Joan Carulla. PATXI URIZ | DIPUTACIÓ DE BARCELONA
Joan Carulla. PATXI URIZ | DIPUTACIÓ DE BARCELONA

El pioner dels terrats comestibles

Joan Carulla és un dels grans referents de l’agricultura urbana a Barcelona. Ecologista i naturista veterà, promou reverdir urgentment les ciutats i ho fa amb la coherència de l’acció i la paraula. L’hort que cuida al terrat de l’edifici de pisos on viu és un paradís de biodiversitat que s'alça sobre un abisme de ciment.

Joan Carulla (Juneda, 1923) és un pagès urbà incombustible. El maig farà cent anys, però viu sol i continua cuidant del seu hort, situat a la coberta d’un bloc de pisos del barri barceloní d’Horta-Guinardó, amb una energia radiant. Els seus fills l’acompanyen en allò que necessita, però encara gaudeix d’una vida independent i autònoma. Pioner dels terrats comestibles i vegetarià per salut i convicció, ja està escrivint les seves memòries, que una editorial publicarà pròximament.

Explorar el seu hort urbà és adonar-se que les ciutats verdes són possibles. Sentir-lo parlar de la seva proposta d’enjardinar les illes del Pla Cerdà amb elements vegetals és una lliçó de saviesa i sensibilitat. En Joan té un atribut que ell considera una virtut: fins i tot quan descansa, barrina. Sempre està buscant idees per solucionar tot allò que el preocupa. El fet de venir d’una família humil li va fer afinar la punteria en els projectes a emprendre i, gràcies a això, va poder fer-se un lloc al món dels supermercats. La història i els horts urbans són dues de les seves grans passions i els pivots al voltant dels quals gira la nostra conversa.

 

Enverdir Barcelona

El menjador i la sala d’estar de Joan Carulla són sinònims de verdor. El verd és també el color predominant de la finestra que dona a la seva terrassa exuberant de plantes i les cuida amb la mateixa estima que mostra per al seu hort de coberta, que després visitarem. Però ara, sobre la tauleta del menjador, la més immediata a la seva butaca, ens detenim a contemplar les diverses lectures que hi reposen, una per a cada moment del dia. Davant seu, un reguitzell de fotografies de membres de la família i de bons amics, com el naturista Antoni Gallego Calaf, un dels ecologistes més antics de l’Estat espanyol a qui Joan Carulla va ajudar a editar l’autobiografia. El mateix Carulla és un dels ecologistes i naturistes més veterans d’Espanya. «La lluita ecologista la vam començar cinc o sis persones l’any 1969, tots més grans que jo i morts ja», recorda. «En aquella època, ningú parlava d’ecologia, de contaminació, de pol·lució, d’excés de població. Tampoc del perill que els aliments escalin amb creixement aritmètic i les persones i la contaminació amb creixement geomètric», afegeix. Eren uns temps en què recorrien escoles i feien xerrades per compartir la informació que tenien a l’abast; que no era massa, segons diu.

El Joan d’avui, la persona que ens parla assegut al menjador, vesteix camisa de pelfa de quadres blau marí i una armilla fosca útil per a guardar-hi, si s’escau, petites eines per treballar a l’hort. Un dels seus dos fills, l’Antoni, viu molt a prop, i n’està molt pendent, juntament amb la seva nora. Ells cuiden en Joan, una persona que és la quinta essència d’un agricultor feliç. En Joan regala amor sempre que pot. No es treu res d’estar enfadat, diu; en canvi, l’energia ben canalitzada li sembla molt útil. Ho va intuir des de petit i aquest coneixement és potser la clau de la seva felicitat actual. Mai ha parat de pensar, proposar i posar en pràctica nous projectes i, als noranta-nou anys, quan per a molta gent caminar ja és una gran fita, ell cuida el seu hort urbà, llegeix i escriu amb l’objectiu que no es perdi el bagatge natural i social que ha acumulat al llarg del temps. A més, recentment ha rebut un dels premis de l’associació Replantem: una petita pala d’horticultura de fusta i coure que simbolitza la seva contribució al naixement i creixement dels horts urbans. Que li va fer molta il·lusió rebre-la ho testifica el fet que l’eina llueix al seu menjador, el lloc més transitat de la casa, si tenim en compte l’enorme quantitat de visites que rep en Joan.

 

Passió per la terra

La terra, per a ell, té un significat especial. Haver nascut a les Garrigues ha contribuït a aquesta devoció per la feina de pagès. A casa seva, una família humil, les van passar de tots colors per tirar endavant. No tenien ni aigua corrent ni electricitat; i portes, les imprescindibles. «Vaig créixer amb patata bullida. D’ous només en menjàvem si les gallines havien post». Reconeix que, de nen, va ser vegetarià per obligació, però ara ho és per convicció.

