Coincidint amb el Dia Internacional dels Drets Humans, iniciem un cicle de converses amb persones que ara mateix estan treballant per intentar reconstruir un sistema agroalimentari més just, segur, sostenible i saludable al nostre territori. I ho fem parlant amb Sònia Callau i Berenguer, responsable de la Unitat de Suport als Espais Agraris de la Diputació de Barcelona i coordinadora del projecte europeu BCN Smart Rural.

La primera pregunta és obligada: creus que és possible garantir el dret universal a l’alimentació o et sembla més aviat una quimera?

I tant que és possible! Si fos inviable, la comunitat internacional no hauria dedicat tants esforços a reconèixer aquest dret. Tanmateix, no tots els països controlen els recursos i mitjans necessaris per assegurar-se una producció d’aliments suficient per a la seva població. A hores d’ara, només les grans potències mundials estan adquirint terres a tot el món per garantir la seva futura sobirania alimentària i no volen dependre de la importació d’aliments d’arreu del món, sobretot dels que són de primera necessitat.
 

Aleshores, quin és el problema? Si el dret universal a l’alimentació és un dret reconegut a nivell internacional, per què es dóna tan poca importància a la pèrdua de sòl agrícola? Si la terra és la base per poder produir aliments, perquè ningú pot impedir-ho?

La resposta a aquesta pregunta té molts matisos i pot dependre de factors molt diferents. Però la meva opinió és que els governs estaran més a prop de poder garantir l’accés a una alimentació sana, saludable i resilient el dia en què, per una banda, recuperin la sobirania sobre els seus recursos alimentaris i, per una altra, abandonin estratègies comercials que són desastroses per a la seguretat alimentària. Des del punt de vista agrari, les polítiques orientades a l’exportació són especialment nocives, ja que desplacen els camperols i destrueixen l’agricultura familiar i de petita escala, per no parlar del seu enorme cost ambiental.

«Des del punt de vista agrari, les polítiques orientades a l’exportació són especialment nocives, ja que desplacen els camperols i destrueixen l’agricultura familiar i de petita escala, per no parlar del seu enorme cost ambiental» Sònia Callau

Com es pot recuperar la sobirania alimentària? Hi ha algun organisme internacional que doni directrius clares?

L’Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació (FAO) és la institució de referència a nivell mundial en aquests temes i no només porta molts anys defensant el dret universal a l’alimentació, sinó que l’any 2005 va publicar unes Directrius Voluntàries que poden seguir tots aquells estats que vulguin assolir el dret a una alimentació adequada. A més, deu anys després, va crear una divisió d’agroecologia que va situar al centre de l’agenda política la importància de l’agricultura familiar i de proximitat per posar fi a la fam, millorar la nutrició de la població i assolir la seguretat alimentària. Val molt la pena fer-hi una ullada.
 

De referents concrets, com anem? Quins són els projectes que, al teu parer, representen un bon punt de partida per a l’establiment d’un nou model agroalimentari?

A nivell mundial, ciutats com Toronto, Londres, Amsterdam, Malmö, Rennes, Vancouver o Nova York han començat a incorporar l’estratègia alimentària a la seva agenda urbana, un moviment que representa una ruptura evident amb el passat, quan els sistemes alimentaris s’abandonaven a les forces del mercat (per cert, en mans privades) i es considerava que les administracions públiques no podien intervenir-hi ni havien de fer-ho. En canvi, ara, són molts els experts que coincideixen a assenyalar que una veritable política alimentària ha d’incloure la gestió de l’espai productiu, la distribució dels aliments locals cap a la ciutadania i la governança alimentària. En opinió d’aquests especialistes, està claríssim que l’espai agrari ha de deixar de ser únicament un espai físic i esdevenir part integrant del metabolisme urbanorural; és a dir, la ciutat no pot prescindir del seu espai agrari i l’espai agrari ha de reconnectar-se amb la ciutat. En aquest sentit, per planificar correctament les polítiques alimentàries, cal ordenar i gestionar el territori agrari de manera que l’espai agrari passi a ser un equipament essencial de la ciutat.

«Cal ordenar i gestionar el territori agrari de manera que l’espai agrari passi a ser un equipament essencial de la ciutat» Sònia Callau

A nivell de la demarcació de Barcelona, quins serien els models que van obrir el camí que avui segueixen el Parc Rural del Montserrat, l’Espai Agrari de la Baixa Tordera o l’estratègia BCN Smart Rural, tres dels projectes que lideres des de la Direcció Territorial Agrària de la Diputació de Barcelona?

