s’hi havia projectat la construcció d’una ciutat i el 1977 es va rear una comissió per a la defensa de l’espai que culminaria amb una manifestació massiva l’any següent. Després de l’expropiació, en Salvi recorda amb especial tristesa un període concret marcat per la inseguretat que sorgia de l’amenaça envers Gallecs, tant pels conreus com per a la gent. «L’any 1984 no existia cap llei, l’espai era de tothom, i la gent ocupava terres. Venien amb ramats i feien horts sense permís».
Finalment, l’INCASÒL i els ajuntaments de Mollet del Vallès i Santa Perpètua de Mogoda van atorgar llicències d’ús agrícola als pagesos dels seus respectius municipis que conreaven terres a Gallecs en aquell moment. Aquests permisos tenien una durada de sis mesos, la qual cosa limitada la capacitat de fer rotacions de conreus, però almenys hi havia regulació, explica en Salvi.
Avui en dia, el pagès està troba satisfet amb la nova situació: l’espai es respecta i en gaudeixen molts habitants dels pobles veïns: «Tothom s’estima Gallecs i ens diuen que, si algun dia s’hi vol edificar, els agricultors comptarem amb el seu suport». Aquest fet l’omple d’orgull.
«Tothom s’estima Gallecs i ens diuen que, si algun dia s’hi vol edificar, els agricultors comptarem amb el seu suport» Salvi Safont
Les nombroses peripècies i experiències d’en Salvi han deixat una empremta en seva la personalitat i el desig de difondre tots aquests coneixements. El Consorci de Gallecs, a més de facilitar les transicions cap a l’agricultura ecològica, també té una àrea dedicada a l’educació ambiental i serveix com a recurs pedagògic, i en Salvi participa en les activitats del pla educatiu, com ara l’acollida de les pràctiques del Màster d’Agricultura Ecològica de la Universitat de Barcelona. Això li permet compartir el seu saber sobre aquest tipus de maneig i conrear unes parcel·les experimentals per a la universitat.
En Salvi, quan pensa en el futur de la seva finca, ràpidament li ve al cap la imatge del seu net. Només té deu anys, però li veu la mateixa passió per la terra i creu que porta «el mateix virus» que ell. Quan li transmet al nen alguns dels seus coneixements, sempre li diu: «Això que l’avi t’explica no ho trobaràs als llibres! Ho he comprovat amb els estudiants del màster».
La filosofia que guia la feina a Can Salvi és la necessitat de «canviar de model» en l’agricultura i la ramaderia, i fa temps que s’hi rema en aquest sentit. Recentment, en Salvi va participar en unes jornades sobre màquines de desherbar i va quedar sorprès en adonar-se que feia cinc o sis anys que ells ja les utilitzaven. «En les reunions sempre em demanen que comparteixi les meves experiències, però el cert és que mai en sabrem prou i sempre estarem pendents del cel!», diu.
Per a ell, l’agricultura ecològica és la forma natural de conrear. Als seus inicis, havia llaurat amb cavalls, com en els temps dels antics romans, i tot ho feia a mà. A més, no existien els herbicides de síntesi química, que es van popularitzar durant l’anomenada "Revolució Verda". En aquell moment, van començar a conrear més blat, però de qualitat inferior, explica en Salvi. Pel que fa a l’arribada de l’agricultura intensiva, ell té una teoria: «Si haguéssim continuat menjant varietats antigues de blat, és possible que no hi hagués tanta gent celíaca. Perquè tant tu com jo som terra i el nostre cos rebutja els productes manipulats», sosté.
«Si haguéssim continuat menjant varietats antigues de blat, és possible que no hi hagués tanta gent celíaca. Perquè tant tu com jo som terra i el nostre cos rebutja els productes manipulats» Salvi Safont
A Can Salvi, actualment realitzen rotació de cultius entre cereals i llegums, una pràctica que ell ja feia de petit i que considerava essencial: la rotació «anava a missa», diu. Com que ja no disposen de ramat propi, han optat per adquirir una compostadora que processa els fems de les granges properes, els quals apliquen als camps posteriorment.
