Ester Garriga és l’apicultora de Mels Cal Pastoret (Moià), una dona curiosa i activa que fa deu anys que cria abelles i recol·lecta mel. Treballa principalment als boscos del Moianès i el Bages, però gràcies als ruscos transhumants que transporta fins al Pirineu i altres indrets pot seguir el ritme natural de les floracions.
L’interès pel món de les abelles va entrar a la vida d’Ester Garriga com una simple afició quan, fa una dècada, va comprar tres arnes a un company de feina. Avui, l’Ester gestiona vint apiaris, cadascun format per una vintena de caixes. Els milers d’abelles de les quals té cura s’han convertit en l’eix central de la seva dedicació professional, un projecte apícola que compagina amb altres feines agràries.
En arribar al seu obrador de Moià, l’Ester està preparant els vestits d’apicultora per presentar-nos les abelles de la mel (Apis mellifera) de Cal Pastoret. Mentre es mou amunt i avall de la sala, explica amb entusiasme les fases de la seva passió i la clau de tot plegat: aquests insectes xuclen el nèctar de les plantes i transporten el pol·len de flor en flor, facilitant la pol·linització del regne vegetal. Segons les Nacions Unides, gairebé el 90 % de les plantes amb flors depenen d’aquest procés per reproduir-se, així com el 75 % dels cultius alimentaris del món. A més, un 35 % de la superfície agrícola global està ocupada per plantacions que necessiten pol·linitzadors. En visitar-la amb motiu de la celebració, el 20 de maig, del Dia Mundial de les Abelles, coneixem de prop un projecte centrat en un dels grans pol·linitzadors, que, juntament amb els ocells, els ratpenats i les papallones, desenvolupen una funció cabdal per a la seguretat alimentària de la població.
«M’agrada capturar el paisatge en un pot»: així defineix aquesta pagesa la seva feina. El romaní, la farigola, el taronger, les flors de muntanya... cada varietat plasma un ecosistema diferent. Som en plena primavera, època de màxima activitat per als seus ruscos, quan les abelles recorren quilòmetres diaris buscant les millors floracions. L’Ester, a més d’apicultora, organitzava visites educatives als seus ruscos, activitat que ara vol recuperar, i ens ofereix un petit tast pedagògic. Davant d’una fotografia penjada a l’entrada, ens explica el cicle de transformació d’una larva en abella, descriu el tipus de caixes que utilitza i ens guia per l’obrador detallant cada racó i la seva funció: des de la màquina centrifugadora de la mel fins als bidons maduradors (classificats segons el tipus de flor), sense oblidar els paquets d’aliment que reserva per quan necessita suplementar la dieta natural de les abelles.
Mels Cal Pastoret segueix un maneig convencional. Tot i que l’Ester mostra interès per les pràctiques ecològiques, és clara i realista: «És molt complicat trobar una zona on tots els conreus siguin en ecològic!». La normativa de certificació ecològica estableix que els ruscos han d’estar situats en àrees on, en un radi de tres quilòmetres, les fonts de nèctar i pol·len procedeixin principalment de cultius ecològics o vegetació silvestre. A més, cal mantenir una distància suficient de qualsevol font de contaminació, requisits difícils de garantir en un territori amb usos diversos.
L’Ester és conscient de la importància d’aquests insectes mel·lífers i, de fet, de vegades se sent part del seu univers: «Soc una persona molt nerviosa i pensava a l’inici que no m’agradaria aquest ofici. A l’hora de la veritat, em tranquil·litza veure-les actuar. Desconnecto i em teletransporto al seu món. Soc una d’elles». En el rusc, cada abella té un paper perfectament definit. «Tots hauríem d’aprendre de la forma que tenen les abelles de relacionar-se, són molt organitzades», reflexiona l’apicultora. I no paren quietes mai, igual que l’Ester.
Com altres insectes socials, com ara les formigues o les vespes, les abelles viuen en comunitats perfectament estructurades. La seva llar, el rusc, acull tres tipus d’individus amb funcions ben diferenciades: la reina, les obreres i els abellots. Les obreres són les encarregades de múltiples tasques, des de la neteja del rusc fins a la recol·lecció de nèctar. Els abellots, menys nombrosos, tenen responsabilitats més limitades, però entre elles destaca una funció vital: mantenir la temperatura del rusc a 36 graus exactes quan fa calor. La reina, o mare, és l’única femella fèrtil de tota la colònia, responsable exclusiva de la reproducció. «Se les anomena reines, però en realitat estan forçades a procrear, les fan pencar de valent. Una abella reina pot pondre dos mil cinc-cents ous diaris!», exclama l’Ester.
