La dringadissa dels esquellots de les cabres trenca el silenci que regna a la vall de Marfà, al Moianès, un indret apartat i bonic on fa quasi vint anys s’hi van instal·lar un grup d’agricultors i agricultores somiadors. El Mas La Datzira els va acollir amb terres i aigua, però també amb un inconvenient important: la casa, situada al costat d’un antic molí, estava derruïda. Els primers temps es van haver de dedicar a posar-la dempeus per assegurar-se una necessitat bàsica com és l’habitatge. Després, ja van poder posar-se a treballar les terres i fer-les aptes per al conreu d’aliments. Un cop assolida la fita de l’autoabastiment, van aconseguir la certificació del Consell Català de la Producció Agrària Ecològica (CCPAE). Avui tenen hort i hivernacles, alzines microrisades de tòfona i un petit ramat de trenta-tres cabres i un boc que, sempre que poden, mengen lliurement pels boscos del voltant i un camp de pastures permanents. En total, 42 hectàrees de paradís.

Paloma Fuentes (Sabadell, 1965) és una de les ànimes de l’Associació Pel Desenvolupament Humà Sostenible La Datzira Kf, una entitat de la que formen part el grup de consum del Casal de Ca l’Isidret i la Cooperativa La Unió de l’Ateneu Popular La Flor de Maig, dos projectes d’alimentació ecològica situats al barri del Poblenou de Barcelona. Els seus associats contribueixen periòdicament a les feines del camp i elaboren conserves, formatges, pa i altres productes de qualitat amb els regals que els donen la terra i el bestiar. Tot i així, dues amenaces els preocupen des de fa un temps: la sequera estructural que assola Catalunya i el retorn dels llops, que han causat estralls al ramat.

Paloma, com comença la teva aventura de viure i treballar a pagès?

Jo no vinc de família pagesa. Soc de Barcelona i vaig estudiar Antropologia, una disciplina que no hi té res a veure. El 1992, amb els Jocs Olímpics, necessitava marxar de la ciutat i volia anar al camp i viure de la terra. Així que, primer, un grup de persones vam estar un temps al Ripollès i, després, vam marxar al Berguedà, on vam decidir dedicar-nos professionalment a l’agricultura. Vivíem a 1.400 metres d’alçada i cultivàvem molta patata i horta d’estiu. El 1999 ja ens vam inscriure al registre del CCPAE.

Tens algun record de menuda que es pugui relacionar amb el teu desig de viure al camp?

La natura sempre em va marcar i, de fet, quan vaig marxar de Barcelona era per la necessitat que em naixia de viure al medi natural. No podia aguantar tant de ciment! La idea més clara que em guiava era que al camp podria conrear els meus propis aliments, tenir animals i apostar pel decreixement. Em vaig preguntar què era allò més bàsic que necessitava per viure i vaig tirar pel camí de la resposta: un lloc amb habitatge i accés al menjar.

Dius que, després del Ripollès, vau marxar al Berguedà. Què us va impulsar a canviar novament d’espai?

Vam haver de deixar el Berguedà perquè no hi teníem prou terres i aquest fet ens obligava a llogar-ne de noves molt lluny de la masia on vivíem. Quan no ets de pagès, trobar finques és molt complicat! Tampoc disposàvem d’aigua. I, a més, nosaltres volíem conrear la màxima varietat d’aliments i produir en ecològic, i no volíem posar cap empresa pel mig. De fet, al Berguedà ens havíem ajuntat amb dos productors més per oferir cistelles de verdura i, juntament amb ells, havíem fundat La Pallofa, la primera cooperativa de consum de Berga.

«Quan no ets de pagès, trobar finques és molt complicat» Paloma Fuentes

Com trobeu el Mas La Datzira, al Moianès?

Diverses persones que coneixem s’havien assabentat d’aquesta propietat i vam venir amb elles a veure la finca. Vam valorar positivament que, encara que la casa i el molí estaven en ruïnes, hi havia terres suficients i accés a l’aigua, de manera que ens hi vam quedar. Els primers anys els vam dedicar a reconstruir la casa i recuperar l’entorn. l al cap de tres anys, el 2007, vam crear l’entitat paraigua del projecte: l’Associació Pel Desenvolupament Humà Sostenible La Datzira Kf. De fet, el lloguer està a nom de l’entitat.

Com funcioneu?

