Nil Puig (Manresa, 36 anys) recorre la seva finca amb orgull. És un jove perseverant que fa deu anys va decidir impulsar un projecte agrícola a les terres que la família tenia a Mas del Puig i que ningú conreava professionalment. Ell, en canvi, ho tenia clar: hi faria horta ecològica i els seus productes gaudirien de la certificació del Consell Català de Producció Agrària Ecològica (CCPAE). Avui, passejar per l’Hort del Puig és tot un plaer: impressiona caminar entre feixes curulles de calçots i porros, apreciar la rosada sobre les cols, gaudir del cant dels ocells i de les vistes al massís de Montserrat.
Amb el que ell i dues persones treballadores produeixen en tres hectàrees d’horta, poden subministrar una norantena de cistelles que distribueixen setmanalment a grups de consum i botigues del Parc Rural del Montserrat i les comarques del Bages i del Vallès Occidental. La seva feina, però, no és bufar i fer ampolles. Fa dos anys que pateix incursions regulars de senglars i cabirols als seus camps de conreu i, davant la magnitud de les destrosses, en Nil reclama solucions estructurals que li permetin protegir els seus cultius. Manresà de cor, tota la vida ha viscut a la casa familiar de Castellbell i el Vilar que ara comparteix amb la seva companya i les seves tres criatures, juntament amb quatre famílies més.
Nil, tu vas estudiar Biologia. En quin moment decideixes engegar l’Hort del Puig?
El 2012 començo a preparar les primeres coses. Abans havia estat voluntari en granges d’arreu del món a través de l’organització WWOOF, havia viatjat i tocat molts projectes, i no va ser fins després d’haver voltat que decideixo impulsar el meu propi projecte a Castellbell i el Vilar. Penso que a casa ja hi tinc les terres i crear aquí el meu projecte serà més fàcil i més pràctic que fer-ho en un lloc llogat.
En el logotip de l’explotació hi teniu un molí. Per què aquest símbol?
És un molí que hi ha a baix a l’hort, a les terres on vam començar. El meu germà, que és artista, va dissenyar la imatge corporativa de l’empresa.
Com accedeixes a les terres? Són teves?
Tinc un tiet que és l’amo de la finca i fa més de quinze anys va agafar la masia, que estava mig abandonada i només hi vivien els meus pares, i va fer-hi habitatges per a ús familiar i turístic. Amb el temps va tancar la part de turisme rural i ara mateix hi vivim cinc famílies i dues persones més. És aquest mateix tiet el que em va donar totes les facilitats perquè recuperés unes terres de conreu que estaven abandonades des de feia trenta anys.
Com vas conèixer el Parc Rural del Montserrat?
El vaig descobrir a través d’unes jornades que es van organitzar quan el parc rural començava a implementar-se i ens van convidar a tots els que treballem al sector agrari del territori per explicar-nos què s’hi volia fer. És cert que la finca està dins del parc, però jo tiro molt més cap a Manresa. De fet, soc manresà de sentiment: la guarderia, l’escola, tot ho he fet sempre a Manresa. Jo vivia aquí, però ho feia tot allà fins que el 2012 començo a treballar a Castellbell. Amb els anys, em continuo sentint manresà, perquè hi tinc la meva colla i la xarxa social, però vivim aquí amb la meva companya, que és veterinària. Tenim tres criatures: una de cinc anys, una de tres i una de tot just vuit mesos.
I en quin moment t’assabentes de l’existència del Banc de Terres del Parc Rural del Montserrat?
El conec a partir d’una visita que ens fan a l’Hort del Puig un grup de tècnics de la Diputació de Barcelona. Entre ells hi havia Pere Navarro, el tècnic que porta la Xarxa de Bancs de Terres de l’estratègia BCN Smart Rural, i començo a descobrir alguns dels projectes que impulsen, com ara l’espai test i els bancs de terres. Des d’aleshores ens hem anat trobant amb el Pere, que també viu al Bages, en diferents esdeveniments. Fa poc, vam estar junts en una taula rodona sobre relleu generacional.
Creus que un recurs com el banc de terres és útil per a la dinamització del sector primari?
