A El Mosaic, situat entre Òrrius i Vilassar de Dalt i envoltat pels bells paisatges del Parc de la Serralada Litoral, cultiven hortalisses ecològiques i de temporada amb l’ajuda de cavalls. Els fundadors de la iniciativa maresmenca, Pol Dunyó i Xavier Roqué, han unit els seus dos projectes per treballar conjuntament. En Pol, a més, té una faceta d’escriptor que nodreix amb la feina de pagès.
Pol Dunyó (Vilassar de Dalt, 1989) és una persona que busca la profunditat del que l’envolta. Amant de les lletres i la música, als vint anys va descobrir l’agricultura, una activitat que el va fascinar, i avui es dedica a la pagesia i l’escriptura. Després d’iniciar un projecte a Cabrera de Mar, va conèixer Xavier Roqué, qui tenia un tros per arrendar a Òrrius, i va decidir llançar-se de cap a l’aventura.
Conrear i aconseguir allò que ells anomenen «menjar real», practicar l’ecologia i treballar amb tracció animal són els principals objectius que segueixen a El Mosaic, una iniciativa que és fruit de la fusió dels seus projectes individuals: L’Horta d’Òrrius d’en Xavi i El Turó d’en Rompons d’en Pol. Treballen l’horta a la finca de Can Femades, a Òrrius, on coneixem les tres eugues fantàstiques que els ajuden a conrear la terra i els dos projectes agroecològics que hi cohabiten: la granja ecològica El Niu d’Ous i Bolets d’Òrrius.
En Pol i en Xavi han trobat un bon equilibri entre la col·laboració i l’autonomia. Cada un cultiva al seu ritme i tenen comptes d’explotació separats, però, alhora, mancomunen serveis com la cura dels cavalls o la comercialització, segons el que els convé.
A El Mosaic fan horta certificada ecològica en una extensió d’unes 2 hectàrees i planten farratges per als seus cavalls en un altre tros, tot sense deixar petjada ambiental i produint aliments lliures de químics de síntesi o altres alteracions. En el seu treball, eviten el llaurat profund, així com les eines i maquinàries que puguin compactar el sòl i malmetre la biologia del terreny. A més a més, recuperar espais agrícoles abandonats és una de les fites que s’han proposat. Aquest any han engegat una prova pilot de pastura amb vaques de l’Albera a la zona forestal que tenen més a prop. Ara mateix, gestionen divuit hectàrees al Parc de la Serralada Litoral amb l’objectiu d’evitar incendis i obtenir llenya, i, si el test funciona, ampliaran l’extensió.
Les iniciatives agràries amb les quals col·laboren no acaben aquí, ni de bon tros. En Pol és secretari de l’Escola de Tracció Animal Moderna, un centre de formació que aquest any ha començat la seva primera edició i que té lloc en part a Can Femades. Ens explica que, de dotze places disponibles, es van presentar cinquanta persones: una demostració de l’interès creixent pel treball agrícola amb cavalls dins dels projectes amb enfocament agroecològic.
Pol Dunyó és un amant de la lectura que també escriu sobre temes que el fascinen i preocupen. D’aquí va sorgir el seu primer llibre, Estripar la terra: Contra les mentides del món rural, un assaig que fa de manifest contra la rendibilitat obsessiva i la pressa, alhora que pretén desllorigar les mentides que s’expliquen sobre el món rural.
Enfilar els turons que envolten Òrrius té el premi d’arribar a un poblet preciós i, afortunadament, gens explotat a nivell turístic. A la finca on s’ubica El Mosaic, ens rep en Pol, que ens convida a acompanyar-lo a curar una de les eugues de la casa. Aquesta serà l’entrevista amb la banda sonora més bonica de totes les que hem fet fins ara. El dringar dels esquellots, en primer pla, afegeix un encant addicional a la conversa pausada que mantenim amb en Pol, una persona inquieta que ha trobat a l’agricultura la forma de no avorrir-se mai més.