Som una associació sense ànim de lucre en la qual estan integrades dues cooperatives de Barcelona: el grup de consum del Casal de Ca l’Isidret i la Cooperativa La Unió de l’Ateneu Popular La Flor de Maig. La finca abasteix aquests dos grups de persones consumidores. Sempre hem primat la varietat i, per això, tenim horta i un petit ramat de cabres per autoconsum de les dues associacions. A l’hivern, que no tenim pràcticament res, els socis consumeixen productes elaborats amb verdures de l’estiu i altres aliments. Des que vam començar la nostra activitat, també col·laborem amb Les Refardes i ajudem a preservar varietats antigues de productes agrícoles tradicionals. Per exemple, cultivem blat de moro d’escairar, un blat de moro molt especial que nosaltres ja conreàvem al Berguedà i que es serveix, tradicionalment, per l’escudella de Nadal.

A més, ara fa uns nou anys vam plantar alzina microrisada amb tòfona, que necessita força aigua. La mircrorisada és una simbiosi entre l’alzina i la tòfona i la cuides deu anys i reses perquè després surti. Si en surt un 10% ja pots estar contenta!

Sembla que, a la Datzira, gaudiu d’un contacte molt estret amb les persones que s’alimenten dels vostres productes. És així?

Sí. Quan vam arribar a la finca hi havia molta feina, però gràcies a l’ajut de les persones associades vam poder recuperar tots els camps. De fet, ja portem setze anys amb els socis de la Cooperativa La Unió i, gràcies a la seva col·laboració, vam poder muntar l’hivernacle. Com veieu, integrem moltes activitats i ens agradaria que l’administració reconegués la figura de la pagesia que fa una mica de tot… Però no és el cas.

«Ens agradaria que l’administració reconegués la figura de la pagesia d’abans, que feia una mica de tot» Paloma Fuentes

Les cabres són un altre dels grans atractius de la finca.

Sí: n’hi ha trenta-tres, que pareixen a principis d’any, i un boc jove. Hi ha cabres que tenen noms, com per exemple la Núria, que és la blanca; la Yeti, la peluda; la Ojo de Cristal, que anomenem així perquè li’n falta un, d’ull; la Dopti, que accepta fàcilment altres cries adoptades... Sempre pasturen als boscos del voltant, però també hem transformat un dels nostres camps en una zona de pastura permanent i allà hi plantem allò que els animals mengen dies concrets. Abans teníem més horta, però l’hem anat reduint progressivament.

En una finca tan apartada, segur que us trobeu amb reptes. A més de la dificultat per arribar-hi, quin altre en destacaries?

El llop. El tenim instal·lat per aquí i, el 2021, ens va atacar quatre cabres i, l’any passat, tres cabres i dos cabrits: en total, nou animals han patit les conseqüències del seu retorn. Des que hem corroborat que el llop és el causant de la mort del bestiar, ja no deixem mai les cabres engegades al bosc i les guardem cada nit.

A banda del llop, com que vivim en una zona poc poblada, també patim els estralls dels senglars i les àguiles; és per això que hem delimitat l’hort amb tancat elèctric.

Dius que un dels punts forts de La Datzira és la disponibilitat d’aigua. D’on la traieu?

L’aigua la portem amb mànegues des de la Font del Gust, l’aqüífer de la qual està a un terç de la seva capacitat i es troba a uns 700 metres del mas. El problema és que la font està força baixa i això em preocupa tant que ara hem comprat un dipòsit de plàstic de 50.000 litres per anar emmagatzemant l’aigua. Pateixo per les alzines, que cal regar-les; i també, es clar, per l’horta.

Quan ja érem aquí, entre el 2004 i el 2007, van haver-hi unes sequeres molt fortes, que és quan a Barcelona es van construir les dessalinitzadores. Però aquella vegada vam tenir sort i els nivells de la nostra font no van baixar. En canvi, aquests darrers dos anys, sí que hem notat canvis. Cada vegada plou menys i, com a conseqüència, les reserves d’aigua baixen.

Quin aprenentatge principal has integrat de la teva vida a pagès?

Penso que el sistema capitalista acabarà molt ràpidament amb la sobirania alimentària i no permetrà que hi hagi pagesos i ramaders abastint el territori amb aliments de proximitat. El capitalisme és un sistema absurd i destructiu, a més d’una vergonya molt gran. Qualsevol persona que es pari a pensar sobre el tema ho veurà... Però, tot i creure això, cal seguir endavant!

Consideres que Mas La Datzira i la vostra associació sou un espai de resistència?

Sí, som resistència. Som aquí per una opció política i no per una opció econòmica. I sort de la gent que ens dona suport, de les dues cooperatives de consum que ens recolzen! Per exemple, volíem posar plaques solars perquè una ventada ens va triturar les antigues plaques, i vam aconseguir-ne de noves gràcies a la gent que ens ajuda. L’hivernacle també el vam aixecar gràcies a les persones associades. I quan se’ns va espatllar una furgoneta, vam decidir fer una festa per aconseguir fons, i la iniciativa va ser un èxit. Les vint persones de La Unió i les dotze del grup de consum de Ca l’Isidret fan possible el projecte.

