Virginia Peña fa vuit anys que està al capdavant de la Ramaderia El Cingle, una empresa amb certificació ecològica de Vallcebre (Parc Regional del Prepirineu Català). L’entrevistem amb motiu del Dia Internacional de les Dones.
Virginia Peña fa vuit anys que està al capdavant de la Ramaderia El Cingle, una empresa amb certificació ecològica de Vallcebre (Berguedà). Cria quaranta-nou vaques llemosines que pasturen lliurement per la muntanya i comercialitza una carn que és, abans que res, un tast del territori. L’entrevistem amb motiu del Dia Internacional de les Dones per conèixer la seva història i descobrir el Parc Regional del Prepirineu Català (Prepicat), un espai agrari creat el 2022 amb el suport tècnic i econòmic de la Diputació de Barcelona.
A 1.000 metres d’altura, les vaques de Virginia pasturen tranquil·les vora una bassa de to verdós, mentre un corb xiscla des del cingle de Vallcebre. Aquesta ramadera, originària de Guardiola de Berguedà, s’acosta als seus animals fent una volta curiosa, senyal del profund respecte que els professa. De seguida, ens avisa: «Les meves vaques tenen una mica de geni. M’han fet córrer! Ara són bones, però havien sigut malparides». Quan el bestiar va arribar a aquestes contrades, procedent del Ripollès i de la Cerdanya, a les vaques els va costar adaptar-se, ja que venien del pla.
Són totes femelles excepte un toro, que mugeix queixós. Algunes tenen nom: la primera que va comprar es diu Margarida, també hi ha la Susanna o l’Arisca. «Les llemosines em van agradar, però ara sé que són més mogudes que les brunes», afirma. Cada vaca té la seva personalitat i, entre elles, s’estableixen grups d’afinitat i jerarquies. I si es mor una del grup, la troben a faltar. «Passaria hores mirant les meves vaques. M’encanta veure-les i controlar els seus vedells. Quan estàs a la natura aprens moltes coses: de la meteorologia, de les herbes i les seves propietats medicinals. De les vaques aprenc que cal tenir paciència, que no tot s’ha de fer ràpid», explica Peña.
Paciència i esforç és el que ha requerit aquesta pastora per sostenir el seu projecte ramader, iniciat el 2018 conjuntament amb la seva parella, Isaac Reyes, tot i que ell ara treballa fora de l’explotació. Són autodidactes i sempre els ha mogut la passió per aprendre. La Virginia, una dona alta i de mirada clara, de petita ja somiava a tenir animals: «Tothora estava remenant cuques i gossos, i sempre que podia m’enduia un animaló a casa», riu. De fet, un dels seus desitjos era ser domadora de cavalls, i ja ha assolit aquesta fita. L’altre desig, que compartia amb el seu company, era poder gestionar una masia. Ho van aconseguir amb escreix: «Amb la meva parella volíem una casa de pagès, però ens vam començar a “liar”. Primer vam netejar les terres. El següent pas va ser posar ovelles i cabres. I, i després, les vaques». Les ovelles i les cabres les van deixar al cap d’uns anys, davant la complexitat que implicava la pastura a la muntanya i d’altres complicacions afegides.
«Quan vaig demanar un crèdit personal per comprar les vaques, la meva família es pensava que m’havia tornat boja», rememora. Ara ja ho entenen i, de fet, el seu pare sovint li ve a donar un cop de mà. El seu company també l’ajuda en les feines més pesades, com portar el tractor i «fer herba». La resta, però, és cosa de la Virginia: una ramadera i pagesa, orgull de totes les dones del Berguedà, amant de la bona carn i de la natura.
«De les vaques aprenc que cal tenir paciència, que no tot s’ha de fer ràpid» Virginia Peña
Ramaderia El Cingle, l’empresa de la Virginia, rep el nom de la nau on es refugien les vaques durant l’hivern, un espai que també va comprar. Des d’allà contemplem el pantà de la Baells i fins al massís de Montserrat, una vista privilegiada al bell mig del Parc Regional del Prepirineu Català. Creat el novembre de 2022 com a associació de municipis (Castellar del Riu, Cercs, Fígols i Vallcebre) i sota el lideratge del Consell Comarcal del Berguedà, el parc és una figura de gestió territorial pionera a Catalunya, inspirada en el model francès de parc regional, que busca conciliar la conservació dels valors naturals amb el desenvolupament econòmic del sector primari i el foment del turisme responsable. La Diputació de Barcelona n'és el principal soci econòmic i tècnic, amb una aportació de 318.000 euros des de la creació de l’espai.