Diria que els parcs agraris de Sabadell i del Baix Llobregat són els dos espais de referència al territori a nivell històric, ja que la seva implementació, allà per l’any 1998, es va fonamentar sobre hipòtesis que podien semblar sorprenents i fins i tot utòpiques en aquella època. Cercant noves figures de protecció, ordenació i gestió per a aquests espais pioners, les persones que treballàvem en el seu desenvolupament ens plantejàvem a diari per què no podíem considerar l’agricultura periurbana com una eina urbanística capaç d’organitzar de manera sostenible el territori que rodeja les ciutats en lloc d’intentar frenar el creixement descontrolat de les ciutats mitjançant cintures verdes. Trobar noves maneres d’integrar el teixit urbà amb els espais agraris i forestals ens feia perdre el son a molts de nosaltres!
 

Quins aprenentatges en vas treure d’aquestes experiències? Quina creus que és la millor manera de gestionar el sistema alimentari des del món local?

Crec que gaudir d’una governança compartida entre el món rural i el  món urbà és una forma coherent d’intervenir a escala local. A més, cal establir una veritable política alimentària que inclogui la preservació i gestió dels espais agraris, la transformació i distribució dels aliments a nivell local, i la inclusió de la ciutadania en la presa de decisions sobre el present i el futur agroalimentari de la seva població.
 

Fet aquest repàs de referents fonamentals, on ubicaries el BCN Smart Rural? El veus com un projecte de desenvolupament agrari de caire continuista o més aviat trencador? 

Jo diria que les dues coses. En bona mesura, el BCN Smart Rural és fruit d’un recorregut de més de vint anys en la preservació, gestió i dinamització d’espais agraris. Però també es basa en el convenciment que les polítiques agràries i alimentàries són necessàries des del moment en què un govern no només reconeix l’alimentació com un dret ciutadà, si no que també es compromet fermament a garantir aquest dret universal. I fer el pas de la paraula a l’acció és tot un repte.   

«Les polítiques agràries són necessàries des del moment en què un govern no només reconeix l’alimentació com un dret ciutadà, si no que és compromet fermament a garantir aquest dret universal» Sònia Callau

Què es vol aconseguir amb el BCN Smart Rural? Quin és l’objectiu principal del projecte en temes de governança alimentària?

El projecte BCN Smart Rural impulsa polítiques agroalimentàries encaminades a promoure una relació intel·ligent entre el camp i la ciutat. En aquest sentit, la seva finalitat és doble, ja que per una banda vol ajudar a que la ciutadania pugui gaudir d’una alimentació saludable, sostenible i en clau de proximitat i, per l’altra, vol contribuir a que la pagesia pugui disposar dels recursos i els serveis necessaris per a fer-ho possible.

«El projecte BCN Smart Rural impulsa polítiques agroalimentàries encaminades a promoure una relació intel·ligent entre el camp i la ciutat» Sònia Callau

Ja per acabar, qui avala el projecte? Quin recolzament polític i econòmic té el BCN Smart Rural?

El BCN Smart Rural és un Projecte d’Especialització i Competitivitat Territorial que està liderat per la Diputació de Barcelona en col·laboració amb dos socis: el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya i l'Associació d'Iniciatives Rurals de Catalunya. Però, a més, compta amb el suport dels consorcis i les agències de desenvolupament econòmic que treballen al territori; concretament, l’Associació pel Desenvolupament Rural de la Catalunya Central, el Consorci del Lluçanès, l’Associació pel Desenvolupament Rural Integral de la zona nord-oriental de Catalunya, l’Associació per a la gestió del programa Leader Ripollès-Ges-Bisaura, Consorci pel Desenvolupament de la Catalunya Central, el Consell Comarcal del Moianès, el Centre de la Propietat Forestal de Catalunya (CPFC), el Clúster de Biomassa de Catalunya i la Federació Catalana d'Associacions de Propietaris Forestals. És a dir, estem molt ben acompanyats!

A nivell de diners, el projecte està cofinançat per la Diputació de Barcelona i la Unió Europea a través dels seus fons FEDER i té un pressupost de prop de tres milions d’euros.

A nivell temporal, el projecte es desenvoluparà fins el 2022 en l’àmbit de la demarcació de Barcelona no metropolitana, un àmbit que cobreix un total de 565.975 hectàrees... i espero no haver-me deixat cap dada important! En qualsevol cas, voldria acomiadar-me recordant la motivació que uneix a les persones que estem impulsant aquest projecte: totes volem contribuir a l’establiment d’un model agroalimentari que ens permeti gaudir, ara i en el futur, d’aliments saludables, sostenibles, nutritius i boníssims de sabor. Això és el que ens mou!

— Redacció BCN Smart Rural —