Els arbres són font de salut i de vida. L’Elizabeth té seixanta-set anys i en Carlos setanta, i potser precisament per això són conscients de la importància de la seva tasca al bosc. Són un matrimoni enamorat de la resina i, és clar, dels pins blancs (Pinus halepensis), que treballen de març a novembre per extreure’n la sàvia. Cada dia dediquen tres o quatre hores entre els arbres, i el resultat és un líquid màgic i grisós que degoteja pacient i brilla amb els raigs del primer matí. El ritme de la resina és constant, una substància de la qual se’n deriven gran quantitat de productes del nostre dia a dia: farmàcia, cosmètica, construcció, alimentació... la llista és llarga.

Tot va començar arran d’una idea original que s’ha convertit en un somni sòlid i cada vegada més viable. La família Montané els va cedir 2.200 pins en unes 40 hectàrees a Vallirana, al Pla d’Ardenya, a canvi del manteniment del bosc. A finals del 2015 van crear la cooperativa Forest Baix, van establir un acord amb una refineria de Castella i Lleó i tota la resta va encaixar. Només calia començar.  

L’extracció de la resina és més que un ofici sostenible: és una manera de cuidar el bosc i prevenir incendis. L’Elizabeth i el Carlos són guardians del bosc, en el sentit més ampli: amb la seva presència constant vigilen el territori, mantenen nets els accessos, detecten plagues o malalties dels arbres i contribueixen a la gestió sostenible d'un ecosistema que, sense aquesta atenció, seria més vulnerable als focs i la degradació.

Més de deu anys després de la primera idea, ben equipats de dalt a baix, l’Elizabeth i el Carlos ens conviden a una de les seves jornades, un bany de bosc on es barregen sons de tres mons: el més present, el dels pit-rojos i altres aus que refilen sense parar; el segon, el del repic de les eines dels resiners (l’escoda, l’aixol i moltes altres), que treballen l’escorça entre el cruixir del sotabosc; i el darrer, el més llunyà, el del motor d’algun avió que ve de l’aeroport d’El Prat. Una amalgama de realitats d’aquest bosc de resina que ara coneixerem. Abans de començar, però, ens mostren orgullosos la colofònia o ambre, el residu sòlid de la resina, d’un to groguenc. Brilla a la llum de les clarianes del bosc amb una bellesa antiga.  

Com va sorgir la idea de recuperar l'ofici de la resinació a la província de Barcelona? 

Elizabeth Ibanga (E): El Carlos i jo treballàvem en una empresa d’estructures de construcció, però va tancar. Jo encara era massa jove per jubilar-me i vaig pensar: o ens busquem feina o això no anirà bé. L’aspecte positiu era que teníem un piset a Vallirana i cap deute. 

Carlos Delgado (C): Si havíem de tornar a començar, no volíem que fos a Barcelona, perquè significava dedicar dotze hores al dia a desplaçaments i feina. Un dia, des de la terrassa del nostre pis, em preguntava què podíem fer a Vallirana. Davant dels ulls només hi havia bosc... L’extracció de la resina! I vaig començar a cercar informació per internet. Vaig pensar que el fet que l’ofici no es practiqués no volia dir que es pogués fer. 

Quins eren els vostres referents? 

C: A Castella i Lleó està molt ben organitzat i ho porten fent des de fa cinc-cents anys. Ara bé, al conjunt de l’Estat no hi ha prou resina per a les necessitats productives i el 75 % s’ha d’importar del Brasil i de la Xina. I no és per manca d’arbres, és per manca de mà d’obra. Una llàstima, perquè pins ens en sobren!

«Al conjunt de l’Estat no hi ha prou resina per a les necessitats productives i el 75 % s’ha d’importar» Carlos Delgado

Aquesta substància té un paper rellevant al llarg dels segles, oi?

C: La història de la resina té milers d’anys. Al nord d’Europa, els vikings ja comerciaven l’ambre, que és la resina fòssil groguenca dels pins, també anomenada «colofònia». I a l’antiga Roma s’emprava la resina per calafatar els vaixells, és a dir, per impermeabilitzar-los. 

Quin és el funcionament de la resinació? 

