Can Casamada s'ha consolidat com una presència destacada en l'escenari agrícola del Vallès Occidental, gràcies, sobretot, a Ramon Casamada i Faus, conegut com «el pare» de la família, un apassionat de la pagesia i un home compromès amb la vida associativa i la preservació de la natura vallesana. Malgrat la seva mort el 2012, va deixar un llegat significatiu i, el que és més important, va transmetre la passió pel camp a la seva descendència. Tres dels seus fills, en Ramon, en Jordi i en Joan, continuen avui treballant la terra. A la masia familiar n’hi viuen dos, a més de dues germanes: la Mireia i la Rosa. Per conèixer millor el projecte, entrevistem el germà més gran, Ramon Casamada Humet (Castellar del Vallès, 1955). Ell viu a Castellar amb la seva dona, però passa dotze hores al dia a la casa gaudint de l’entorn periurbà.

A Can Casamada conreen cereals i farratge, i destaquen com a  impulsors de la Denominació d’Origen Protegida Mongeta del Ganxet, un llegum que els omple de satisfacció i que venen a la seva agrobotiga. Els agrada destacar que la mongeta del ganxet cultivada a la seva zona presenta trets organolèptics únics: un gust suau, bona cremositat i una pell que passa quasi desapercebuda. Fa dècades que conreen aquest llegum i han aconseguit dominar des del maneig (el planten en xarxa per estalviar aigua) fins a la mecanització d’algunes etapes del procés, a més de la cocció, que en Ramon explica amb entusiasme.

Avui en dia, conreen unes trenta-cinc hectàrees de secà i compten amb unes setanta hectàrees de bosc que, segons en Ramon, «donen misèria i companyia». Aquest pagès sempre té una dita o expressió catalana a la punta de la llengua. Com podrem veure al llarg de l’entrevista, li agrada comunicar-se de manera directa i sense embuts.

A més del projecte agrícola, gestionen una granja amb tres-centes truges mares en integració, uns mil cinc-cents porcs d’engreix i cent seixanta vedells. Actualment, Can Casamada manté tres famílies, però la tradició agrícola de la casa es remunta molts segles enrere, amb el cognom que ja apareix documentat al segle XVII.

 

---

 

Quins són els orígens de la masia?

L’origen de la casa es remunta al 1300 i durant diverses generacions va estar associada als cognoms Morral Casamada. No va ser fins al segle XVII que un membre de la família va tenir prou poder per situar el cognom de Casamada en primer lloc. La persona en qüestió va passar a dir-se Josep Morral de nom i Casamada de cognom. Si avancem fins a arribar a la generació del meu avi, descobrim que ell vivia a Montcada i aquí, a Can Casamada, hi havia masovers. L’avi va tenir vuit fills: metges, enginyers, industrials, etc. Però al meu pare li agradava l’ofici de la terra. En aquell moment, la masia queia a trossos. I aleshores el meu avi va dir: «Doncs la casa de pagès, per al fill petit!». El pare s’hi va traslladar i va començar a fer de pagès. Ara tothom es queixa!

 

Creus que es queixen perquè la vida a pagès i a l’entorn rural s’ha revalorat? Abans, en l’època del teu avi, ser pagès no tenia el mateix reconeixement social que ara. Salvi Safont, de la masia Can Salvi de l’Espai Rural Gallecs, ens deia en una entrevista de BCN Smart Rural que ell havia patit molt de jove, perquè en dir que era pagès se’l miraven malament.

El pagès va passar una època en què se’l considerava un tirat. Però ara s’han girat les truites! A mi no em va passar, perquè jo ja estava molt ficat en el teixit social i de lleure de Castellar del Vallès: participava en el ball de gitanes, en el ball de bastons, ballava sardanes… La meva dona és pastissera, així que amb una pastissera i un pagès, aquí estem la mar de bé!

 

Resseguim el teu dia a dia. Què és el que t’agrada fer més quan comences la teva jornada de feina?

Jo surto de casa i miro el cel, vaig a treballar i no em queixo mai. Tinc aquest caràcter. Això és com quan dones el pit, oi que donaràs el pit a la teva criatura encara que plogui? Simplement, l’hi oferiràs sota el paraigua i seguiràs. Doncs és el mateix. Jo continuo amb la feina que he triat, sense buscar-li els tres peus al gat. Òbviament, també tinc entrebancs, però és la feina que m’agrada i, per tant, els dono la volta. Aquí, a casa, tenim una premissa: dediquem cinc minuts a proferir els renecs que calguin, però al minut sis cal buscar la solució. Lamentar-se no serveix de res. Ràpidament tenim la capacitat i l’enginy de visualitzar la solució dels problemes.