Quan en un rusc neix una segona reina, es desencadena un procés fascinant: l’escissió de la comunitat. «Ara a la primavera és el moment de la supervivència, de formació de nous eixams. La població es divideix i una part dels queviures es destina a formar una altra colònia», explica l’Ester. El dia que neix la nova reina, la veterana abandona el rusc original cercant un emplaçament, seguida per un grup d’abelles atretes per les seves feromones. «És un sistema molt perfecte. La reina jove és millor que es quedi a la caixa i la vella se’n va», detalla l'apicultora amb evident admiració per aquesta estratègia evolutiva.
«Tots hauríem d’aprendre de la forma que tenen les abelles de relacionar-se, són molt organitzades» Ester Garriga
Per a l’Ester, cada obertura d’una caixa és una experiència única, una sorpresa constant. Té molt present la importància de minimitzar les molèsties a les colònies i només realitza els tractaments imprescindibles per protegir-les de les diverses amenaces que les assetgen. La paciència és clau en aquest ofici: cal esperar el moment òptim per a la recol·lecció de la mel (fet que en apicultura s’anomena ‘crestar’), quan el nèctar ha madurat completament i les abelles han segellat amb cera les cel·les del rusc.
Els seus apiaris es distribueixen estratègicament entre camps de cultiu i zones boscoses de les comarques del Moianès i el Bages. L’apiari principal, el més accessible per a les visites, se situa a poca distància de l’obrador, a Moià. L’Ester explica que molts pagesos de la rodalia li demanen que instal·li caixes als seus terrenys, conscients dels beneficis que aporten els pol·linitzadors. Segons explica, està demostrat que els camps rendeixen més amb la presència de les abelles. Per exemple, el cultiu de colza amb pol·linitzadors pot incrementar la producció fins a un 30 %.
Però el conjunt dels ruscos de Cal Pastoret són transhumants: l’Ester els trasllada seguint el ritme de les diferents floracions, continuant una pràctica mil·lenària. Val la pena destacar que, en apicultura, només cal moure un apiari una vegada a l’any per considerar-se transhumant. Quan vol aprofitar la segona primavera del romaní (aquells d’un blau lilós que semblen sortits d’un somni), transporta les seves abelles fins al Pirineu, on troben temperatures més suaus i més pluja, factors que garanteixen més menjar per als insectes.
«Tot el que sé ho he après amb la pràctica i també gràcies a un grup d’apicultors de diferents punts de l’Estat, des de Castelló a Extremadura», confessa. Aquesta xarxa d’amistat i col·laboració li ha permès intercanviar coneixements i tècniques valuoses que aplica al seu projecte. Originària de l’Anoia, l’Ester evoca que el seu avi també tenia algunes caixes d’abelles, però «no s’hi dedicava tant». «Era l’època de les masies autosuficients, on tenien una mica de tot: un porc, quatre gallines... i tothom ben avingut», diu.
L’apicultura, com altres branques del sector primari, afronta reptes similars en un context rural canviant. Però a l’Ester no li fa por treballar i, a més de les abelles, ha diversificat la seva activitat amb parcel·les arrendades on cultiva cereal. És un bon complement perquè els cicles es compensen: «A la primavera tinc molta feina amb les abelles, mentre el cereal està creixent», explica amb pragmatisme. Rere l’obrador, un tractor descansa a l’espera que l’estiu porti la calor i, amb ella, el moment de la sega.
Però no tot són flors i violes, ni a Mels Cal Pastoret ni a la resta de projectes apícoles. La salut de les abelles constitueix un veritable baròmetre ambiental de l’estat dels ecosistemes forestals i observar aquests insectes i analitzar la seva mel permet detectar els impactes de l’escalfament global o els desequilibris en les poblacions de certes espècies.
Ester Garriga ha afrontat un cop dur aquest any, amb un 70 % de baixes en les seves colònies d’abelles. Aquesta situació, encadenada als dos anys consecutius de sequera extrema, ha obligat tot el sector a replantejar-se estratègies de supervivència. Seguint la saviesa popular de no posar totes les figues al mateix paner, l’apicultora considera imprescindible diversificar encara més la seva activitat i té previst impulsar una nova línia de ramaderia, en la qual diposita considerables esperances. Malgrat aquests esforços d’adaptació, té clar que la mel continuarà sent el cor del seu projecte, tot i que els ingressos que genera no siguin especialment abundants.