Jo vinc a espetegar aquí a les terres de la família i, per tant, el problema de la terra no l’he tingut. Tot i això, he d’admetre que amb el temps he comprovat que les terres on soc no són terres d’horta. Són terres obagues, feixes estretes, i això dificulta els processos de reg, de cultiu, de mecanització, etc. Tot es complica. Costen molt de treballar i, de fet, per això no s’hi feia horta... Només hi havia hort on arribava el torrent i, la resta, eren terrenys de secà: vinya, oliveres, ametllers, camps d’alfals, de cigrons, etc. A vegades penso que hagués sigut més fàcil haver començat en un lloc més planer i eficient. Si mai em decidís a conrear en un lloc més pla, aniria a preguntar al banc de terres. Per a mi seria un recurs interessant!
«Si mai em decidís a conrear en un lloc més pla, aniria a preguntar al banc de terres. Per a mi seria un recurs interessant!» Nil Puig
Recomanaries el banc de terres a altres joves que vulguin començar projectes agraris?
Sí, crec que és el primer lloc on han d’anar per veure si podran tenir accés a la terra. De fet, en la jornada de relleu generacional que et comentava, parlàvem que el banc de terres és important perquè també hi va gent a portar les seves finques en desús. El lloc on som ara, per exemple, pertany a la Masia del Genovès, no a Mas del Puig. Em vaig adonar que, per anar bé, em faltava una mica de sol i aigua i vaig aprofitar aquestes terres en desús. Si aquests tractes es fan a través d’un òrgan que fa de mediador entre la persona que té terres i la que en busca, la gestió es fa molt més fàcil.
Situa’ns al dia a dia de la finca ecològica l’Hort del Puig. Quina és la tasca que més gaudeixes?
M’agrada molt pensar com millorar la finca. Jo a l’inici impulso l’Hort del Puig perquè m’agrada la terra, plantar i vendre. Penso: «Oh, que bonic!», i acabo tenint una empresa. I això comporta que, a més de treballar a l’hort, porto les xarxes socials, el contacte amb els clients, la gestió dels recursos humans, l’organització, el voluntariat, atenc trucades, penso la comunicació i la publicitat, vaig a repartir, etc. Acabo tocant tots aquests pals i m’he adonat que m’agrada, això de pensar en global. Per exemple, gaudeixo veient que un any m’ha sortit bé econòmicament perquè hi havia unes ajudes per contractar persones i he estat al cas. Si anem mancats de tal element, penso processos per aconseguir-lo. De fet, encara que jo vaig estudiar Biologia, si tornés a la universitat potser em decantaria per fer la carrera d’Agronomia o la de Direcció i Administració d’Empreses. Dit això, per a mi, agafar la desbrossadora o posar-me a desherbar és un luxe, ja que habitualment estic massa embolicat amb temes de gestió per poder-ho fer.
«Per a mi, agafar la desbrossadora o posar-me a desherbar és un luxe» Nil Puig
Què t’ensenya estar en contacte amb la terra?
L’Hort del Puig m’ha fet buscar coneixements que no tenia… De fet, tots: d’horta, jo no en sabia gaire! A Biologia estudies les plantes, però no coneixes la terra. La finca m’ha obligat a formar-me constantment, a tocar molts temes. Al final, el projecte creix com la persona i la persona com el projecte.
Com a jove pagès, quins són els reptes principals als quals has de fer front?
La feina del camp és dura i incerta. Un projecte agrícola té uns marges de benefici justos, treballem amb la nostra hora molt barata i la feina no està prou reconeguda. Sembla que ens queixem de vici, però no és el cas. Jo reivindico una pagesia que pugui tenir unes condicions laborals dignes; és a dir, treballar quaranta hores a la setmana amb les vacances que toquen. Un projecte agrari ha de ser viable amb aquestes condicions, no treballant set dies a la setmana, que és el que la gent entén que és normal. Hem de reivindicar que això ha de canviar. S’ha de donar valor al sector primari! A més, és una feina imprevisible. Quan no patim per les glaçades o pedregades, ho passem malament per culpa de la superpoblació de senglars i d’una fauna cinegètica desbocada: fa dos anys va entrar el cabirol amb molta força. Així, ens han augmentat molt els costos de protecció de l’horta, ens suposa moltes hores de feina i molta menys eficiència dels cultius.