«Les eugues són una meravella», comenta en Pol mentre posa un col·liri antibiòtic a l’ull d’una d’elles, que es va fer mal pasturant al bosc. Es diuen Cati, Cuca i Xula, i són originàries de Molló. La primera que va arribar a Can Femades va ser la Cati, fa uns deu anys. En Xavi volia començar a treballar amb tracció animal i amb el temps van poder comprovar que havien fet una bona elecció, perquè el cavall ja estava ensinistrat. De fet, es podria dir que l’equip d’El Mosaic no només el conformen dos treballadors, sinó cinc: les eugues cal comptar-les.
«Les eugues són una meravella» Pol Dunyó
Durant tota la conversa amb el Pol, les eugues seran presents, i això farà que la pregunta sobre les diferències entre humans i cavalls sobrevoli l’entrevista. «Les eugues no són com els gossos o els gats. Són herbívores, animals depredables que tenen por i fugen dels perills. Per això els has d’ensenyar tenint en compte aquesta por i intentant que confiïn en tu, que entenguin que han de fer el que els demanis i que no prendran mal», explica el pagès. En Pol admet que no és fàcil descriure com és un cavall, ja que la vinculació emocional amb l’animal és clau per comprendre’l. En parla a Estripar la terra: «Treballar amb animals és com meditar: ser capaç de concentrar-se sense interrupció i mantenir-se tranquil, relaxat, però sempre atent a les adversitats i als contratemps [...]. El nostre paper no és obligar-los ni sotmetre’ls a la nostra voluntat, sinó al contrari: generar una relació en què la nostra persona passi a formar part de la seva família, del seu grup, del seu ramat, potser en una posició jeràrquica superior».
Un aspecte delicat dels cavalls és l’alimentació. Són animals molt potents (alguns poden pesar fins a 600 kg), però poden tenir còlics depenent del que mengin. Per això, a banda de tenir-los ben domats, cal conèixer les seves necessitats i, sobretot, tenir paciència. Aquesta relació sense gens de presses suposa un sacseig en els rellotges del segle XXI.
Quan treballen a l’horta, les eugues s’encarreguen del manteniment dels cultius: a en Pol li agrada fer tots els llaurats amb elles. Només utilitza el tractor en les tasques que no poden fer elles. Ara que han començat a treballar el bosc, han comprovat la destresa física d’aquests mamífers: «Les eugues es mouen pel bosc com unes campiones i es fiquen per uns llocs que flipes!», comenta en Pol amb admiració.
«La tracció animal no només és rendible i pràctica, en els sentits més estrictes d’aquestes dues paraules, sinó que afegeix una sèrie de factors imprescindibles en una finca rural, com la interrelació dels animals amb els cultius, la multifuncionalitat, l’aportació de fems, l’autosuficiència o la millora de la qualitat ecològica del nostre producte, la descompactació dels sòls i la disminució de la petjada ecològica». Aquest fragment prové també del llibre Estripar la terra, una joia on en Pol reflexiona sobre el seu ofici i que s’alimenta de la seva experiència diària.
Abans d’aprofundir en la feina d’aquest pagès innovador, volem conèixer-lo més com a persona, així que li demanem que ens expliqui la seva història. Tot i que en Pol no es va criar a pagès, sinó al poble de Vilassar de Dalt, té arrels a Òrrius, ja que un dels seus besavis va néixer en una masia dels voltants i conreava la terra «com quasi tothom a l’època». Els seus pares, però, ja no es van dedicar a la pagesia: la seva mare és infermera i el seu pare es dedica a les plantes ornamentals, un ofici molt habitual a la comarca del Maresme. «El sector de la planta ornamental s’emmarca en un sistema molt artificialitzat que no té en compte l’entorn. És com fer calçotets en una fàbrica industrial», lamenta. Ara bé, també hi ha sorpreses: per exemple, l’àvia italiana del Pol va ser una de les persones que va introduir el cultiu del clavell a Catalunya, malgrat que la fama d’aquesta fita se l’endugués el seu soci, un home.