C: La temporada de la resinació dura nou mesos, de març a novembre. Nosaltres extraiem la resina dels pins en recipients que col·loquem als arbres i després l’emmagatzemem en bidons de 200 kg. Un cop hem omplert dos palets de bidons, ens els venen a recollir de la refineria Resinas Naturales, de Castella i Lleó, una empresa que sempre ens ha tractat molt bé. A tot l’Estat, hi ha vuit refineries, que pertanyen a quatre o cinc empreses diferents. A nosaltres ens paguen per quilo net i ells s’encarreguen de l’elaboració i la comercialització. Quan la resina arriba a la planta, filtren les impureses i, a una certa temperatura, es fon i es filtra. A continuació es decanta i, finalment, hi ha una destil·lació en què, a una temperatura determinada, se separen els dos components: la colofònia (sòlida) i l'aiguarràs (líquid). El resultat el venen a farmacèutiques i altres indústries. De fet, és sorprenent la quantitat de productes quotidians que es fabriquen amb resina! Sabeu que l’asfalt, el cautxú, els pneumàtics, el xiclet i medicaments com el Vicks VapoRub en contenen? 

«És sorprenent la quantitat de productes quotidians que es fabriquen amb resina!» Carlos Delgado

La cooperativa Forest Baix la vau crear per desenvolupar l’activitat, però primer vau passar una fase d’aprenentatge. 

C: Al principi érem sis al projecte, però ara som tres: l’Elizabeth, jo i un tercer membre, que és soci col·laborador. Però sí, ens vam formar. L’Elizabeth és la mestra. Ella va fer el curs a Amposta adreçat a enginyers forestals. En sap molt i treballa més que jo. I és més ràpida! Jo sempre dic que li haurien de dedicar una escultura, ja que és la primera dona «mestra resinera de Catalunya». La primera... i l'única! 

E: [Riu] Jo porto més anys que en Carlos fent l’ofici, sí, set anys ja... I tinc el títol de resinera! 

A part de l’extracció, dediqueu una part del vostre temps a la formació de persones interessades. Amb quin objectiu?

C: Sí, ens visiten moltes escoles forestals per conèixer el procés d’extracció de la resina: l’Escola Agrària Forestal de Santa Coloma de Farners, l’Institut de Sostenibilitat i Medi Ambient de Barcelona i d’altres centres. I a nosaltres ens agrada compartir el que sabem, perquè volem estendre l’ofici a Catalunya. Amb la gran quantitat de pi blanc que tenim al territori, seríem els principals productors de l’Estat. Volem que la gent s’hi dediqui, perquè poden guanyar-se la vida dignament. 

«Nosaltres ens agrada compartir el que sabem, perquè volem estendre l’ofici a Catalunya. Volem que la gent s’hi dediqui, perquè poden guanyar-se la vida dignament» Carlos Delgado

Si hi ha tant de potencial, per què no hi ha més resiners a Catalunya?

C: En primer lloc, perquè l’ofici no es coneix. Per això el fem descobrir als estudiants d’escoles forestals que ens visiten periòdicament. Un segon problema és que el 76% dels boscos són en mans privades, mentre que a Castella la majoria dels boscos són comunals. Allà, els ajuntaments lloguen parcel·les de 5.000 pins: amb un bosc d’aquesta mida es poden obtenir entre 20.000 i 22.000 euros en nou mesos de feina. No està gens malament. 

Per poder exercir l’ofici calen dos elements: gent que deixi els pins i gent que vulgui treballar. En el nostre cas, vam arribar a un acord amb el propietari del bosc. A més d’extreure la resina dels pins, els fem neteja forestal. El curiós del cas és que just a l’altra banda del camí de la finca, un altre propietari ens va dir que no a la mateixa proposta. És un tipus de feina que es pot fer fins i tot a les nostres edats, per tant, una persona jove que comenci podria guanyar-se la vida amb aquesta activitat durant dècades! 

Quin és el primer pas que hauria de fer una persona que vol dedicar-se al món de la resina? 