El problema de falta de relleu en el sector primari és un font de preocupació per en Salvi. A Gallecs mateix, lamenta la desaparició del Rave Negre, un projecte que, segons comenta, portaven dues dones i funcionava bé. Ell valora la força femenina en aquest ofici i creu que les dones tenen molta astúcia i sensibilitat. Per aquells que comencen en aquest àmbit, en Salvi els recomana tenir paciència i ser conscients, des del principi, que els ha d’agradar molt la pagesia. «És una feina molt dura perquè no es fan diners. Si es guanyessin més diners amb la pagesia, hi hauria més gent disposada a dedicar-s’hi».
En una anàlisi global, en Salvi identifica diversos problemes preocupants. En primer lloc, es lamenta de com les grans superfícies escanyen els productors, deixant-los amb marges de beneficis reduïts. Alhora, inversors d’arreu del món compren terres i desvaloritzen o arruïnen els projectes locals petits o mitjans instaurant processos de comercialització amb els quals no poden competir. Com a exemple, menciona el cas d’uns amics pagesos de l’Empordà que, durant un temps, van vendre les seves pomes a una cadena de supermercats, però un dia els van exigir una baixada de preu, i en no voler acceptar-la, els van reemplaçar per altres proveïdors. En el camí, ells havien realitzat inversions per ampliar la cooperativa i van acabar sense client. En Salvi considera que els contractes d’integració ramadera són un altre factor perjudicial per a la petita pagesia, ja que la concentració de poder treu autonomia a la resta.
Davant la realitat de l’envelliment de la pagesia, en Salvi considera que és crucial fomentar el relleu generacional, tot i que reconeix que no és una tasca fàcil. «Avui en dia, engegar una explotació agrícola és molt complicat. Una persona jove ha de trobar terres, i els arrendaments estan caríssims per diversos motius, però sobretot perquè la terra s’empra per justificar dejeccions de purins», explica. A més, muntar una finca amb el mínim de maquinària implica despeses considerables, i fent números, els guanys finals seran escassos.
Quan tractem el relleu generacional a Gallecs, en Salvi analitza l’etapa crucial que passa actualment aquest espai. Les llicències que els van ser atorgades durant els anys 80 ara han de ser revisades i regularitzades. A més, la nova concessió permetrà desenvolupar altres activitats, com ara el turisme rural. En Salvi té la convicció que la pagesia sempre s’ha adaptat i diversificat per sortir endavant. És plenament conscient que cal buscar alternatives per garantir la continuïtat del sector.
Després de reflexionar sobre la seva trajectòria com a pagès, li demanem que en faci balanç: «Considero que tinc una bona vida», afirma. «El procés de plantar una llavor, fer la sementera, cuidar el camp i veure-ne el creixement és màgic. Es pot comparar amb la cura d’un nadó: si fas el bressol amb una manteta calentona, estarà la mar de bé i això és una joia!». De fet, recorda amb afecte l’època en què tenien la granja de vaques, on sentia cada naixement d’un vedell com el d'un fill propi. Tot i això, està content amb la feina d’ara i no enyora la presència dels animals perquè li ha permès gaudir de més temps de vacances. Cada any intenta fer un viatge amb la seva dona, la barcelonina que sempre ha estat al seu costat.
— Redacció BCN Smart Rural —
Històries BCN Smart Rural: ‘Mengem local’
Curtmetratge produït per BCN Smart Rural | Diputació de Barcelona
Vols estar al dia de les últimes novetats del programa Barcelona Agrària? Subscriu-te al nostre butlletí digital!
Omple el breu formulari que trobaràs a continuació i rebràs al teu correu electrònic una selecció de notícies, entrevistes, informes i publicacions que segur que t’interessen.
