Als set anys, Montse Marcé (nascuda a l’Hospitalet de Llobregat el 1958, però filla de Cornellà), va arribar a Vilanova i la Geltrú. La seva vida com a pagesa i la de la seva família és una autèntica història de resistència, resiliència i persistència. Vinculats al camp de sempre, la seva casa pairal de Cornellà era coneguda com a Ca l’Orellut. En aquella època, cada masia tenia un nom, i la seva el va rebre pel fet que el seu besavi tenia unes orelles ben grans.

Els pares de la Montse es van conèixer, enamorar i casar i, quan van tornar del viatge de noces, els van informar que el segon cinturó de ronda seria construït just per sobre de la seva masia, i es van veure obligats a marxar. «Es van haver de buscar les virolles com van poder», comenta la Montse. «No van rebre cap mena d’ajuda. Van ser expropiats i llestos».

Quan la seva mare es va casar, tenia vint anys, i trenta quan va parir la Montse, després de trobar un lloc més estable per establir-se. Durant aquells deu anys, els seus pares van viure a El Papiol i a Llinars del Vallès, treballant els camps d’altres persones, fins que una tieta que no tenia descendència va deixar les seves terres en herència al pare de la Montse. Amb aquesta propietat, va començar a comprar i vendre terres i, finalment, va aconseguir una finca a Vilanova i la Geltrú. Però si aquesta ha de ser una història amb final feliç, no és aquí.

Als vint anys, la Montse es va casar, i va ser llavors que els van comunicar que la ronda passaria per sobre de la finca del seu pare. «Ens persegueixen les autopistes i les carreteres», diu. Els seus pares van haver de buscar novament una finca amb terres. Finalment, les van trobar a Extremadura, on la Montse i el seu marit els van ajudar a establir-se i iniciar l'explotació. S’hi van quedar amb ells durant un any, i allà va néixer el seu primer fill.

Van tornar novament a Catalunya perquè el marit de la Montse tenia la seva família a la sínia de la Creu, i el seu pare estava malalt. S’hi van instal·lar, però tretze anys més tard van haver de marxar perquè l’home va morir i li va deixar les terres en herència al cunyat, qui tenia una discapacitat: «Nosaltres l’estàvem cuidant a canvi de poder viure a la casa i treballar la terra. I quan es va morir, al cap de divuit mesos, el cunyat li va deixar tot a la seva dona, i a nosaltres ens van donar un cop de peu al cul i a començar de nou!».

Es van traslladar a una masia de lloguer on van estar durant vuit anys, fins que la Montse es va separar del seu marit. Va començar de nou amb els tres fills i la sogra, qui va decidir anar a viure amb ella. «I vinga, a tirar milles», diu.

Al matí, anava a vendre a la plaça, on tenia una parada. A la tarda, treballava al camp com a jornalera per a un altre pagès. Així va tirar endavant tota la família fins que la sogra es va posar molt malalta i va haver de deixar la feina del camp per cuidar-la. Després de la mort de la dona, va conèixer en Josep, amb qui ara cuida la sínia Pujadas.

Aquesta és només part de la història de resiliència de Montse Marcé, que assegura que no ha perdut ni perdrà mai el vincle amb la terra. Fem l’entrevista mentre passegem entre espigalls, alls tendres i carxoferes per les terres de la sínia Pujadas, estretament vinculades al Parc del Garraf.

D’on et neix el teu compromís amb la pagesia, la terra i la teva feina?

És un privilegi poder treballar en allò que t'agrada, i a mi això m'encanta, tant ser agricultora com venedora. El missatge que vull transmetre és que cal tenir constància i no defallir, sempre continuar endavant. De tant en tant, s’ha de mirar enrere per recordar per on no has de caure, però en general s’ha de viure el moment i gaudir, gaudir i gaudir del que estàs fent.

El treball al camp és una experiència creativa: plantes una llavor i veus que allò és com un bebè que creix i creix fins a fer-se maco. Finalment, l'has de collir, perquè tu has de viure. Però si no haguessis de guanyar-te la vida, no el colliries, oi?

