La finca de Can Morral del Molí és un acollidor refugi entre vinyes al cor del Parc Rural del Montserrat. Una família creativa i perseverant viu a la casa pairal i treballa cada dia amb la il·lusió de mantenir els cultius tradicionals i protegir el paisatge agrari del territori.
Al celler de Can Morral del Molí, Maria Font (Ullastrell, 1973) i la seva família comparteixen l’hàbit de despertar-se aviat, creuar a peu la carretera i posar-se a treballar als ceps. Ho fan amb il·lusió i sense estrès, perquè per a ella, el seu marit i la seva filla cultivar la terra és un procés artístic i creatiu que els permet seguir el ritme de la natura i protegir el paisatge. La Maria, en Xavier i la Mariona són un equip compenetrat en una finca que, com les d’abans, té de tot. Situada entre Abrera i Ullastrell, abasta 54 hectàrees de terreny, de les quals deu estan plantades amb vinyes que compten amb la certificació del Consell Català de la Producció Agrària Ecològica (CCPAE). Fruiters, oliveres, hort i bestiar completen un quadre que dibuixen a la pràctica amb tècniques de l’agricultura regenerativa i biodinàmica. Per poder elaborar vi com s’havia fet a la zona segles enrere, fa quinze anys van decidir obrir un celler. A més, disposen d’un espai de tast a la casa pairal i organitzen regularment visites guiades i altres activitats d’enoturisme.
Conèixer aquesta família és sentir que estimen la seva feina i el mas on viuen. L’hereu, Xavier Morral (Can Morral del Molí, 1953), ha mamat terra des de sempre i continua aplicant els coneixements que va aprendre al si de la família. Maria Font és la seva dona i, encara que va estudiar una altra cosa, va abraçar aquesta nova vida amb optimisme i pragmatisme. I la Mariona Morral Font (Terrassa, 1998) n’és la filla. La més jove de la casa va estudiar enologia i té moltes ganes de tirar endavant l’empresa.
Les vinyes de Can Morral del Molí estan envoltades de bosc i són de moltes varietats: ull de llebre, chardonnay, garnatxa negra, muscat, xarel·lo, sumoll i macabeu. Els ceps, d’entre seixanta i vuitanta anys d’antiguitat, conviuen amb les oliveres becarudes que hi ha als marges de les vinyes. Es tracta d’oliveres centenàries, autòctones de la zona, que permeten elaborar un oli molt apreciat pel seu gust intens.
La història de la finca es remunta als temps dels avantpassats d’en Xavier. Segons ens explica, el marquès de Voltrera li va donar un bon tros de terra al comte de Morrallo a canvi de sous, i d’aquí ve el nom d’una masia que, des de fa molts segles, ha estat habitada per la mateixa família. De generació en generació, els Morral s’han dedicat al conreu de la vinya i l’olivera, i, en els anys i panys passats, no només han crescut els arbres: també ho ha fet el seu sentiment de pertinença i estima envers el territori.
Heretar la finca familiar va comportar tota una sèrie d’obligacions i responsabilitats, entre les quals es troba mantenir la casa i les terres, sense segregar-les, i cuidar-se dels pares. De fet, a la masia hi viu la mare d’en Xavier, que ja té cent dos anys, i la casa s’omple de germans i parents molts caps de setmana.
La família també és una part clau de la vida de la Maria, qui va patir la mort sobtada del seu pare en un accident de tractor quan era ben menuda. El buit generat per l’absència del pare va ser omplert amb escreix per la mare i els avis, que la van tractar «com una princesa». Va créixer com a filla única a qui li feien tot i, quan va arribar el moment de triar universitat, va optar per estudiar empresarials, una carrera que en aquell moment no li va semblar que estigués massa relacionada amb la terra. Tot i així, la vida la feia a Ullastrell i coneixia molt bé els cavalls de batalla del seu avi, un sindicalista que havia brindat molts serveis a la pagesia. Entre d’altres, va ajudar moltes dones de pagès a donar-se d’alta. Tot i treballar diàriament en les feines del camp, no constaven en cap registre, i no haurien cobrat jubilació si no hagués estat per les gestions de l’avi de la Maria.
I vet aquí que, un bon dia, la princesa va conèixer l’hereu de Can Morral del Molí, vidu i ja amb dos fills, i al cap d’un temps es van casar. Va ser l’any 1997 i, després d’un període d’anar amunt i avall entre Ullastrell i la casa pairal, van decidir traslladar-se a la masia. «Vaig passar de princesa a pagesa i, en fer-ho, em vaig adonar que ser princesa és molt avorrit», diu entre rialles.