C: Si algú vol fer de resiner, haurà de començar per gestionar el bosc. El primer any s’ha de fer una neteja exhaustiva: la finca forestal s’ha de desbrossar per poder treballar bé. Estassar i aclarir els boscos és necessari per molts motius, però sobretot perquè afavoreix el creixement dels arbres. Si en un metre quadrat competeixen tres o quatre pins, no es deixen créixer entre si. 

En el nostre cas, abans de començar a gestionar la finca on treballem, una enginyera forestal de la Generalitat de Catalunya ens va visitar. Quan li vam explicar que utilitzaríem la desbrossadora per netejar camins, ens va indicar quines espècies no havíem de tocar, com per exemple el ginebró, perquè és un arbust de creixement molt lent que cal preservar per mantenir la diversitat al bosc. Alhora, ens va recomanar que, en els grups d’alzines petites i atapeïdes, deixéssim només l’alzina central, per afavorir que pogués créixer bé. 

Els resiners baixem el risc d’incendis perquè hi ha una persona cada dia treballant al bosc. I hi som a l’estiu, el període més sensible a patir-hi focs. 

«Els resiners baixem el risc d’incendis perquè hi ha una persona cada dia treballant al bosc. I hi som a l’estiu, el període més sensible a patir-hi focs» Carlos Delgado 

Creieu que la resinació podria ser una eina clau per a la gestió sostenible i la prevenció d'incendis als nostres boscos?

C: Sí, perquè l’ofici de la resinació només té beneficis per al territori. Els resiners som guardians del bosc, perquè som els primers interessats que no es cremi. Si detectem fum, avisem als forestals. Estem connectats amb ells. 

E: Nosaltres netegem el bosc i així impedim que hi hagi incendis. Crec que aquest és un dels motius més importants pels quals jo faig aquesta feina. 

Per implementar la resinació com a eina de gestió forestal, quin és el principal obstacle que cal superar?

C: El que cal, sobretot, és convèncer el propietari que et deixi els pins. Normalment, les persones que es volen dedicar a aquest ofici no tenen recursos per comprar una finca forestal. Si no et deixen els pins, no pots treballar. Segons l’inventari de l’estudiant de postgrau Andrea Lapeña, hi ha 55 milions de pi blanc a Catalunya. Malgrat que tots no es poden resinar, per factors com la inclinació del bosc o la dificultat d’accés, el potencial per extreure resina és molt gran.

Com podrien ajudar les administracions a potenciar l’ofici? 

C: Els ajuntaments, excepte si tenen bosc públic, no hi poden fer gaire. La Generalitat de Catalunya és l’administració que més pot ajudar; per exemple, fent un inventari dels boscos on es pugui resinar i contactant els propietaris per proposar-los que, si ens deixen els pins, els netejarem el bosc. Després caldria buscar persones interessades i oferir-les formació. Nosaltres estem disposats a ensenyar, però no podem encarregar-nos de contactar amb els propietaris.

Hi ha un altre aspecte important: les normes de la resina són autonòmiques i a Catalunya no hi ha marc legal. Com que només som nosaltres els que ens dediquem a la resinació, ens van dir que el que fèiem es considerava una prova pilot. Quan hi hagi seixanta persones treballant en aquest àmbit, potser s’adaptaran les normes de Castella i Lleó. 

Es podria crear una eina similar als bancs de terres per facilitar l'accés dels resiners als boscos privats?

C: Ens agradaria trobar més propietaris disposats a cedir els pins i més gent que vulgui treballar-los. Persones interessades a fer de resiners ja en tenim unes quantes. De moment, estudien formació forestal, però els caps de setmana es voldrien dedicar a la resina. És un ofici en què no depens de ningú, només de les hores que vulguis dedicar-hi. Tant treballes, tant extreus. 

Heu patit alguna manca de reconeixement o incomprensió per part de la gent pel fet de recuperar aquest ofici?

