Marta Palomas (Igualada, 1981) forma part del Col·lectiu Eixarcolant i n’és la responsable de la recuperació de plantes i llavors oblidades, juntament amb Júlia Yuste, Ramon Gassó i Marta Ferrer. Després d’estudiar Enginyeria Agrònoma, especialitzar-se en jardineria i paisatgisme, va treballar durant un temps com a delineant fins que va adonar-se que el que realment volia fer era cultivar una horta ecològica.

Ens trobem amb la Marta a la seu d'Eixarcolant a Jorba, a la comarca de l’Anoia, perquè volem conèixer la seva trajectòria, el seu lligam amb la pagesia i els orígens de la seva passió per recuperar llavors antigues i transformar el model agroalimentari. Durant la conversa, ens mostra amb detall tots els espais de la cooperativa i, fins i tot, ens porta a la cambra frigorífica en què conserven les llavors. També passegem per l’hort, on ens convida a tastar la fulla verda d’una rosella, que ens resulta deliciosa. Aquesta planta, que sovint es considera una «mala herba», ara s’utilitza en molts mesclums de brots i fulles, i dona un toc diferent de les típiques amanides. El mateix nom del col·lectiu ja ens dona una idea clara de la tasca que desenvolupa, ja que «eixarcolar» implica utilitzar com a aliment o remei les plantes anomenades popularment «males herbes».

Quan i com comences a connectar amb la pagesia i a vincular-te amb la terra?

De jove, ja m'agradava tocar les plantes. Recordo que abans d’iniciar els estudis universitaris, vaig dir als meus pares que volia seguir un cicle formatiu de jardineria. Però ells em van recomanar que estudiés per tenir «un futur millor» i, finalment, vaig optar per estudiar la carrera d’Enginyeria Agrònoma. No va ser fins al cap d'uns anys que vaig començar a treballar en allò que realment desitjava.

La meva primera experiència laboral va ser com a delineant, una feina que no em va agradar gens. Jo volia treballar amb la terra i conrear una horta ecològica! Quan em vaig quedar embarassada, vaig perdre aquella feina i amb la meva parella vam decidir traslladar-nos a Luxemburg. Va ser allà on vaig començar a buscar feines relacionades amb l'horticultura ecològica, però va ser impossible. Aquella zona és l'antítesi del que volem fer aquí: a Luxemburg, tot s’importa.

Després, ens vam traslladar a Bèlgica, on vaig començar a treballar amb uns pagesos que es dedicaven al cultiu de pomes ecològiques. Ells s'ho feien tot: des de cultivar la fruita fins a gestionar comandes i vendre directament. A més, tenien un supermercat petitó i una botigueta de verdures. Per fi podia tocar terra!

Hi ha alguna experiència dels primers anys com a pagesa que t'hagi marcat especialment? Què vas aprendre amb els pagesos de Bèlgica? Com va ser aquest canvi de vida i de professió per a tu?

Va ser una transició senzilla, perquè finalment estava fent el que realment desitjava. Durant aquell temps, vaig aprendre moltes coses, però hi ha un esdeveniment especialment significatiu que em va fer veure el món de la pagesia amb uns altres ulls. Un any, va gelar just quan els camps estaven en plena floració, i només va sobreviure un 20 % de la producció. Els pagesos em van dir que, malauradament, no podrien pagar-me el sou acordat... Per sort per a ells, la família havia arrendat una hectàrea de les seves terres a una noia que practicava l’agricultura recolzada per la comunitat, que en anglès s’anomena «Community Supported Agriculture». Aquesta manera de conrear funciona molt bé i es basa en el fet que tu, com a consumidor d'aquelles verdures, pagues per avançat al pagès, compartint els riscos de les inclemències climàtiques i les repercussions negatives del canvi climàtic.

Després d’aquesta experiència, vaig passar a treballar en un projecte petit en un altre lloc. A més de seguir aquest mateix sistema de cultiu, els consumidors també collien les seves pròpies verdures. La feina del pagès era cultivar i indicar amb una bandereta de color groc les unitats que cada persona podia collir i, amb una de verda, assenyalar que podia collir tant com volgués.