La pagesia és també una lluita. Però quan treballes en una cosa que t'agrada, no t'importa ser-hi vint-i-quatre hores. Bé, potser treballar-ne setze i dedicar vuit a descansar i menjar... Però si no t'agrada el que fas, tres hores de feina ja semblen una eternitat i poden donar-te sensació d’ofec. Ara bé, si ho gaudeixes, vas creant!

«És un privilegi poder treballar en allò que t'agrada, i a mi això m'encanta: tant ser agricultora com venedora» Montse Marcé 
 

Explica’ns una vivència com a pagesa o venedora que recordis amb afecte i que t’hagi ensenyat alguna cosa important.

Als deu anys, vaig començar a anar al mercat dels dissabtes, i el primer producte que vaig vendre van ser raves. El meu pare em va donar un cove i una galleda amb aigua, i em va dir: «Ves mullant els raves i posant-los a sobre mentre dius: “un, tres pessetes, dos, un duro”». M’insistia que havia d'incentivar la venda. I no només vaig aprendre això, sinó que vaig tenir molta picardia… Els deia a les senyores que em donessin un duro perquè no sabia tornar el canvi i jo els donava dos manats, ha, ha, ha! Amb aquesta estratègia els vaig vendre rapidíssim. Cal tenir aquesta picardia en el tracte amb el públic, i crec que això és innat, perquè a mi ningú no m'ho va ensenyar. Després, als catorze anys, ja vaig dir a casa que jo no volia continuar els estudis i fer el batxillerat superior, sinó que preferia dedicar-me a vendre i treballar al camp. Mai no he parat, però ara ja en tinc ganes.

Com descriuries la teva relació amb la terra, les plantes i allò que cultives?

Quan estic amb la terra, em sento tranquil·la i orgullosa. M'agrada gaudir-la i ser-hi present. Tinc una neta que em diu: «Si tu no tens feina, te la busques». Per què? Perquè em trobo bé aquí. Sabeu en quin moment estic més bé al camp? És a la tarda, fins que es fa de nit, quan deixo de córrer. Aleshores entro en aquesta intimitat. M'assec aquí per esporgar les tomaqueres i el temps vola, a vegades fins al punt que el meu home ha de baixar a buscar-me perquè arriba l'hora de sopar i no he tornat a casa... A l'estiu, encara allargo més, perquè hi ha llum fins a les deu de la nit. A l'hivern em costa, perquè a dos quarts de sis ja és fosc. Em llevo a les cinc del matí, faig la feina de casa i a les vuit ja soc al camp. Treballo fins a les dues, que dino, i a la tarda hi torno. A l'hivern, algunes tardes, ja no torno al camp. Però a l'estiu ho faig de diumenge a diumenge.

«Quan estic amb la terra, em sento tranquil·la i orgullosa. M'agrada gaudir-la i ser-hi present. Tinc una neta que em diu: “Si tu no tens feina, te la busques”. Per què? Perquè em trobo bé aquí» Montse Marcé 
 

Què t'ha sorprès més després de tots aquests anys dedicats a conrear la terra? Hi ha alguna planta que hagi suposat un repte per a tu?

Sorprès, no gaire cosa, però em fa molta il·lusió collir la primera mongeta, el primer pèsol, el primer tomàquet. Aquell dia mengem allò i és una festa. Quan comencem la collita i la gaudim, és un tresor.

En l’agricultura tenim uns petits enemics que són els animals. Els conills, els coloms, els tudons, les garses i les formigues busquen gra per emportar-se’l cap a casa seva i ens agafen les llavors dels espinacs, de les bledes... Ràpidament, descobreixes el motiu pel qual aquestes llavors no creixen: són les llavors que s’han endut. Per exemple, ara els conills  s'han menjat tots els pèsols acabats de brotar. Invertim molt i és un risc, ja que pot ser que al final no els recollim. Ja no plantem enciams de cap mena, ja que els ocells els picotegen i sabem que, quan la gent va a comprar, no agafa cap enciam que tingui res a les puntetes. L’enciam ha de ser fi, maco i net, ja que si no, no es ven.

També hem deixat de conrear pèsols i faves. En canvi, d’all tendre en plantem molt, perquè ningú se’l menja. Ni els conills, ni els ocells, ni cap altre animal, he, he, he!

Protegir la collita de la fauna cinegètica augmenta les hores de feina. Com aconsegueixes trobar l’equilibri entre el temps que dediques al camp i a les vendes?