«S’ha de donar valor al sector primari» Nil Puig
La producció, com es veu afectada per les destrosses causades pels animals?
Normalment, perdem la meitat de la collita, però a vegades la malmesa arriba al 100%. Fa dos anys que no podem collir enciams! Així com el porc senglar ve i ho rebenta tot, el cabirol va menjant a poc a poc, i no te n’adones i tens el cultiu tot petit, rosegat. És un tema gegant, i per això necessitem ajudes des de l’administració, perquè sembla que no sigui un problema real, però és molt seriós i, des del meu punt de vista, és el primer que ens farà tancar totes les explotacions agrícoles! Quan expliques les destrosses què et provoca la fauna, et diuen que això ho han de solucionar els caçadors perquè és una zona privada. I jo dic que no pot ser que hagis de solucionar aquest gran problema amb gent que practica un hobby. Així que la feina és incerta, perquè treballes igual, però no saps si podràs vendre i, per tant, cobrar un sou. Potser per això, quan faig de professor a l’Escola Agrària de Manresa, sento una gran tranquil·litat de saber que és una feina retribuïda.
En la trajectòria de la finca, has rebut ajuts per part de l’administració?
Vaig fer la incorporació per a joves agricultors. Però et demanen uns requisits que són molt exigents, ja que has de mantenir aquesta activitat cinc anys com a mínim. D’una banda, és lògic, perquè tu quan comences vols estar cinc o més anys, però de l’altra no es contempla que, a vegades, els projectes no són viables o hi ha coses que no depenen només de la feina que tu fas. Aquesta exigència està portant a molta gent a enganxar-se els dits amb unes ajudes que són molt llamineres.
Els teus pares no vivien de la terra. D’on provenen les teves arrels pageses?
Els meus avis sí que vivien del camp. Mas del Puig era una finca molt important a Castellbell i el Vilar i al territori! Tenien molí d’oli, tenien treballadors vivint-hi, disposaven d’una era per batre, d’un tractor compartit amb les masies d’aquí... El problema és que els meus avis van morir molt joves, quan els dos no tenien més de cinquanta anys, i van deixar sis fills orfes amb set anys de diferència: el meu pare i els cinc germans. Els sis germans escampen la boira i sobreviuen gràcies a les terres que tenia la família, però la finca deixa de ser productiva professionalment. Al cap d’uns anys el meu tiet comença a cultivar-hi patates, el meu pare fa un tros d’hortet, però com que també li agrada la muntanya, només ho fa a estones. Quan neix el meu germà, el 1990, el meu pare deixa l’hort, perquè entre els dos fills i l’escalada, no pot continuar.
Ara, amb l’Hort del Puig, és bonic perquè els meus pares tornen a connectar amb la terra a mesura que s’han anat jubilant. Venen a fer voluntariat a la finca i esmorzem a baix tots junts... De la mort dels avis sempre s’ha parlat poc a casa, però quan començo a treballar aquí em trobo amb gent que havia coincidit amb el meu avi. Parlar amb persones vives que van conèixer l’avi em dona peu a treure el tema, com si féssim una teràpia a nivell familiar, i a poc a poc, van sortint coses. Tinc una cosina artista, que es diu Magda Puig, que va fer una recerca de la iaia i va crear una obra de teatre, ‘Me & Magdalena’.
I els teus fills, t’agradaria que continuessin l’empresa?
Aquesta pregunta ja me l’han fet abans i normalment era molt clar i deia que la feina a pagès és dura, tant per la banda de treballar al camp com la de portar un negoci. Però últimament estic canviant una mica i estic fent un treball per prendre’m la feina de la millor manera possible. Ara l’Hort del Puig està muntat, hi ha les bases, i vull veure les coses bones del projecte. A més, just el setembre passat ha arribat un nou treballador amb moltes ganes i està aportant una energia nova que era molt necessària. D’altra banda, treballar a l’escola agrària de professor també m’ha ajudat a adoptar una mirada més optimista. Trobo preciós que els meus fills visquin aquí i encara que a vegades penso que potser es podrien estalviar el maldecap de portar una empresa; després, m’ho rumio i m’adono que els maldecaps se solucionen.
— Redacció BCN Smart Rural —