Si, a la ciutat de Barcelona, la terra jeu oblidada sota el ciment, a la coberta de l’edifici on viu en Joan, de terra n’hi ha molta, gràcies a la seva iniciativa d’aïllar el terrat amb doble tela asfàltica amb la idea de conrear un hort urbà. De fet, la manca de terra per cultivar és el que va portar en Joan a marxar del seu poble natal. Explica, entendrit, que es va casar amb la seva dona a les cinc del matí perquè al cap d’una hora havien de pujar al tren que els portaria a Barcelona, la ciutat on construirien la seva nova vida. Van celebrar el seu convit nupcial amb ben poc: unes orelletes amb farina, llet, sucre i anís. I tota la il·lusió de les persones que s’acaben de casar.

«A pagès, tothom treballava com una bèstia», rememora. I un quilogram de sucre equivalia al jornal d’un home al camp; la meitat si eres dona. «Quan has patit tant de jove, afines la punteria», sentencia Carulla. S’aprèn a donar valor al temps i als diners. A Juneda, la seva família havia obert un establiment de queviures; i en Joan, amb la seva bicicleta, en feia de petit distribuïdor.

 

«Vaig créixer amb patata bullida. D’ous només en menjàvem si les gallines havien post» Joan Carullla

 

Amor cap a les plantes

Un cop a Barcelona, en Joan va aplicar els coneixements apresos al seu poble natal i va obrir, no sense nervis de novell, un supermercat que està situat a la planta baixa de l’edifici on viu, al carrer Navas de Tolosa. Amb la seva dona van tenir dos fills. El primer és l’Antoni, l’ànima del supermercat; i el segon, metge, es diu Joan. Amb la feina i la representació gremial dels detallistes d’alimentació, en Joan ja tenia prou activitat, però un bon dia va decidir transformar el seu malestar cap a l’ajuntament, que no li deixava construir a on volia, en amor cap a les plantes i la terra. Va idear i executar l’hort urbà que encara llueix a la coberta de l’edifici i que li ha portat tantes alegries.

«Des de nen, rumiar ha sigut un divertiment, no un sacrifici», assegura. D’altres companys tenien aficions menys útils que la seva, però ell sempre s’ha dedicat a pensar empreses i a millorar processos. «Quan no puc dormir, estirat al llit, treballo, perquè rumio», rememora. Dins del seu cap ja fa temps que pensava que calia reverdir les ciutats; molt abans que se’n comencés a parlar com a sortida per al canvi climàtic. I, a vegades, no cal dissenyar noves propostes, sinó recuperar velles idees, com ara l’ambiciós pla que tenia Ildefons Cerdà per urbanitzar l’Eixample de Barcelona: «Cal implementar el Pla Cerdà, les illes de 10.000 metres quadrats amb xamfrans i patis interiors, on a l’estiu hi havia ombra i a l’hivern hi tocava el sol». Tot seguit, cita un article recent de Carlos Fresneda en què el periodista ens recorda un altre dels grans avantatges de la ciutat. «El 67% dels terrats són plans» i aprofitar-los per plantar-hi jardins, horts i zones verdes pot refredar les teulades exposades al sol i ajudar a mitigar els efectes del canvi climàtic. Amb les seves paraules i referències, ens permet imaginar una Barcelona com la que l’enginyer i urbanista osonenc va idear el 1860, però amb interiors d’illa a la japonesa; és a dir, en Joan convidaria les empreses que ara hi tenen magatzems o aparcaments a impermeabilitzar les cobertes per plantar-hi vegetació. Un Eixample verd de debò i alhora respectuós amb les empreses que ja hi estan instal·lades.

El cap de Joan Carulla no para de rumiar. De sobte es pregunta a si mateix per què hi ha tants mosquits a la ciutat de Barcelona. La resposta li arriba de manera immediata i lúcida: pels platets plens l’aigua sota els testos. Tot seguit ens porta a la terrassa que té al costat de la sala d’estar perquè veiem que ell ha omplert els platets de terra i l’aigua mai s’acumula com a llit dels invertebrats. És una terrassa ufanosa i, mentre passegem entre plantes, ens explica que abans hi conreava tomàquets, però amb el canvi climàtic ha deixat de sembrar-los. També comenta que, darrerament, s’han mort un parell de nesprers, i dedueix que la causa ha sigut la competència per al CO₂ que els feien dos exemplars de nova plantació. «El regne animal existeix perquè hi ha hagut regne vegetal. Les plantes volen diòxid de carboni i ens donen oxigen. Sense elles, ja seríem tots morts. Purifiquen l’aire i l’aigua i netegen l’ambient», diu.