«M’agrada molt el bosc i vull viure d’això, però cada vegada ho veig més complicat», confessa amb preocupació. Entre els motius d’aquesta dramàtica mortalitat, assenyala diverses amenaces quotidianes: la vespa asiàtica (espècie invasora) n’és la més important, seguida per l’àcar varroa (Varroa destructor) o l’augment poblacional d’ocells com l’abellerol, una au de tons verds i groguencs que s’ha multiplicat notablement en els darrers anys.
Amb detalls vívids, l’Ester ens descriu els atacs despietats de la vespa quan decapita l’abella carregada de pol·len i nèctar per emportar-se el botí cap al seu niu. Davant d'aquest perill, un grup d'habitants del Moianès ha començat a instal·lar trampes casolanes contra la vespa asiàtica que, segons la seva experiència, els estan funcionant. Tot i que aquestes solucions artesanals són motiu de debat entre experts, ja que poden afectar també altres pol·linitzadors silvestres importants per a l'ecosistema, l'Ester ens explica que fan servir una recepta amb orificis petits adaptats per minimitzar la captura d'altres espècies: una barreja d'aigua, sucre, suc d'aranyons, cervesa negra i llevat fresc dins d'una garrafa.
Quant a l’àcar varroa, representa una altra amenaça seriosa per a les colònies. «És com una que s'adhereix a les abelles i els provoca malalties. Per exemple, moltes neixen amb les ales deformades», explica l’apicultora. Aquesta anomalia condemna els insectes a una vida curta i improductiva, explica l'apicultora amb evident preocupació.
Pel que fa a l’abellerol, l’Ester ha observat comportaments sorprenents de solidaritat: quan un abellerol captura una abella i aquesta «crida i plora», l’apicultora ha vist com tres o quatre companyes surten a defensar-la.
Tot i que alguns professionals del sector tendeixen a minimitzar-ho en públic, la realitat és que anualment es perden entre el 15 i el 20 % dels ruscos, sigui per atac de depredadors, per la mort de les reines o per altres causes naturals. L'Ester puntualitza un fenomen curiós que succeeix quan mor la reina sense deixar successora: la colònia es transforma en «abellotera». En aquesta situació, algunes obreres, que normalment són estèrils en presència de la reina, comencen a desenvolupar ovaris i a pondre ous. Però com que aquestes obreres mai han estat fecundades per cap abellot (aquests només poden fecundar la reina), els seus ous només poden desenvolupar-se en abellots (mascles). Sense noves obreres per mantenir el rusc, la colònia està condemnada a desaparèixer.
«M’agrada molt el bosc i vull viure d’això, però cada vegada ho veig més complicat» Ester Garriga
Un altre factor que amoïna aquesta apicultora és l’abandonament dels boscos a Catalunya. A casa seva, aquest tema hi és especialment present: ella mateixa pertany a l’ADF Els Cingles i la seva parella condueix el camió d’una empresa de treballs forestals. «Quan veig que s’estassa un bosc de cop, em fa mal, és clar, perquè desapareixen totes les flors. Però un perill encara major és quan un bosc no es toca i es va tapant. No hi entra llum, cada vegada hi tenim menys accés, s’omple de romegueres i esbarzers. Aquest tipus de boscos no van bé», reflexiona amb coneixement.
L’Ester fa deu anys que té el carnet groc de les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF), un detall que li agrada remarcar amb orgull. Aquest carnet l’autoritza a acostar-se a un incendi i intentar evitar que es propagui; un cop arriben els bombers, la seva funció passa a ser la de donar-los suport logístic. «Jo treballava portant una cuba de purins, molt útil per transportar aigua en cas d’emergència. Els membres de l’ADF gairebé em van convidar a entrar-hi, he, he, he», explica entre rialles. És una dona d’acció, una abella incansable, que combina la passió per la natura amb la determinació de fer que el seu negoci sigui econòmicament viable.
«Un perill és quan un bosc no es toca i es va tapant. No hi entra llum, cada vegada hi tenim menys accés, s’omple de romagueres i esbarzers. Aquest tipus de boscos no van bé» Ester Garriga
Els productes de Mels Cal Pastoret, tots derivats de les abelles, arriben als consumidors a través de la venda directa. El catàleg inclou mel de diferents floracions, pol·len, cera d’opercle i tintura de pròpolis. L’Ester explica amb entusiasme les propietats de cadascun: «El pol·len està indicat per reforçar el sistema immunològic; el pròpolis és un antibiòtic natural, ideal per combatre infeccions; i l’opercle és la cera natural que serveix per elaborar cremes i ungüents».