Tot això és la teoria, però la Virginia és una dona pràctica. L'alcalde de Fígols la va informar de la iniciativa del parc, però reconeix que encara és molt nou i, de moment, no n’ha notat un impacte directe en el seu dia a dia. Tanmateix, valora la idea de comptar amb suport tècnic, econòmic i institucional per fomentar el sector primari i reconèixer els serveis ecosistèmics que aporten projectes com el seu. «És important que hi hagi iniciatives d’aquest tipus per protegir el territori i l’economia local», afirma. En altres parcs ja consolidats ha vist com s’instal·len abeuradors per als animals, noves tanques o passos canadencs. «Fan mesures perquè pugui conviure tot», explica, i somriu en comentar que han arreglat la carretera. Una millora que apunta en la direcció que espera del Prepicat: esdevenir, per a ella i per a la comarca, una eina tant concreta com necessària.
El parc s'estén per l'Alt Berguedà i és eminentment boscós: el 96 % de la seva superfície agrària (17.498 hectàrees en total) és massa forestal, mentre que només un 3 % són terres de conreu (523 hectàrees), amb un potencial de recuperació de 1.210 hectàrees. La Virginia coneix bé aquesta realitat: «Hi ha moltes zones per recuperar i molts boscos abandonats. Caldria cuidar-los per prevenir incendis».
«És important que hi hagi iniciatives d’aquest tipus per protegir el territori i l’economia local» Virginia Peña
En aquest context, la ramaderia extensiva de la Virginia és una activitat estratègica: contribueix al manteniment del mosaic agroforestal, a la prevenció d'incendis i a la viabilitat d'un territori que ha viscut dècades de despoblament i abandonament del sector primari. A més, no és un cas aïllat: al parc, el 38 % dels titulars d’explotacions agràries són dones.
«Conec força dones de la zona que tenen el seu ramat propi, en parella o en format cooperativa, amb altres dones». Considera que n’hi ha moltes més que abans, i això l’esperona a continuar. Sense anar més lluny, una veïna gestiona un ramat d’ovelles lleteres a tocar de casa seva. «I ens donem un cop de mà quan cal. Tots els pagesos, siguin homes o dones, ens ajudem». Els espais de suport sempre són clau en un sector tan vulnerable com el primari: als inicis, la Virginia es va associar al col·lectiu de Ramaderes de Catalunya, format per dones ramaderes de bestiar de pastura, però ho va deixar perquè implicava tenir presència a les xarxes socials, una exigència que no encaixa amb la seva manera d'entendre la feina.
Quan li preguntem si ha patit alguna discriminació en la seva feina, admet que sí, sobretot per part de pagesos de l’antiga escola. «Els costava d’entendre que tu sola portessis el ramat, i se solien dirigir a la meva parella», explica. Cada vegada menys, però. El fet de veure-la gestionar la majoria de les tasques agràries i ramaderes, fent front als reptes del dia a dia, ha anat posant les coses al seu lloc. Ho il·lustra amb un exemple: un dia una veïna li va trucar perquè hi havia molta sang al mig d’una carretera. Un grup de voltors havia atacat una vaca i calia anar a veure com estava l’animal ferit. Aquell dia no va dubtar ni un moment, com tampoc no dubta quan ha d'estar sola a la muntanya, fins i tot de nit. Però no sempre ha estat així. «Al principi tenia molta por, entre altres coses perquè no m’oriento massa bé. Ara el meu temor és zero. No hi ha perills aquí, ni humans ni de la fauna. Si veig un senglar de nit, l’espanto jo!», riu. A les muntanyes de Vallcebre, senglars, cabirols i guilles són veïns habituals de la Virginia.
De cop li ve a la memòria la vegada que anava amb el ramat d'ovelles i un grup de caçadors va ferir un senglar. Ella, sense saber on era l’animal, es va ficar pel mig amb el ramat i el seu gos pastor va ser atacat. «Els senglars només es posen agressius si se senten en perill», apunta.