Va ser en aquest projecte que em vaig adonar que estava aprenent i alhora fent allò que realment desitjava: ser pagesa i tocar la terra. Com a enginyera agrònoma, aquest desig semblava estrany per a molts, però era exactament el que jo volia fer.

Després d’aquesta experiència, quan vas poder aplicar els coneixements adquirits sobre la terra i el model de pagesia a Catalunya?

Va ser després de separar-me del meu marit que vaig decidir tornar a Catalunya amb la meva filla i començar a cercar feina. El meu pare em va parlar de Marc Talavera, el president d’Eixarcolant, i el vaig contactar per dir-li que buscava feina. Ell em va respondre que, en aquell moment, no tenien cap lloc vacant... 

El 2018, vaig començar a col·laborar en les jornades gastronòmiques de les plantes oblidades que organitza l’entitat i, poc després, vaig tenir l’oportunitat d’unir-me al projecte gràcies al programa d'ajudes per a joves agricultors. Al principi, la meva feina no estava vinculada amb la recuperació de llavors, sinó més aviat amb l'horticultura. Jo sabia com cultivar i com portar l'horta, però quan van iniciar el projecte del banc de llavors, no m'ho vaig pensar dues vegades. Em sembla una tasca tan bonica!

«Jo sabia com cultivar i com portar l'horta, però quan van iniciar el projecte del banc de llavors, no m'ho vaig pensar dues vegades. Em sembla una tasca tan bonica!» Marta Palomas

Quins avantatges t'ha aportat poder treballar amb la terra i formar part d’un model cooperatiu?

Crec que, més enllà de treballar amb la terra, a Eixarcolant estem contribuint a transformar el model agroalimentari; estem construint alguna cosa. Per a mi, ser pagès no és només cuidar, posar canyes, cultivar i collir. Estem canviant el model. És cert que hi ha moments molt complicats i difícils, però a mi, això, realment m'agrada. M'agrada molt i el que fem no és senzill, perquè anem a contracorrent. Els pagesos grans existeixen perquè van veure que, comprant un tractor, tot era més fàcil i podien conrear més hectàrees; i comprant una varietat híbrida, produïen més. Però també crec que el model actual falla i, per tant, cal intentar-ho de nou d’una manera diferent. Per això soc pagesa.

Dit això, no ens equivoquem pensant que la feina de pagès és fàcil, perquè realment és dura i molt lligada. De vegades, el vent bufa fort mentre dorms i ja penses que has d’anar a tancar l'hivernacle. O quan no plou, per exemple, pateixes. És molt diferent d'una feina on t'asseus davant de l'ordinador i fas un horari concret.

Les persones que treballen en ramaderia estan encara més lligades... Les vaques s'han de munyir, a diferència de les plantes, que si les deixes ben regades, arriba el cap de setmana i te'n pots desentendre. En resum, la pagesia t'ha d'agradar. Per a mi, és una feina vocacional.

A Eixarcolant, per sort, tenim un avantatge: som molts, i podem tenir dies de descans. Podem marxar una setmana amb la família i fer-ho amb la tranquil·litat de saber que hi ha algú altre a qui delegar la feina i que el que hi ha plantat no es morirà. La feina és sacrificada, però no volem ser esclaus. El fet de ser molts ens brinda aquesta tranquil·litat.

M'agrada la feina que faig. Vaig a treballar contenta i estic a prop de casa, un altre avantatge quan tens una família. A més, treballo amb persones meravelloses: Eixarcolant té un gran equip! També puc afirmar que, amb la feina que realitzo, estic contribuint al fet que que el futur i el món siguin una mica millors.

«Crec que si hem arribat fins aquí és perquè el model actual està fallant, i per tant, cal intentar-ho de nou d'una manera diferent. Per això soc pagesa» Marta Palomas

Podries posar un exemple concret de la funció social que realitzeu a Eixarcolant, tenint en compte les diferents branques de la cooperativa?