Per fer front als reptes que afronta el seu projecte, l’apicultora reconeix que existeixen alguns suports institucionals, tot i que considera que haurien de ser més substancials. Des de fa uns mesos, la Generalitat de Catalunya ha posat en marxa una línia d'ajuts específica per a l'apicultura sostenible, destinada a millorar la viabilitat d'aquest sector estratègic. Entre les mesures de suport incloses, l’Ester esmenta la subvenció de les arpes, unes trampes electrificades que enrampen les vespes invasores, i els líquids específics per capturar reines de vespa asiàtica. «Al final, aquests insectes amenaçadors aprenen a esquivar les arpes. Per això, el més pràctic és traslladar les caixes cap al Pirineu, perquè allà encara no n’hi ha tants. Aquí, al Moianès, he arribat a veure quaranta vespes esperant les abelles que tornaven carregades a la caixa!», explica amb preocupació.
En paral·lel a la vigilància constant de les amenaces a les abelles, Ester Garriga assenyala un altre repte important: la regulació de l'etiquetatge de la mel. «Cal que la legislació asseguri un etiquetatge clar de la mel, on es mostri l’origen exacte i el percentatge que és realment de proximitat. És una lluita que estem impulsant des de fa temps a nivell estatal», afirma. L’apicultora explica que, actualment, s’estan comercialitzant barreges de mels procedents de la Xina i d’altres punts del món amb mel espanyola, però les etiquetes no reflecteixen els percentatges reals de cada origen, donant lloc al que en el sector es coneix com a «mel falsa». «Les grans envasadores compren mel bona i la barregen amb bidons d’altres mels i xarops, i d’això en diuen mel», denuncia. És un dels pocs moments de l’entrevista en què l’expressió de l’Ester canvia visiblement; el seu rostre es posa seriós. Reflecteix un sentiment compartit per molts petits productors: la dificultat per competir amb productes importats a baix preu i la percepció que, malgrat els ajuts existents, encara cal més reconeixement i protecció per a la mel de proximitat.
«Cal que la legislació asseguri un etiquetatge clar de la mel, on es mostri l’origen exacte i el percentatge que és realment de proximitat» Ester Garriga
Durant la conversa, l'Ester fa referència a les protestes de l’anomenada «revolta pagesa» de l’any 2024. Rememora aquelles mobilitzacions que van posar el sector primari al centre del debat públic i en les quals ella hi va participar activament. Com a dona en un àmbit tradicionalment masculinitzat, la seva experiència és especialment valuosa. Quan li preguntem si s’ha sentit mai discriminada, positiva o negativament, pel fet de ser dona en el món agrari, respon amb contundència que no ha tingut mai cap problema; al contrari, es mostra satisfeta en observar la presència creixent de dones ramaderes i pageses al seu entorn. Tot i això, reconeix que hi ha més dones que practiquen l’apicultura com a afició que no pas com a professió.
Des d’aquell primer dia que l’Ester es va enfundar el vestit d’apicultora i va sentir el brunzit eixordador de milers d’abelles al seu voltant, ha passat una dècada, però encara recorda amb nitidesa aquella primera sensació de respecte i basarda. «Aquell soroll et fa pujar l’adrenalina», evoca amb un somriure. Avui continua fidel a aquest ofici, sense haver tirat la tovallola. A diferència d'èpoques anteriors, els nous apicultors compten ara amb més recursos formatius. La Generalitat de Catalunya ha intensificat els darrers anys els programes professionals a través de les Escoles Agràries, on aquest 2025 es preveu capacitar uns 400 alumnes en tècniques apícoles, una aposta clara per garantir el relleu generacional i la viabilitat d'una professió amb futur.
I sí, les abelles l’han picada en més d’una vegada. Són «micropicades», com ella mateixa les anomena amb despreocupació. Ester Garriga és una dona d’acció, una guardiana incansable de les pol·linitzadores per excel·lència, defensora dels boscos i, per extensió, de totes les espècies que compartim aquest planeta.
Font original de l'entrevista: Oficina Tècnica de Prevenció Municipal d’Incendis Forestals i Desenvolupament Agrari de la Diputació de Barcelona
Vols estar al dia de les últimes novetats del programa Barcelona Agrària? Subscriu-te al nostre butlletí digital!
Omple el breu formulari que trobaràs a continuació i rebràs al teu correu electrònic una selecció de notícies, entrevistes, informes i publicacions que segur que t’interessen.