Quan vam començar amb les mongetes, ho fèiem molt barroerament; ara, després de trenta anys, hem arribat a un punt d’excel·lència en el camp que ja no ens fa patir. Cada any pensem com fer-ho millor. Si funciona, l’any següent ho perfeccionem. L’enginy al camp ens permet donar la volta als problemes.  

 

«Aquí, a casa, tenim una premissa: dediquem cinc minuts a proferir els renecs que calguin, però al minut sis cal buscar la solució. Lamentar-se no serveix de res» Ramon Casamada

 

 

Tot i així, a vegades sorgeixen maldecaps. Com afrontes les preocupacions?

Jo tinc el do de saber canviar el xip i, quan torno a casa, així ho faig. Si tinc maldecaps, penso: «Els puc solucionar ara? No? Doncs no cal capficar-s’hi». Abans m’agradava llegir la contraportada del diari, i sovint hi entrevistaven psicòlegs i coaches sobre la salut mental. I pensava: «Si jo tot això que diuen ja ho faig, ha, ha, ha!». 

Tenir el terrat ben posat és la millor teràpia per a qualsevol persona. Però a pagès passen coses! Com ara, que hem tingut un 90% de pèrdues de la collita del cereal a conseqüència de la sequera... Hem perdut dues-centes quaranta tones, fet que es tradueix en uns 50.000 euros que no hem cobrat de la venda del gra, però la maquinària l’hem hagut de pagar igualment. I per poder sembrar aquest any, hem hagut d’invertir 25.000 euros més, tot i que no podem saber si l’any que ve la collita anirà bé o malament. A més, els porcs han patit el virus Rosalia i això ens ha reduït els ingressos en un 40%. Si no tens el cap ben posat i no respires, et pots tornar boig.

 

Anem a la mongeta, que estimeu amb devoció. L’Organització Mundial de la Salut recomana afegir més llegums a una dieta sana, però, en general, no és un cultiu que rebi molta atenció. Per què us fixeu en la mongeta des de fa unes dècades?

Tot va començar perquè ens dedicàvem a produir farratge ensitjat per a una vaqueria i un dia vam plegar. No sabíem què fer, i aleshores se’ns va ocórrer conrear mongeta. El pare tenia un amic que cultivava el cogombre en xarxa, i vam provar de fer-ho igual amb la mongeta. Jo era reticent a fer-ho el primer any, ho reconec, ha, ha, ha! I, de fet, la xarxa se’n va anar a terra. Però el següent any ho vam tornar a provar, i un grup de la universitat va començar a fer proves de maneig i ens va ajudar. Vam aprendre coses conjuntament, i vam acabar agafant-li el gust! Ara soc molt coneixedor del conreu de la mongeta, i també m’agrada coure-la i menjar-me-la. N’estic satisfet!

 

«Ara soc molt coneixedor del conreu de la mongeta, i també m’agrada coure-la i menjar-me-la. N’estic satisfet!» Ramon Casamada

 

Dels inicis fins a l’actualitat, heu fet molta feina per perfeccionar el maneig de la mongeta. Com arribeu fins aquí?

Hem dedicat molt de temps a fer una selecció de la llavor pura. Vam començar amb aquesta llavor el 2002 i, amb la universitat, vam anar fent moltes proves i tastos. Ara, cada cinc anys fem tot el cicle de nou i tornem a començar des de zero: d’un gra en plantem deu o dotze, veiem quina planta va millor i, un cop identificada, l’agafem per continuar amb aquella llavor. La composició química de cada mongeta és diferent! Jo sé quant ens costa produir-la, en sé el resultat organolèptic, com s’ha de coure... En conec tots els secrets. A més, soc una mica gurmet.

 

Vau formar part del col·lectiu que va impulsar la creació de la Denominació d’Origen Protegida (DOP) Mongeta del Ganxet. Hi continueu implicats?

Vam promoure la denominació d’origen per donar un valor als pagesos que produïen la mongeta. Però aviat ens vam trobar amb el problema que, així com l’oli pot representar el cent per cent dels ingressos d’un pagès, la mongeta és un subproducte que només suposa el 10% del volum de negoci d’un pagès de secà. I no ha reeixit per culpa dels mateixos pagesos, ja que n’hi ha molts que no han volgut seguir requisits com vendre-la envasada, posar-hi una etiqueta, etc. Quan nosaltres vam patir la destrossa del bosc per una ventada, vam estar uns mesos preocupats, i vaig deixar d’anar a les reunions de la DOP. Feia massa temps que anava a actes, fires, etc., sense cobrar ni un duro... La qüestió és que jo abans certificava amb la denominació, però me’n vaig cansar, perquè, en realitat, venia la mongeta a l’agrobotiga de casa. Vols més proximitat? I als restaurants, ja els la porto jo mateix. Jo mateix certifico!