La vida de pastora li permet acumular experiència i descobrir les necessitats dels grups humans que fan ús de la muntanya. Un d’aquests grups són els caçadors, amb qui té molt bona entesa. «Hi ha bona convivència. Han de tenir cap, però hi han de ser. Els senglars ens fan mal als camps. A més, hi ha temporades que agafen malalties i s’ha de vigilar que no les transmetin a les vaques», explica. De fet, ben aviat haurà de vacunar el ramat arran d’una malaltia transmesa per un mosquit.
«Al principi tenia por a la muntanya. Però ara el meu temor és zero. No hi ha perills aquí, ni humans ni de la fauna. Si veig un senglar de nit, l’espanto jo!» Virginia Peña
Viure i treballar en un parc rural del Prepirineu també implica conviure amb el turisme de cap de setmana i de vacances. A pocs quilòmetres de les pastures on jeuen les vaques de la Virginia, hi ha la colònia minera de Sant Corneli. Durant l’entrevista, sentim una sirena: és una demostració del museu que recorda el passat carbonífer d’un dels nuclis d’extracció més importants de Catalunya, actiu fins als anys noranta.
Un dels objectius del Prepicat és, precisament, afavorir el turisme responsable: que els visitants s’integrin respectuosament al territori i equilibrin gaudi i cura de la natura. La Virginia els llança un missatge clar: «Si us plau, respecteu les terres».
L'estiu és relativament tranquil: sobretot hi ha caminaires i esportistes amb qui no té massa problema. La primavera ja és una altra cosa. Els visitants entren amb el cotxe als camps i, en plena temporada d'herba, ho xafen tot. «Si no ho tens tancat, sembla que no pots dir res!», es queixa. A més, és l'època de parts: a vegades ha vist persones que, tot i veure que una vaca està parint, es queden embadalides davant l'animal justament en un moment en què les vaques podrien envestir, perquè defensen els seus vedells a ultrança.
La tardor, però, és el seu malson particular. Els boletaires pugen al bosc amb una fal·lera com si «els anés la vida» i la Virginia ja no pot venir a primera hora. La seva jornada no comença fins que els boletaires ja han marxat. Llavors revisa les manetes, els tancats i treu les escombraries que han deixat.
Recorda una història que és alhora divertida i reveladora. Un boletaire va decidir aparcar al bell mig del ramat i, en tornar unes hores més tard, el seu cotxe havia mutat. Se’l va trobar ple de baves i mossegat arreu, ja que les vaques l’havien llepat de dalt a baix atrets per la potassa que desprenia el vehicle. Una imatge que diu molt sobre la desconnexió de molts visitants amb la realitat de la natura.
La carn de vedella de la Ramaderia El Cingle està certificada pel Consell Català de la Producció Agrària Ecològica (CCPAE). Les vaques sempre pasturen a l’exterior i els vedells es queden amb les mares fins als sis mesos, quan el tractant se’ls emporta per a l’engreix i la comercialització. Tot i que al principi feia venda directa, ara ja no: és massa feina per a ella sola. Malgrat això, sap molt bé què opina la gent que menja la carn que produeix: «Els meus clients valoren el meu producte perquè és ecològic, no porta antibiòtics i és saludable. I menjant la meva vedella saben que fan territori». Entre els projectes de futur, li agradaria recuperar la comercialització directa.
No és l'única productora que troba a faltar una xarxa de comercialització de proximitat. Projectes com Singulars, de la Fundació Eixarcolant, pretenen precisament suplir aquesta mancança: crear una xarxa de distribució a gran escala per facilitar la relació entre productors, elaboradors i botiguers. L’objectiu és fer accessibles els productes locals i contribuir a frenar la desaparició tant de la pagesia com la del comerç de proximitat.
«Els meus clients valoren el meu producte perquè és ecològic, no porta antibiòtics i és saludable. I menjant la meva vedella saben que fan territori» Virginia Peña
A la Virginia li agrada combinar un maneig tradicional amb pràctiques modernes. El segon any de la vida de la seva explotació va provar els collars de geolocalització per monitorar en temps real la ubicació de les vaques. «Al principi no sabia que una vaca es queda al lloc que la deixes. Com li podia demanar que es quedés? Hi ha el vailet o pastor elèctric, però jo em preguntava “i si se’n van”?». Com a pastora, prefereix acompanyar-les abans que guiar-les, perquè amb el temps ha après que les vaques coneixen molt bé el terreny: quan s'acaben el menjar, baixen soles muntanya avall. Els collars els van anar força bé, però hi havia zones del cingle sense cobertura i van acabar deixant de fer-los servir. De tant en tant encara n’agafen un, sobretot quan hi ha una vaca a punt de parir: el naixement d’un vedell és un moment massa important i delicat per deixar un animal sense localitzar. En zones amb bona cobertura, els collars de geolocalització serveixen per reduir el temps de supervisió del ramat i ajuden a detectar comportaments estranys de la vacada.