Al costat del tros on tenim les plantes i just davant de la nostra seu, on es troba l'obrador i la nevera amb el banc de llavors, tenim un forn de pa que vam agafar quan es va morir la persona que el gestionava. I vam decidir fer-nos-en càrrec, perquè creiem que és molt més que un simple forn de pa: és un punt de trobada per a la gent del poble! A més, nosaltres fem el pa amb farines de proximitat, donant així suport a petits agricultors i persones que tenen projectes en els quals realment hi creiem. Voldríem que tothom fes el mateix i que, qui tingui idees, les dugui a terme.

Quan compres pa al forn d’Eixarcolant, no estàs només comprant pa, sinó que estàs contribuint al fet que nosaltres comprem la farina als pagesos de proximitat i que hi hagi horticultors que ens proveeixen de verdures per les coques, per exemple. Això crea una xarxa de suport en la qual tot està relacionat. Els consumidors sovint no en som conscients, però tenim molt de poder. Amb les nostres decisions de consum, influenciem moltes coses. Si compres un pa congelat a la gasolinera, estàs afavorint un model productiu determinat. En canvi, si vas a una botigueta de poble o a un forn petit on hi ha una persona que fa el pa allà mateix amb farines locals, els teus diners estan contribuint a un altre tipus de model.

«Els consumidors sovint no en som conscients, però tenim molt de poder. Amb les nostres decisions de consum, influenciem moltes coses» Marta Palomas
 

Des que treballes al banc de llavors antigues, has descobert alguna espècie que et sorprengui saber que encara perviu?

Una senyora ens va portar un all d'assecar que fa més de cent anys que cultiven, per exemple. Et trobes amb persones que són molt conscients del que significa tenir una llavor que han estat conservant tota la vida i, a mesura que es fan grans i s’adonen que no hi ha ningú al seu voltant que estigui interessat a preservar aquest llegat, veuen en Eixarcolant una oportunitat per a la seva continuïtat. Algunes persones ens envien cartes en què expliquen la història d’aquestes llavors. És molt bonic! 

«Et trobes amb persones que són molt conscients del que significa tenir una llavor que han estat conservant tota la vida i, a mesura que es fan grans i s’adonen que no hi ha ningú al seu voltant que estigui interessat a preservar aquest llegat, veuen en Eixarcolant una oportunitat per a la seva continuïtat» Marta Palomas

Existeix un reconeixement de la vostra feina i de la xarxa ecosistèmica que esteu alimentant? 

Encara queda camí per recórrer, però crec que sí. Hi ha moltes persones que ens fan saber que estan agraïts per la tasca que realitzem. Ens feliciten a través de les xarxes socials, com Instagram, o quan anem a alguna fira. És gratificant rebre aquest reconeixement. Però també cal dir que no estem sols: per exemple, a Catalunya, hi ha la Xarxa Catalana de Graners, una iniciativa que aglutina els diferents bancs de llavors del territori.

Quines accions dueu a terme per fomentar la consciència sobre l'ús responsable dels recursos com l'aigua i en el cultiu dels aliments?

Pel que fa a la gestió dels horts, utilitzem el reg per degoteig, ja que ens permet optimitzar el consum d’aigua. En l’àmbit hídric, no podem fer gaire més. Reguem amb l'aigua acumulada a la resclosa, una presa que es va fer antigament per abastir el poble. Depenem totalment d'aquest subministrament d’aigua i patim molt.

Pel que fa a les llavors, utilitzem varietats autòctones tradicionals, adaptades al nostre territori. Això també ens ajudarà de cara al futur! A més, treballem amb espècies silvestres i animem a la gent a cultivar-les. Aquestes plantes creixen de manera espontània al territori i no hi ha res més adaptat que elles. Per exemple, de les roselles que surten als camps de blat ens podem menjar les fulles. I aquestes fulles es poden barrejar amb altres tipus de brots i fulles i obtenir una amanida boníssima!