El meu home cobreix una mica els espinacs per salvar algunes fulles, tot i que això implica més feina i temps. Però d’aquesta manera podem collir espinacs. En canvi, amb l’enciam no és possible fer-ho. I així hem anat adaptant els nostres cultius. Ara, per exemple, tenim patates: una mica per als animals i una mica per a nosaltres. També cobrim els espigalls, perquè fins i tot els coloms en piquen la part més tendra, i ho descobrim només quan ja són més crescudets.

L’equilibri no hi és, però la feina surt a compte perquè no comptem les hores i no tenim vacances. I si ens prenem vacances, són tres dies una vegada, quatre dies en una altra ocasió, i quatre més abans que s'acabi l'any. A nosaltres ens surt a compte perquè ens agrada el que fem. És a dir, el secret és posar-t'hi perquè t'agrada.

Després de tants anys d’experiència treballant en diferents llocs, com preveus el futur de la pagesia?

Aquí, a la sínia, disposem d’una extensió bastant gran i ens resulta factible. De cara al futur, però, veig que la pagesia haurà de cultivar parcel·les més petites, d’unes cinc o sis hectàrees, ja que les grans les portaran les multinacionals. Aquells que es trobin enmig no podran sobreviure. Els petits agricultors seran els artesans de la terra, i potser els consumidors encara valoraran el seu treball i els compraran directament. Per salvar-se, els pagesos han de vendre personalment els seus productes: si ho han de fer a través d’un intermediari, els números no els sortiran bé. Jo mateixa feia això: al matí anava a vendre i a la tarda treballava al camp. Però què vol dir això? Treballar des de les cinc del matí fins a les deu del vespre, amb només una hora per dinar?

El treball al camp t’ha d'agradar molt, l’has d'estimar i has de tirar endavant, i lluitar. Ara bé, ets lliure. Tu manes, tu decideixes si plantes això o no. Tu decideixes si compres un tractor o no el compres. Sent pagesa ets lliure i tens el millor amo: la terra. Si et demana aigua, l’has de regar. Però tens aquesta llibertat.

«De cara al futur, preveig que la pagesia haurà de cultivar parcel·les més petites, d’unes cinc o sis hectàrees, ja que les grans les portaran les multinacionals. Aquells que es trobin enmig no podran sobreviure. Els petits agricultors seran els artesans de la terra, i potser els consumidors encara valoraran el seu treball i els compraran directament» Montse Marcé 
 

Només l'1,6% de la població activa es dedica al sector agrari a Catalunya. Quins consells donaries a algú que desitgi dedicar-se a la pagesia?

És un ofici molt bonic, però has de  posar-hi els cinc sentits. I quan comences, no pots deixar-ho a mitges; perquè si ho deixes, no ho tiraràs endavant, i llavors et cansaràs.

Has de lluitar per això, informar-te, estudiar, preguntar als altres pagesos, visitar fires i escoltar molt. Hi ha un refrany castellà que diu que «Allí donde fueres, haz lo que vieres». Així que, si veus que aquest all se sembra d’una certa manera, tu planta-ho igual, perquè, si ho fas diferent, segurament no et viurà. Cal estar sempre en formació constant. Jo, a la meva edat, encara em continuo formant. El meu marit i jo anem sovint a fires de llavors per descobrir-ne de noves. Parlem amb altres pagesos i també cultivem l'enginy de fer les coses. Cal estar sempre amb l'ull viu.

Per exemple, si un fill té tos, te’l mires i observes i, si li canvia la veu, penses que s'ha refredat i busques un remei. Amb les plantes és el mateix: avui tenen aquest verd, les observes i et preguntes coses, i arribes a la conclusió que potser els falta aigua o que les herbes se les estan menjant i estan emmalaltint… Has d'observar.

Quina la planta de l’hort t'ha proporcionat la màxima satisfacció? 

L'espigall és la planta que m'ha donat més satisfaccions, ja que amb ella he descobert noves formes de promocionar nous cultius. Pertany a la família de les cols, les crucíferes, i destaca per ser la que conté més potassi, calci i fibra, superant fins i tot la famosa col kale. A més, l’espigall és una varietat europea i del Garraf. Encara que en el passat el seu cultiu era més comú, s’ha anat recuperant a poc a poc. De fet, crec que al Prat de Llobregat hi ha un senyor que també vol continuar cultivant-lo. Perfecte! No deixem que es perdi! Jo moriré i l’espigall tirarà endavant.