La salut és quelcom important per a aquest pagès urbà i la seva pot servir d’exemple per a molta gent. A banda d’una bona dieta (quan travessem la cuina, assenyala el pa integral com un dels seus aliats), ha intentat medicar-se el mínim possible. Tot i així, la seva vida no ha estat exempta de malalties i sempre ha seguit els bons consells d’uns quants doctors que té com a referents. L’estiu de l’any passat es va infectar amb el virus de la covid-19. Afortunadament, se’n va sortir força bé.

 

«El regne animal existeix perquè hi ha hagut regne vegetal. Sense les plantes, ja seríem tots morts» Joan Carulla

 

Un hort a sis pisos d'altura

Visitem, per fi, la joia de la corona d’en Joan: la coberta hortícola de l’edifici. Abans, però, agafa el seu bastó i es dirigeix cap a l’ascensor. Un cop a dalt, ens demostra la perseverança que té en pujar la vintena d’escales que menen al terrat. No amaga la realitat que ara el seu fill és el seu ajudant, ja que portar al dia l’hort amb tota la seva diversitat no és feina senzilla. Tampoc a l’hivern, encara que la feina baixi una mica.

El primer que sorprèn és trepitjar la terra flonja, terra de veritat, a sis pisos d’altura. També l’estructura de la parra de raïm que té a la coberta. Ens aturem a admirar l’enginyeria de reciclatge que ha dissenyat en Joan per evitar que els coloms li mengin els gotims: amb ampolles de plàstic, encapsula el raïm per a protegir-lo, creant una làmpada de bar modern. Ens presenta els llimoners, les oliveres, les figueres i un albercoquer que ha patit amb la sequera. L’hort no fa tan goig  com en altres èpoques de l’any, però, tot i així, l’agrodiversitat és molt elevada.

Amb orgull recorre els dipòsits d’aigua pluvial i reconeix que la meitat de l’hort és matèria orgànica que hi llença, ara amb l’ajuda del seu fill Antoni. «Sort en tinc d’ell», confessa. Fullaraca, factures, diaris, capses de cartró estripades, caixes de fruita, i fins i tot persianes de fusta. «Els animalets microscòpics s’encarreguen després de fer la feina amb la matèria», recorda amb picardia. És cert que, tenint un supermercat, l’aprofitament cap a l’hort és marca de la casa.

Aquest hort ha reportat moltes alegries a en Joan, qui assegura que una vegada va collir una patata de 950 grams! Mentre parlem al terrat, li sona telèfon: «Padrí, com estàs?». Ell respon que bé, que té una visita i que li truquin més tard. Sembla que té una família que n’està molt pendent.

Ara bé, no tot són flors i violes a l’hort d’en Joan. Un dels efectes més nocius de l’emergència climàtica és la sequera, i almenys vuit arbres fruiters han mort per aquesta causa. Per aquest motiu, la reutilització de l’aigua és clau, i en Joan es vanagloria de poder emprar l’aigua de pluja onze mesos a l’any; només rega amb aigua de la xarxa municipal durant el mes més calorós de l'estiu. La infraestructura per aprofitar les aigües pluvials està ben resolta amb diversos dipòsits de 500 litres, tant a dalt, al terrat, com a la terrassa del pis. I encara que amb el veïnat en Joan té bona sintonia, heus ací les dificultats de viure a ciutat: si un dels dos blocs de pisos contigus puja de nivell, en Joan perd sol i, per consegüent, vida.

Als seus quasi cent anys, en Joan té una memòria d’or i se sulfura quan recorda la injusta Guerra Civil espanyola i les seves víctimes. La té tan present com molts dels esdeveniments que van marcar la primera part de la seva vida. Ell va sobreviure la guerra al seu poble natal, però després va haver de marxar cap a Barcelona a la recerca de la terra que tant desitjava. Afortunadament, amb el temps, ha pogut acomplir un dels seus somnis i ara té diverses finques a Juneda. Allà hi ha plantat blat i blat de moro.

Si en Joan mirés enrere, es podria sentir ben orgullós del trajecte. Però ell mira endavant, sempre. Ens acomiadem parlant del llibre de les seves memòries, un dels projectes que més l’engresquen ara mateix.

 

— Redacció BCN Smart Rural —

Joan Carulla. PATXI URIZ | DIPUTACIÓ DE BARCELONA
Enllaços relacionats

Històries BCN Smart Rural: ‘Mengem local
Curtmetratge produït per BCN Smart Rural | Diputació de Barcelona

Comparteix
Et pot interessar

Uneix-te a la revolució més deliciosa!

Vols estar al dia de les últimes novetats del programa Barcelona Agrària?  Subscriu-te al nostre butlletí digital!

Omple el breu formulari que trobaràs a continuació i rebràs al teu correu electrònic una selecció de notícies, entrevistes, informes i publicacions que segur que t’interessen.

Vull subscriure'm!