Com a pagesa no ha parat i, dia rere dia, continua ampliant la llista d’aprenentatges. Un dels primers va ser cuinar: «Com que a casa qui s’estava a la cuina era la meva mare, jo no sabia ni fer un ou ferrat. Però ara m’atreveixo amb tot: preparo peus de porc estofats i el que faci falta!». Una altra gran lliçó adquirida és que el temps a pagès no existeix. Si la natura et demana una cosa, no pots dir: «Ara no puc». L’has de fer! Hi ha altres tasques que sí que et permeten més flexibilitat i les pots anar combinant, però els cultius et guien i et diuen quan necessiten exactament una intervenció determinada.
La filla de la Maria opina el mateix. «Pot sonar molt poètic, però la natura et mana i tu et cenyeixes a ella», explica la Mariona. I perquè ho entenguem bé, comparteix experiències freqüents que poden passar quan es treballa la terra. Pot ser que el dimecres ella vulgui collir el raïm, però aquell dia caigui una pedregada de por o una tempesta; doncs és obvi que la feina s’ha de posposar fins a un millor moment. També pot passar que es trobi de vacances al juliol i arribi una onada de calor que faci madurar el raïm abans d’hora i la verema s’avanci; doncs ha de tornar ràpidament, perquè a la vinya falta gent.
Saber prendre’s les coses del camp amb filosofia és tan important com assumir que la vida de pagès implica bones dosis de sacrifici. «Quan les coses no depenen només de tu, frustrar-te no serveix de gaire. Això també aplica a la vida personal», reflexiona. Als seus vint-i-quatre anys, la Mariona té clar que ser pagesa conforma un estil de vida. No para mai: després de fer els estudis a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i fer feina en altres cellers de la zona, ha fet una estada a l’Uruguai, on ha pogut treballar a la verema.
Cenyir-se a la natura no està renyit amb ser creativa. Segons la jove, el secret és trobar la manera d’equilibrar el que la natura necessita i el que a ella li agradaria. Per exemple, quan la jove pagesa poda un arbre fruiter observa cap a on ha crescut l’arbre; i, encara que talla les branques necessàries per poder-ne tenir fruit, alhora deixa que l’arbre vagi cap allà on vol, sense envair-lo. «Quan desenvolupes aquest tipus de vincle amb la natura, és espectacular», afegeix.
La Mariona és molt pedagògica i de seguida comparteix un altre cas real de creativitat aplicada al camp. Diu que, quan està davant d’un cep, ja comença a projectar el vi que vol fer, i amb aquest exercici de la imaginació inicia el procés de creació. És precisament per aquesta relació natural, tan estreta i inventiva, que la vida al camp no té preu per a ella. «M’al·lucina com la pagesia crea vida: cultivar és un art», afirma. De fet, cada cop que algú del seu entorn li diu que els arquitectes o els artistes són els únics que fan art, ella sempre respon el mateix: «D’art, jo també en faig. Un pagès també fa art!».
«M’al·lucina com la pagesia crea vida: cultivar és un art» Mariona Morral
L’optimisme i la determinació de la Mariona reflecteix l’energia que desprèn la seva mare. Quan ja portaven uns anys casats, en Xavier i la Maria van començar a conrear les vinyes en ecològic i van crear el celler. A banda de les ganes de fer coses noves, els va motivar una raó pràctica: el raïm els el pagaven a preus tan baixos que van decidir iniciar el camí la viticultura. «Sempre hi ha hagut la mateixa polèmica: el preu del raïm no és just per al pagès», ens recorda la Maria. Ara fan vins tranquils de mínima intervenció: no els filtren ni clarifiquen, i deixen que fermentin amb el seu propi llevat i no amb sulfits afegits. També elaboren vins escumosos que es troben dins la Denominació d’Origen del Penedès. A més, per diferenciar-se del cava convencional, han entrat a la DO Clàssic Penedès. «Volem donar-li més prestigi al producte. Per això, assegurem que el raïm és ecològic i que té un mínim de divuit mesos de criança», explica.
Ser un celler els implica més feina que abans, perquè, quan no eren viticultors, un cop collit el raïm el venien i no es preocupaven fins que tocava podar. En canvi, ara les tasques es multipliquen: embotellar, etiquetar, desgorjar, etc. De fet, entrar al celler no suposa només tot un gaudi per als sentits, també activa la ment; i, en un instant, recordem les tasques habituals d’un ofici amb una llarga història. Posar en marxa el celler els va permetre adonar-se que volien tenir el client final molt més a prop de casa i, per aconseguir-ho, van començar a oferir visites guiades i tastos. L’enoturisme és la seva principal aposta de futur, ja que, per una banda, és una forma d’estalviar-se intermediaris i poder vendre els seus productes directament; i, per una altra, agraeixen el reconeixement a la seva feina. Per a ells, no té preu veure com la gent tasta i lloa els seus vins i sentir que aprecien la seva cura de l’entorn. «Ens encanta que la gent vingui i conegui de primera mà com treballem i d’on surten els productes que elaborem», explica la Maria.