L’Institut de Recerca i Tecnologies Agroalimentàries (IRTA) també li ha proposat participar en un projecte de tancats virtuals, una alternativa innovadora als tancats físics que consisteix a col·locar les vaques uns collars amb geolocalització i definir la zona de pasturatge amb uns límits digitals que es dibuixen amb el telèfon mòbil. Si l’animal s’apropa a les coordenades marcades en el mapa virtual, el collar s’activa i emet un so distintiu que l’avisa que no continuï avançant. Si la vaca fa cas omís de l’avís i continua endavant, el so es reforça amb un petit impuls elèctric que la convida a aturar-se, sempre d’una intensitat inferior a la que rebria amb un fil elèctric convencional. Aquesta solució elimina la necessitat de tancats físics i permet als pastors i ramaders controlar els animals des del mòbil, fent la feina més eficient sense comprometre el benestar de les vaques.
De moment, però, no ha pres la decisió de provar-la. La Virginia tem que la cobertura torni a ser un problema i, sobretot, li preocupa que, sense tanques físiques, les persones que visiten el parc envaeixin més els seus camps de pastura. «Si ja m'entren ara amb el vailet, imagineu-vos sense!», afegeix.
Després de vuit anys de feina dura i constant, la Ramaderia El Cingle és viable econòmicament. A més, ha pagat el ramat i la nau on s’allotgen les vaques quan fa fred, que té en propietat. «A l’inici, tot ha estat invertir, però ara puc dir amb orgull que les vaques són meves, i no del banc», explica la berguedana. No va ser fàcil: li van tocar una gran nevada i dos períodes forts de sequera: «L’herba no creixia i em vaig gastar l’ajut de jove incorporació comprant menjar per als animals. Amb mànegues els donava l’aigua d’allà on podia».
En breu li agradaria incorporar el seu company al projecte, per poder viure-hi els dos, tal com s’havien imaginat al principi. A ell li encarregaria les feines de tractor i la paperassa, que és la part que més detesta de la feina: «L’única pega que veig de l’ofici és la burocràcia. Les lleis estan fetes als despatxos, no al camp. Hi ha coses que ens demanen que no tenen gaire sentit, com ara posar la xapa d’identificació als vedells els set primers dies de vida». Aquesta tasca és molt feixuga quan les vaques i vedells estan en llibertat, que és el seu cas. «A mi m’encantaria que vingués un veterinari públic a fer aquesta feina de xapar-les», demana. Tot i això, ella creu que seria més encertat fer-ho als sis mesos, quan ve el tractant a endur-se els vedells. Però per entendre per què, cal conèixer l’ofici i haver-s’hi arremangat. «Els tècnics d’oficina que venen per aquí, observen i apunten, però no punxen, no xapen...», explica.
Tot i els entrebancs, Virginia Peña assegura tenir una bona vida. «La feina és esclava, eh, però si t’agrada la natura, t’ho recomanaria. Jo ho tornaria a fer. Em sento més lliure aquí que en una oficina, en una fàbrica, en un bar… Aquí tinc una llibertat enorme i s’està molt bé a fora», diu amb un somriure. A més, el cap li bull amb noves idees: vol impulsar un projecte genètic per reproduir vaques sense banyes, tornar a tenir un ramat d’ovelles i, amb el temps, comercialitzar novament de forma directa. Aquesta pastora i ramadera del Prepirineu té les coses clares i un profund respecte pel territori on viu i treballa. Una manera de viure que és, també, una declaració d’estima al Berguedà: la comarca que, per a la Virgínia, ho té tot.
«Les vaques són meves, i no del banc» Virginia Peña
Vols estar al dia de les últimes novetats del programa Barcelona Agrària? Subscriu-te al nostre butlletí digital!
Omple el breu formulari que trobaràs a continuació i rebràs al teu correu electrònic una selecció de notícies, entrevistes, informes i publicacions que segur que t’interessen.