Com va néixer la relació entre el vostre projecte al Moianès i les cooperatives de consum de Barcelona? Qui va fer l’enllaç?

Vam començar parlant amb amics i fent córrer la veu. De fet, a l’inici, repartíem les cistelles al carrer: quedàvem amb la gent i llestos... Has de pensar que els consumidors també estan en el projecte per principis i el recolzen com a opció política. Volen que hi hagi pagesos amb els nostres valors, aposten pel cultiu ecològic i creuen en l’apropament de la relació camp-ciutat. No som un negoci.

«Els consumidors també estan en el projecte per principis i el recolzen com a opció política» Paloma Fuentes

A les persones que volen començar un projecte al sector primari, què els hi diries?

Des del meu punt de vista, el treball al camp és una opció de vida. Crec en ser pagès a la manera antiga, que cuida el medi ambient en lloc d’explotar-lo. Però això no és una opció rendible: hi treballes per principis i perquè creus que és el que s’ha de fer. A més, l’administració posa un entrebanc rere l’altre! Dit això, per a mi l’important és que en una finca hi hagi la màxima varietat, hi hagi animals i tot sigui circular. Però fins i tot en horta ecològica veus bestieses: la gent fa monocultius, utilitzen un munt de plàstics, fan servir fertilitzants o malbaraten els aliments si l’hortalissa no té un aspecte prou comercial. M’esgarrifa pensar tot el que s’arriba a llençar! Un altre problema, que és sistèmic, és la competència de les grans superfícies. I, darrerament, la sequera, que suposa un gran repte.

«Crec en ser pagès a la manera antiga, que cuida el medi ambient en lloc d’explotar-lo» Paloma Fuentes

Podries compartir alguna experiència agrícola que t’hagi marcat?

Fa vint anys vaig viatjar a Mali en una campanya en contra dels transgènics, juntament amb més associacions de productors de tot Europa. Hi vam anar perquè Syngenta, una de les principals empreses biotecnològiques del món, volia fer un milió d’hectàrees de producció de transgènics irrigades pel riu Níger. Em va servir molt! Veure com viuen altres persones i els problemes que hi ha en altres llocs del món et fa canviar la mentalitat. Et fa veure les dues cares de la moneda.

Si algú vol accedir a la terra, quins entrebancs es troba actualment?

El principal obstacle és la propietat de la terra: crec que la prioritat n’hauria de ser l’ús i no la propietat. A més, ara tenim el tema dels purins, que és un escàndol. Hi ha gent que busca terres per abocar-hi o justificar dejeccions de purins i fan pujar molt els preus dels lloguers. Hi ha moltíssima terra que es podria estar cultivant i no s’està fent per aquesta situació. Al Moianès passa molt: molts purins d’Osona acaben aquí.

Al dia a dia al Mas La Datzira, com lluiteu contra l’emergència climàtica?

De maneres diverses. Per començar, conreem varietats antigues perquè tenen més variabilitat genètica i s’adapten millor als canvis. A més, des de fa quinze anys no llaurem la terra perquè apostem per una cultura regenerativa. També hem instal·lat un sistema de rec a goteig per a l’horta, i de microaspersió, per als arbres. I tanquem cicles! Tots els elements que contribueixen a la producció d’aliments provenen de la mateixa finca i amb els fems de les cabres i els adobs verds fem el manteniment. Habitualment, els animals mengen del bosc, el que ajuda a prevenir incendis. L’energia del mas és solar, i la calefacció i l’aigua calenta de llenya provenen d’aquí mateix.

Quin paper juga la mirada feminista en el sector primari?

Crec que el feminisme ha d’estar en contra del patriarcat i és important defensar el paper de la dona, assolir la igualtat en tots els àmbits, etc. Jo mateixa ho he lluitat, tot això! Però sempre reclamo una mirada feminista i anticapitalista: no ens interessa reproduir la dona empresària. Si el feminisme és capitalista, aleshores no és el meu.

El fet d’estar a la finca et permet ser més lliure?

Sí, és clar, per això vaig venir: perquè tinc els meus propis mitjans per poder menjar, escalfar-me, etc. Podria explotar el món i jo viuria bé, ha, ha, ha! Vaig optar per aquesta vida per ser més lliure, per ser més conscient que el que realment necessito és aliment i un sostre. I les persones, es clar!

— Redacció BCN Smart Rural —