La Mariona també valora molt positivament les activitats d’enoturisme que organitzen a la finca, ja que és una línia més que contribueix a fer conèixer la feina de la pagesia, molt invisibilitzada. «Sense la pagesia, ningú no podria menjar. Però, en canvi, és un ofici que no es veu», es queixa. Quan un amic li diu que viu enmig del no-res, ella li respon: «Tu segueix amb aquestes brometes, però sense la meva feina no podries viure!».
«Sense la pagesia, ningú no podria menjar. Però, en canvi, és un ofici que no es veu» Mariona Morral
D’haver crescut en un entorn com el Celler de Can Moral del Molí, la Mariona en treu diversos aprenentatges, però un d’ells és el coneixement de l’alimentació de temporada: «A Catalunya, no us feu una amanida de tomàquet a l’hivern. No n’hi ha!», demana. I, des del seu punt de vista, no té sentit que un vaixell o un avió porti cireres cap al nostre país perquè la gent se les pugui menjar fora del temps. Ella ho té clar: davant la desconnexió amb la natura que pateixen moltes persones consumidores, cal fer molta pedagogia. Abans, l’agricultura i la ramaderia eren el dia a dia de cada persona del planeta i la gent sabia quins aliments proporcionava la terra en cada estació. «Ara, en canvi, hi ha més confusió, i hi ha persones que no saben que a la primavera venen els pèsols i, a l’hivern, els bròquils i les cols», reflexiona.
Quan els preguntem sobre el relleu generacional, en principi tenen clar que, dels quatre fills del Xavier, la Mariona és l’única que té ganes de continuar amb el projecte agrari. Això no treu que tota la família ajudi al camp i al celler sempre que és necessari.
La Maria encoratja la Mariona a fer de pagesa, si és això el que li agrada. I sembla que li encanta! Quan parlen mare i filla, s’hi reconeixen idees conreades de manera compartida al llarg dels anys. A la mare, la feina de pagès, també li sembla la feina d’un artista. «Quina millor oficina pots tenir que l'hort o la vinya? Estar a l’aire lliure treballant amb el teu esforç no té preu», argumenta la mare. Encara que durant la verema hi hagi nervis perquè els tempos són ajustats o els canvis meteorològics els causin problemes imprevistos, el balanç és molt positiu. A casa rondinen, òbviament, però, en general, són gent feliç amb allò que fan.
«Quina millor oficina pots tenir que l'hort o la vinya? Estar a l’aire lliure treballant amb el teu esforç no té preu» Maria Font
Si bé a Can Morral del Molí el relleu no els fa perdre la son, són conscients que a moltes altres finques de la zona aquest tema és un escull. Estan contentes que existeixin iniciatives com el Banc de Terres del Parc Rural del Montserrat, que intenten facilitar la incorporació de nova pagesia al territori.
El dilema de trobar terra no l’han tingut mai, ja que la finca els ha vingut donada pels avantpassats, però algun cop han pensat idees per aprofitar millor les hectàrees: una vegada es van plantejar llogar parcel·les a altra gent, però al final no ho van implementar. En canvi, han acollit un pastor i el seu ramat perquè pasturi les terres i els ajudi a regenerar-les. Tothom hi surt guanyant: les ovelles gaudeixen d’una alimentació de qualitat mentre enriqueixen amb els seus fems el sòl de ceps, oliveres, horta i fruiters.
Practicar l’agricultura regenerativa és una de les mesures que han començat a implementar per suavitzar l’impacte del canvi climàtic. Però, a més de fertilitzar la terra amb fems, volen protegir els ecosistemes i, per aquest motiu, no fan servir ni herbicides ni insecticides. La Mariona ho té més clar que ningú: «Si tires un fungicida, no només mates aquest fong, sinó també a tots els altres fongs que poden ser beneficiosos per a tu i per a molts altres animals que conviuen en aquest ecosistema». No nega que la pagesia està alterant aquest equilibri natural i simbiòtic des del moment que es va inventar l’agricultura, però precisament per aquest motiu intenta intervenir-hi el mínim possible. La mirada se li ennuvola quan pensa en els sistemes agrícoles intensius i ultramecanitzats. «Aquest camí no és el meu, ni ho serà mai», conclou.
Abans de marxar, admirem la determinació d’una família que s’esforça per mantenir les maneres de fer de la pagesia tradicional i, a la vegada, transformar els elements que no funcionen. Per a ells, viure i treballar al celler de Can Morral del Molí és un camí que els omple de joia i, malgrat la paperassa o les preocupacions, els compensa. Un camí coherent que esperem que duri molts més segles.
— Redacció BCN Smart Rural —
Històries BCN Smart Rural: ‘Mengem local’
Curtmetratge produït per BCN Smart Rural | Diputació de Barcelona
Vols estar al dia de les últimes novetats del programa Barcelona Agrària? Subscriu-te al nostre butlletí digital!
Omple el breu formulari que trobaràs a continuació i rebràs al teu correu electrònic una selecció de notícies, entrevistes, informes i publicacions que segur que t’interessen.