En Pol, un autodidacta apassionat per la lectura, havia provat de dedicar-se a la música abans d’optar per l’agricultura. Tocava percussió i s’havia iniciat en la producció de música electrònica «sense tenir-ho molt clar», apunta. Però un bon dia, als seus vint-i-pocs anys, va començar a interessar-se pel conreu de la terra i, de sobte, aquest nou camp el va meravellar. Primer va intentar engegar un projecte a Cabrera de Mar juntament amb dos socis més, però no va acabar de funcionar. Després va anar passant d’un lloc a l’altre fins que als vint-i-vuit va conèixer en Xavi, que tenia un tros per arrendar, i va arribar a Òrrius.
En Pol confessa que li agrada que la seva contribució a la natura tingui un paper productiu en la cultura: «M’agrada que la meva feina no sigui prescindible». Aquest pagès i escriptor considera que hi ha moltes formes de fer agricultura; però, a ell, treballar enmig d’un parc, amb un maneig ecològic i amb cavalls, li aporta una relació amb l’entorn interessant. Segons explica, aquesta relació té una gran profunditat i pot ser tant positiva com negativa, però li permet descobrir la gran complexitat de les coses, «i això et repel o et fascina». A en Pol li passa el segon cas, i això és un avantatge per a ell, que té tendència a avorrir-se. En canvi, a l’agricultura és impossible sentir tedi, perquè «sempre hi ha noves plantes, sistemes, objectius, horitzons i maneres d’arribar al mateix lloc».
La consciència del seu paper i impacte en l’entorn és quelcom que l’atrau. Es veu quan en Pol ens ensenya una part de la finca on abans hi havia una granja que es va abandonar en el seu moment i que ara s’ha reconvertit en una feixa per al cultiu. Juntament amb en Xavi, han treballat de valent per netejar-la i han aconseguit que un espai mig mort esdevingui productiu des del vessant alimentari. «És una passada!», es reafirma en Pol.
A una persona que sempre li ha agradat implicar-se en col·lectius ambientals i polítics del Maresme, la possibilitat que la seva feina sigui gairebé activisme l’atrau. En Pol viu la pagesia no només com un ofici, sinó com una actuació política.
En Pol i en Xavi fa cinc anys que comparteixen camí i tenen una relació molt clara: cadascú treballa al seu propi ritme i genera els seus propis ingressos, però comparteixen una sèrie de línies. La finca funciona com una unitat, però la comercialització de l’horta es fa de manera independent. Les primeres coses que van anar compartint per conveniència van ser la planificació conjunta dels cultius, el repartiment a domicili de les prop de quaranta-cinc cistelles setmanals, la cura i l’alimentació de les eugues i la gestió de les càmeres frigorífiques. I, quan ja mancomunaven tots aquests elements, van decidir crear El Mosaic, la seva marca comercial conjunta.
«Ens agrada la idea de treballar de manera autònoma. Sé que un dia puc posar-m’hi a les set del matí i un altre a les deu. I puc aplicar el sistema que jo vull», explica en Pol, convençut que gràcies a aquest mètode no tenen discussions. En Pol Dunyó és una ànima lliure, i la idea de treballar per algú altre li posa els pèls de punta. «Forçar-se a cooperar és molt difícil», assegura. Per a ell, el cooperativisme és com una relació: no pots obligar-te a estar amb algú. Però si hi ha bona sintonia, cal mantenir-la tot el temps que sigui possible. I, amb el Xavi, a El Mosaic, el projecte flueix. A més de les cistelles que distribueixen per domicilis de la rodalia, venen els seus productes a dos mercats de pagès: el dels dissabtes a Vilassar de Dalt i al del barri del Guinardó de Barcelona. També reparteixen a dues cooperatives de consum: Cydonia a Barcelona i Teixit de la Terra a Sabadell.