«Jo moriré i l’espigall tirarà endavant» Montse Marcé 
 

Qui han estat els teus referents en aquest àmbit?

El meu pare i la meva mare, dos autèntics lluitadors que sempre van anar a l’una. Diuen que on hi ha un gran home, hi ha també una gran dona, i és veritat. La meva mare era una gran dona. I sempre deia: «Yo sigo». Els meus pares van ser valents, deixant enrere Cornellà per establir-se a Vilanova, i d’allà a Extremadura. Quin canvi! Van marxar cap allà i van tornar amb més experiència. Després, van decidir traslladar-se a Girona. Lamentablement, ja són els dos morts, però el meu germà i la meva cunyada han entomat la feina a Girona.

Ara que t’apropes a la jubilació, què tens al cap fer? Hi ha alguna cosa que encara no hagis provat?

Conrearé un hort petit per a casa i prou. Si no, no pararia mai: aquest ofici realment t’atrapa! A més, tinc una altra afició: soc pessebrista. Fa uns deu o dotze anys que construeixo pessebres, i aquest any em van proposar fer-ne un a una parada que havia quedat buida al mercat del centre de Vilanova i la Geltrú. Vaig crear un pessebre de sis metres per un metre i mig, totalment fet de plastilina. Les peces mesuren de deu a dotze centímetres. Vaig trigar tres mesos a acabar-lo, però m’encanta. Des d’aleshores, no paro de rebre propostes: per exemple, una escola de Vilanova m'ha demanat que ensenyi a l’alumnat a fer les figuretes. A banda dels pessebres, també m'han convidat a l'aula del mercat per ensenyar a cuinar. Però jo també vull aprendre! És per això que tinc ganes d’assistir com a oient a la universitat... Tinc tantes coses a fer i a gaudir encara!

Vols que els teus nets continuïn amb la pagesia?

Si els agrada, endavant. Si no, no cal. L’avantatge que tindrien és que no haurien de començar de zero, ja que comptarien amb totes les eines i no haurien de fer una inversió inicial. Ser pagesa implica una gran inversió, primer amb la compra o lloguer de la terra i després amb les eines i els magatzems.

Què en penses de l’estat de l’accés a la terra per a nous agricultors?

La terra hauria de ser per a aquells que vulguin treballar-la, perquè en conec alguns que planten però no recullen. Siguem seriosos: la terra és el bé més valuós que tenim a la vida. Sense ella, no podem menjar. Per tant, respectem-la. I si hem de lluitar per ella, que sigui per treballar-la.

El millor reconeixement seria que ens deixessin viure a la terra ben tranquils. Només això, res més. Que no ens ofeguin... És com una roda: si tu vius, l'altre també viu. I ja està, res més.

«La terra és el bé més valuós que tenim a la vida. Sense ella, no podem menjar. Per tant, respectem-la. I si hem de lluitar per ella, que sigui per treballar-la» Montse Marcé 
 

Quina virtut t’agradaria compartir amb el món perquè tothom la tingués?

L'empatia, una qualitat que s’està perdent. I també m'agradaria destacar la importància d’atrevir-se a canviar d’opinió i aprendre dels altres. Això m’ho ha ensenyat la vida, que m'ha donat molts cops i he hagut de començar de zero en tres ocasions. Malgrat tot, estic agraïda per tenir l’oportunitat de fer el que faig. Pot ser un camí complicat, però un cop superat, veus que, com deia ma mare, «no tens paraula de reina». Res és permanent i sempre es pot tornar a començar.

Què et dona esperança en aquests temps?

El fet que sempre hi haurà persones enamorades de treballar la terra i altres que apreciaran allò que cultiven. Gràcies als consumidors, l'espigall no ha desaparegut i, per ells, els pagesos continuen amb el seu conreu. Com deia sempre la meva mare: «Qui no sembra, no recull». Primer cal sembrar per poder recollir. Això és el que importa.

— Redacció BCN Smart Rural —