C: Sí. Per exemple, un propietari no ens va voler cedir els pins perquè tenia por que els assequéssim i els matéssim. No vam aconseguir que canviés d’opinió. Un altre problema és que hi ha molt ecologista de sofà que, quan talles un arbre, ja està posant el crit al cel. El primer o segon any recordo que algú va penjar als nostres recipients per recollir la resina cartells amb frases com «Assassins d’arbres», «Esteu matant els arbres», «Els arbres també pateixen», impresos en paper i enganxats amb cinta adhesiva. Al principi, volia no fer-ne cas, però com que passa molta gent pel camí, sobretot els caps de setmana, s’ho podien creure i vaig decidir actuar. A un xat del poble de Vallirana vaig explicar les aplicacions de la resina. La primera frase deia: «Què atrevida és la ignorància». I vaig afegir: «Curiosament, la cinta adhesiva que heu fet servir porta resina, el tòner en porta, i el paper és un producte derivat dels arbres». També vaig aclarir que els arbres no pateixen en el procés d’extracció de la resina, com tampoc pateix una albergínia o un pebrot quan els arrenquem de l’hort. 

Podeu explicar tècnicament per què l’extracció de la resina no fa mal als arbres? 

C: La resina surt entre l’escorça i la fusta, en una zona de color vermellós anomenada «el canvi», que és la que amb el temps es converteix en escorça. Els canals resiners circulen per dins d’aquesta zona, mentre que la saba dels arbres va dins de la fusta. El pi fabrica la resina per tancar ferides i evitar insectes i plagues. Un bon resiner mai no toca la fusta.

La primera tasca que s’ha de fer és allisar l’escorça (el que en castellà es diu «derroñar»). Si executes bé aquesta tasca, la incisió es fa en pocs segons i no ha de fer més de dotze centímetres, segons les normes de Castella i Lleó. Cada dotze dies has de tornar a fer-ne una de nova, perquè la ferida deixa de regalimar; quan hi tornes, vas pujant cap amunt del tronc. I així fins al novembre. La resina que surt primer és líquida, com un oli, i després es va solidificant. Nosaltres hi posem una reixeta perquè no hi caiguin insectes. 

Després d’uns anys de feina, creieu que l’activitat és econòmicament viable?

C: A Catalunya encara no és molt viable, però a Sòria, sí. El 2016 vam parlar amb un resiner que ell sol gestiona 8.000 pins i aconseguia uns 27.000 euros per temporada. Actualment, de mitjana, els resiners guanyem entre 15.000 i 25.000 euros per temporada.

Elizabeth, com a dona resinera, com valores la teva experiència? Has hagut d'afrontar reptes específics?

E: No, cap ni un. Tinc seixanta-set anys i m’he adonat que no és una feina per a la qual calgui tenir una edat concreta, sinó tenir-ne ganes. Estic convençuda que faig una feina que algun dia molta més gent portarà a terme. 

«Estic convençuda que faig una feina que algun dia molta més gent portarà a terme» Elizabeth Ibanga

Què diries als joves que estiguin interessats a dedicar-se a la resinació?

E: Que tinguin paciència, perquè és un procés que requereix temps i suport. L’administració ens ha d’ajudar, sobretot amb la primera inversió. La gent jove necessita diners per començar: el primer any, com a mínim, 3.000 euros. 

Teniu un fill jove. Què pensa de la vostra dedicació a l’extracció de resina? S’hi vol dedicar?

C: No, ell es dedica a la informàtica. De fet, el nostre fill pensa que estem bojos... Ens pregunta per què seguim treballant amb l’edat que tenim, i nosaltres li responem que ho fem perquè ens agrada. És la nostra afició. Hi ha jubilats que tenen un hort i cultiven tomàquets: el nostre hort és el bosc i en traiem resina. És la nostra forma d’entreteniment. 

Què és el que més us agrada de la resinació?

E: M’agrada molt l’entorn i netejar el bosc. Aquest bosc és casa, perquè fa set anys que hi venim. L’ofici de resinera no té preu. Quan hi soc, medito sota els pins; ara mateix ho estic fent mentre parlo amb vosaltres. M’encantaria poder continuar amb aquesta activitat, però depèn de la meva salut. 

C: De jove, jo era boy-scout i sempre m’ha agradat la muntanya. La resina em permet estar-hi sempre. Estic enamorat de la resina. 

Font original de l'entrevista: Oficina Tècnica de Prevenció Municipal d’Incendis Forestals i Desenvolupament Agrari de la Diputació de Barcelona