«Ens agrada la idea de treballar de manera autònoma. Sé que un dia puc posar-m’hi a les set del matí i un altre a les deu. I puc aplicar el sistema que jo vull» Pol Dunyó
A en Pol no li agraden les rutines, tampoc a l’escriptura. «Jo escric a raig», afirma. El llibre Estripar la terra va sorgir de la redacció reflexiva i aplicada a la feina diària que fa al tros i amb els cavalls. És una mena de manifest amb el qual vol transmetre la bellesa i la importància de l’agricultura i els espais rurals, mentre denuncia, al mateix temps, «la confusió i la distància que es té cap a aquests entorns». El fet que ell no vingui d’una família de pagesos l’ha ajudat a ser més conscient d’aquesta distància. «Tot i no ser de ciutat, no he naturalitzat l’experiència pagesa com a meva, i veig moltes coses que la gent de camp veu diferent. Per això, el món rural encara em captiva més: perquè l’he descobert per voluntat pròpia», afegeix.
En el seu llibre, en Pol assenyala un problema que el preocupa especialment: el fet que l’opinió urbana estigui sobrevalorada. Algunes decisions que afecten de ple el camp i la vida rural són preses per «gent que no té la més mínima idea de què està parlant», segons ell. I hi denuncia el següent: «Si la teva cultura es basa en una distància profunda d’allò que et manté, el que manté el paisatge, l’alimentació, la vida, no es pot culpar un sol actor, són múltiples, els mitjans, els sistemes comercials, les classes polítiques, l’administració».
En el llibre, el jove pagès desgrana diverses temàtiques com la germinació, les arrels, la mediocritat, la pressa, la violència i les mentides, tant en clau de proposta com de crítica. Amb voluntat inquisitiva, en Pol recorda que, si desapareix el sector primari, la mort de tothom està assegurada. El dia que no sigui rendible «explotar països del Tercer Món», caldrà buscar l’aliment a casa. «Ningú pot alimentar un país en dos anys ni en deu. Si abandones la terra, per recuperar-la pots necessitar molts anys!», alerta.
«Tot i no ser de ciutat, no he naturalitzat l’experiència pagesa com a meva, i veig moltes coses que la gent de camp veu diferent» Pol Dunyó
L’autor també es queixa de la banalització de disciplines meravelloses, com ara el mindfulness o el ioga, que poden ajudar a recuperar la connexió amb la vida i la mort. «Si has de pagar 300 euros per fer un retir espiritual de mindfulness, en alguna cosa ens hem equivocat», es queixa. Segons ell, hi ha moltes altres maneres d'estar present en l’aquí i l’ara que no requereixen un gran desemborsament econòmic.
En un altre àmbit, ell que cuida i treballa amb les eugues a El Mosaic, lamenta algunes postures dels animalistes més radicals. «Són una deformació profunda de l’ideari. Ells defensen en realitat el que estem fent nosaltres, voldrien ser com nosaltres, però no saben ni que existim! O, si ens coneixen, ens han dit de tot», es lamenta. Tot i això, creu que tothom té dret a opinar sobre l’ús de la tracció animal, sempre i quan hagi cuidat alguna vegada un cavall.
«Per als qui tenim o hem tingut animals de granja, fa mal als ulls veure l’herba com creix i no es pastura, i això ens fa pensar en la manera d’aprofitar el que creix allà i del qual ningú fa ús o, més ben dit, l’entorn amb el qual ningú no interactua. Podem sentir l’herba com creix. Deixar que els espais naturals evolucionin sols i sense intervenció em sembla molt romàntic, però poc realista. Que no ens traeixi la misantropia. D’entrada, cal entendre que les persones formen part de l’espai natural sense intervenció, per més que ens esforcem a creure el contrari». És un altre dels fragments d’Estripar la terra, on carrega contra el moviment de rewilding o resalvatgement abans de sumar-hi una altra reflexió: «No puc imaginar cap mentalitat més elitista i hereva del capitalisme salvatge que la idolatria absoluta dels espais naturals no intervinguts per la humanitat. Un paternalisme sobreprotector que resulta possible gràcies al fet de no haver de relacionar-nos amb el nostre entorn, perquè tot allò que necessitem ja ens ho porten de fora».