 

Quan tastes la vostra mongeta cuinada als restaurants, ets exigent?

Sí. Quan arriba un plat de mongetes, només de veure’n la pinta, ja sé si els falta cocció! Com que conec l’esforç que porta fer-ho, quan els restauradors no la cuinen bé, el que queda malament és la mongeta. Però a mi m’agrada que, quan la gent la mengi, aixequi les celles! No es tracta de menjar un aliment que valgui molts calés, sinó que et sorprengui en el gust. Això és el que busquem, però no ho podem fer sense la complicitat de la persona que cuina. Cal anar visitant els restaurants, i quan et veuen arribar diuen: «Avui, no!». Ha, ha, ha! 

 

«No es tracta de menjar un aliment que valgui molts calés, sinó que et sorprengui en el gust» Ramon Casamada

 

Compartiries els teus secrets per cuinar bé la mongeta del ganxet?

Primer, cal tenir-les una hora en remull. I, després, coure-les quatre hores. El millor és posar-les al foc i marxar, oblidar-se’n! No hi afegeixis ni sal ni bicarbonat, ni res de res. A més, el foc ha d’estar a uns 90-95 graus, que no es belluguin.

 

T’hauria agradat ser cuiner?

No, jo no cuino, eh? Jo soc pagès! Però sí que m’agrada menjar i opinar d’allò que menjo. Per mala sort dels restauradors, quan començo a menjar em concentro i tanco els ulls. De vegades, els pregunto si realment el plat porta el que m’han dit. Encara que em sorprengui a la vista, jo em fixo en el gust. I després, a la cara els dic el que em sembla!

 

I crític gastronòmic?

No. Pagès, pagès!

 

Consideres que tens una bona vida?

La gaudeixo. No he viatjat, però he fet el que m’ha vingut de gust. No em queixo pel que no puc fer. Oi que no ho puc fer? Doncs no cal queixar-se. Penso que s’ha d’invertir l’energia en allò que es pot canviar.

 

«Penso que s’ha d’invertir l’energia en allò que es pot canviar» Ramon Casamada

 

Com veus el futur de la teva activitat agrícola i ramadera? Podries compartir un projecte específic que tinguis entre mans en l’actualitat?

Un dels projectes de l’any vinent és tornar a sembrar. Ara estem planificant la sembra, tot i que ens preocupa no saber què passarà amb la sequera. Omplir la bassa d’aigua per poder regar els cultius és un altre maldecap.

 

Amb relació al futur del sector, com veus les accions de foment del relleu agrari? Quin consell donaries per inspirar les noves generacions a dedicar-se a aquesta professió?

A nosaltres, ni a mi ni als meus germans, ningú no ens va encoratjar. Crec que ser pagès és quelcom que has de dur a la sang. Quan algú es fa voluntari, ningú li diu «fes voluntariat»; li surt de dins, oi? Doncs ser pagès és igual! Si no neixes amb aquest instint, les coses no arriben a bon port.

 

«Els projectes s’han de pensar des de baix, des de la necessitat» Ramon Casamada

 

Hi ha alguna petició directa que vulguis fer a les administracions?

Als responsables institucionals, els demanaria que, quan intentin fomentar el relleu generacional, se centrin en iniciatives que es tradueixin en un augment real del nombre de pagesos. Si aconsegueixen aquest objectiu, chapeau, perquè cada dia hi ha menys pagesos. Moltes actuacions es pareixen des de dalt i s’hi destinen molts recursos econòmics: la Generalitat de Catalunya, per exemple, va impulsar la venda de proximitat, però no ha funcionat. Crec que els projectes s’han de pensar des de baix, des de la necessitat. I el productor agrari, quin és el gran problema que té? La logística, com es va poder comprovar durant la pandèmia. Els vehicles frigorífics valen molt, així que, si l’Administració ens vol ajudar realment, que subvencioni el transport d’aliments. Això podria incloure assumir els costos d’una empresa que faci els enviaments dels productes, per exemple. En canvi, sovint se’ns demana que participem en esdeveniments com show cookings de productors i restauradors, sense tenir en compte els reptes logístics. Aquestes iniciatives solen passar per alt com portarà el producte el pagès.

 

— Redacció BCN Smart Rural —