La pagesa Maria Riera ens ha comprat algunes llavors de plantes silvestres i ja ha incorporat als seus cultius el cor de cérvol i la coscollera. Fent experiments amb aquestes espècies, n'ha creat el seu propi mesclum. Però el més interessant és que tu mateix pots obtenir les teves pròpies llavors i ja no has de dependre de ningú. Són llavors que compres una sola vegada i ja està! El dia que germini la llavor, es reproduirà allà on la plantis. I tot això té grans avantatges: si conrees amb les teves pròpies llavors, hi haurà menys vehicles circulant amunt i avall, perquè podràs fer-te el planter a casa. 

Ara ets responsable de recuperar plantes i llavors oblidades. Com descriuries aquesta tasca en relació amb l’horticultura i com es complementen?

És una tasca diferent, però també molt bonica. Des del Departament de Llavors d’Eixarcolant agafem algunes varietats i les caracteritzem en fitxes. Allà, expliquem com és la planta i aquesta varietat concreta, l'origen, qui ens l'ha proporcionat, quants anys fa que s'està cultivant, etc. Omplim la fitxa, hi posem les llavors, i després ens encarreguem de fer-ne la inscripció al catàleg estatal. Però no sempre és possible registrar-les... Això és un altre tema! Algunes vegades ens han dit que la varietat no era homogènia i tenia molts morfotipus diferents i, per tant, no es podia registrar. Voldrien que totes les plantes fossin iguals i idèntiques; però, de fet, el que és bonic és que hi hagi diversitat dins d'una mateixa varietat. A més, aquesta variabilitat també les fa més resistents. Imagineu-vos si tots els individus fóssim iguals i idèntics... Un virus podria eliminar a tothom ràpidament! Nosaltres veiem riquesa en la diversitat genètica, però la normativa sovint no la contempla. És necessari preservar la diversitat.

«Nosaltres veiem riquesa en la diversitat genètica, però la normativa sovint no la contempla. És necessari preservar la diversitat» Marta Palomas

Si poguessis donar un consell que arribés a molta gent i ajudés a capgirar les injustícies, quin seria?

Donaria un consell que sembla molt ximple, però en realitat no ho és: abans de consumir, planteja’t si realment ho necessites. Si deixéssim de comprar coses que no ens fan falta, podríem destinar els nostres diners a adquirir productes que, tot i ser potser més cars, ajuden a canviar el model econòmic.

«Abans de consumir, planteja’t si realment ho necessites. Si deixéssim de comprar coses que no ens fan falta, podríem destinar els nostres diners a adquirir productes que, tot i ser potser més cars, ajuden a canviar el model econòmic» Marta Palomas

Què et dona esperança en el teu treball i en el futur de l’agricultura sostenible?
Veure que el projecte tira endavant i que hi ha gent que comparteix les nostres idees ens dona força per confiar que farem millor les coses, sobretot per les generacions que venen. No sé com serà el món del futur, i de vegades no m'ho vull ni imaginar, però estem fent passes per canviar les coses. Entre totes les llavors que estic sembrant, la que m’està ensenyant més és la meva filla Vinyet. És un aprenentatge que ens toca viure a les persones que hem decidit ser mares o pares, i, al final, part de les coses que fem, les fem pensant en els nostres fills i en les generacions futures.

Si poguessis parlar amb la Marta de fa vint anys, què li diries?
No li donaria cap lliçó. Crec que no tenim ni idea de què ens depararà la vida, i al final crec que no aprens estudiant a la universitat, sinó vivint la vida. Penso que si no hagués estudiat agronomia, potser també hauria acabat treballant a Eixarcolant, qui sap! A la Marta de fa vint anys li diria que ha de viure el seu propi camí i que, en aquest camí, haurà de prendre decisions. Aquestes mai seran ni bones ni dolentes, sinó que caldrà gestionar les conseqüències de la millor manera possible i fer el que una sent que ha de fer en cada moment.

— Redacció BCN Smart Rural —