En Pol ens ajuda a reconciliar dues facetes a voltes separades interessadament: la natura i la cultura. Quan cultiva a El Mosaic, produeix aliments; i, per tant, fomenta la cultura gastronòmica. «El paisatge és cultura. Tot el que veus condicionat per la mà de l’ésser humà és cultura». I, alhora, quan es posa a escriure, plasma la natura al paper. «Per què no? Els ocells canten i és natura, no? Doncs nosaltres escrivim, és el mateix. Som el mateix, no?», es pregunta.
«El paisatge és cultura. Tot el que veus condicionat per la mà de l’ésser humà és cultura» Pol Dunyó
Quan li preguntem sobre la falta de relleu generacional, en Pol assenyala dos grans problemes. El primer és l’escassetat de terra, ja sigui perquè està acaparada o perquè no n’hi ha, especialment al Maresme, «on els preus estan pels núvols». L’altre és l’escassa viabilitat econòmica dels projectes. «Qui vol treballar en una cosa que no és rendible?», pregunta. «Per a mi, l’agricultura és una passió i té un component d’activisme polític. A més, he aconseguit que el projecte funcioni econòmicament. Però estàs tot el dia lluitant contra competències deslleials i altres obstacles. Necessitem que el mercat ens respecti i que hi hagi terra per cultivar», afirma. És a dir, perquè més joves es dediquin al primer sector, en Pol creu que cal facilitar l’accés a la terra i aconseguir que els mercats respectin els preus reals del menjar.
«Necessitem que el mercat ens respecti i que hi hagi terra per cultivar» Pol Dunyó
Durant tota la conversa, en Pol ens ha semblat una persona que valora molt la llibertat, i fins i tot té un toc àcrata. Per això, ens sorprèn quan afirma que conserva «una confiança única i exclusiva en la classe política i l’administració» a l’hora de solucionar aquests dos problemes: la manca de terra i els baixos preus dels aliments. En aquest sentit, reivindica que es tregui del calaix la Llei d’Espais Agraris, aprovada el 2019. «Si un propietari té una terra que fa sis anys que no conrea, se li ha de dir que té un o dos anys perquè torni a produir», explica. També considera que cal regular els preus dels productes agraris per garantir que els aliments de proximitat tenen el mateix preu que els importats.
Pol Dunyó és una persona que impressiona tant per les seves teories com per la seva pràctica coherent, sostenible i innovadora. Ben a prop d’una gran ciutat com és Barcelona, és un regal sentir la saviesa de les paraules i l’encant del dringar de les eugues que l’acompanyen.
Els diners no són la prioritat d’en Pol, tot i que reconeix que han de ser-hi. Quan li preguntem si considera que viu una bona vida, ho té clar: «Sí. La clau per a una bona vida és tenir una feina que t’agradi, sigui útil, productiva i contribueixi en positiu. I, si això es produeix d’una manera agradable, amb una bona qualitat de vida, salut, amistats i família, encara millor».
— Redacció BCN Smart Rural —
Històries BCN Smart Rural: ‘Quan la terra és llavor’
Curtmetratge produït per BCN Smart Rural | Diputació de Barcelona
Vols estar al dia de les últimes novetats del programa Barcelona Agrària? Subscriu-te al nostre butlletí digital!
Omple el breu formulari que trobaràs a continuació i rebràs al teu correu electrònic una selecció de notícies, entrevistes, informes i publicacions que segur que t’interessen.
