Miquel Riera (Mataró, 1972) representa la quarta generació d’una família pagesa impregnada d’un profund esperit treballador. Junts amb la seva dona, Sílvia Porras (Mataró, 1973), lideren amb determinació l’horta ecològica Pla de Munt, una empresa agrícola de referència a l’Espai Agrari de la Baixa Tordera (EABT). Des de fa un temps, comparteixen el timó amb dos dels seus quatre fills, formant així un equip cohesionat que inclou també cinc treballadors dedicats al camp i tres professionals encarregats de les tasques de comercialització i suport a la gestió. La finca està ubicada en un lloc privilegiat, a tocar del riu Tordera, i al llarg dels anys l’han modelat i condicionat per convertir-la en un entorn acollidor on les persones consumidores poden passar estones de gaudi.

Un cop s’hi entra, es podria tenir la sensació d’haver arribat a una petita comunitat autosuficient: s’hi veu una zona d’esbarjo i descans sota les preuades ombres, un espai infantil, l’agrobotiga, casetes de fusta que fins fa res han allotjat el restaurant Espai Rural Cuina, i els hivernacles, que ocupen aproximadament un deu per cent del tros. En total, compten amb cinc hectàrees de propietat i mitja hectàrea de lloguer. Hi cultiven a l’engròs pastanagues i raves i, al detall, fins a trenta-cinc varietats de productes hortícoles diversificats.

En Miquel és un manetes, una de les virtuts que ha de tenir un bon pagès. Va estudiar formació professional agrària i als divuit anys ja exercia el seu ofici a una finca familiar a Mataró. De fet, la passió per la pagesia la porta a la sang. El seu besavi, un ramader del Cadí, feia cada any la transhumància des dels Pirineus fins al Vallès. Eren temps marcats per l’escassetat i la fam. Un bon dia, cap a l’any 1934 o 1935, va prendre la decisió de muntar una vaqueria al centre de la capital del Maresme. L’avi i l’àvia van continuar el negoci familiar fins que va arribar la crisi dels pinsos, moment en què es van passar a l’agricultura. La creixent pressió urbanística a finals del segle passat, i el seu efecte sobre les terres de la família, va portar el pare d’en Miquel a plantejar una pregunta crucial. Dirigint-se als seus cinc fills, els va demanar: «Qui vol fer de pagès? Qui estigui interessat, tindrà dret a terra». Tots van respondre afirmativament i, en vida, va compartir part de l’herència, donant terra a dos fills a Mataró i, a Palafolls, als altres dos i a la filla.

El primer que es va instal·lar a tocar del riu Tordera va ser el Miquel. Acompanyat de la seva dona, van començar de zero, amb una caseta de 2 metres quadrats i molta il·lusió. Avui en dia formen una parella resilient i coherent amb els principis de respecte per la terra, la cura de la salut de les persones i la conservació de l’entorn. Se’ls veu feliços, satisfets amb el camí que han recorregut junts i que ha anat modelant-los. La gestió d’una empresa no és una tasca senzilla; tampoc quan la porta una família. A ells, però, els encanta formar part d’un equip unit i lluitador.

Durant els primers anys, en Miquel i la Sílvia van continuar treballant les terres de manera convencional, centrant-se en tres conreus: el rave, l’espinac i l’escarola. Però tot va canviar l’any 2006. Arran de l’embaràs de la seva quarta filla, la Sílvia va començar a patir d’hipersensibilitat química. Productes com colònies, desodorants i sabons li causaven molèsties. «El meu cos va dir prou, i això ens va obrir els ulls. És clar, a la finca s’hi abocaven químics!», explica la Sílvia. Per intentar solucionar el problema de salut, van començar a conrear un hort ecològic per al consum de la família.

Aviat es van adonar que alguna cosa fallava des del punt de vista ètic. «No encaixava que professionalment ens guanyéssim la vida cultivant raves ruixats amb pesticides i nosaltres ens alimentéssim amb productes ecològics», admet en Miquel. En aquell temps, era molt més habitual que els cultius hortícoles es tractessin amb químics de síntesi.

«No encaixava que professionalment ens guanyéssim la vida cultivant raves ruixats amb pesticides i nosaltres ens alimentéssim amb productes ecològics» Miquel Riera
 

La transició de l'horta convencional a l'ecològica

Però com traslladar la pràctica d’un petit hort al conjunt de la finca? En Miquel rememora que l’agricultura que havia après a l’escola i a la família era «salvatge, intensiva». Calia desaprendre i tornar a començar, canviar totalment el model de l’empresa. Amb l’adopció del nou maneig ecològic, van adonar-se que no tenien referents als quals acudir amb les seves preguntes. Van decidir començar regenerant les terres, ja que mai havien utilitzat fems, sinó adobs químics. «Les plantes estaven acostumades a ser alimentades directament a la vena!», explica l’agricultor. En passar de conrear tres varietats a una trentena, la complexitat del treball va augmentar, juntament amb els costos de mà d’obra. «En el mètode químic, hi ha un gran problema i una gran solució, com quan prens un antibiòtic per al mal de panxa. En canvi, en ecològic, els problemes són diversos i has de trobar moltes petites solucions», diu.

Durant el procés de conversió, van dedicar un gran nombre d’hores a investigar, documentar-se i provar noves metodologies, seguint el principi d’assaig i error. La decisió de realitzar el canvi va ser fonamentada en la seva convicció, no en una moda fugissera. «Un cop iniciada aquesta transformació, no podíem anar enrere, i, per tant, havíem de buscar-nos la vida com fos perquè allò funcionés», recorda la Sílvia. Com que no tenien mercat on vendre els seus productes, l’havien de trobar, i van començar a comercialitzar cistelles de verdures des de Girona a l’Hospitalet de Llobregat. Amb el temps, ho han deixat de fer, perquè no els sortia a compte.

Avui dia, s’organitzen de la següent manera: en Miquel coordina les activitats al camp, mentre que la Sílvia es fa càrrec de la part econòmica, els papers i la comercialització. Però també tenen clar que  un projecte familiar equival a la suma de competències dels seus membres, i si quelcom no se sap fer, s’aprèn. «Aquí sempre ens ho hem fet tot entre tots. Si has de pagar perquè t’ho facin, malament», diu la Sílvia. El seu fill gran fa de mecànic, per exemple, i juntament amb en Miquel es dediquen a reparar la maquinària agrícola. Formen un tàndem de dos manetes, amb la diferència que, abans d’executar cap tasca, el jove inverteix més temps a planificar el disseny per aconseguir resultats més duradors. Recentment, el duet creatiu ha comprat una màquina d’arrencar pastanagues de quarta mà a uns pagesos de l’Alt Urgell que van plegar i el fill gran intentarà arreglar-la durant la temporada d’hivern. La seva empresa es construeix sobre la base de l’aprenentatge constant.

En l’actualitat, en Miquel està orgullós de l’agricultura que practiquen a l’Horta Pla de Munt, la qual està registrada al Consell Català de la Producció Agrària Ecològica (CCPAE). Amb el transcurs dels anys, ha comprovat de manera tangible la gran diferència entre els dos models. «Abans, quan feia agricultura química i intensiva, jo era gestor. Ara soc pagès!», reconeix. Avui coneix amb detall totes les varietats que conrea, així com de les seves formes d’adaptació i els problemes associats. També domina els diferents tipus de sòl que hi ha a la finca i quin va millor per a cada planta. A més de l’agrobotiga, compten amb altres vies de comercialització, com col·laboracions amb escoles, altres pagesos i el mercat majorista. Alhora, tenen com a clients alguns supermercats, on venen pastanagues i enciams ecològics embossats i nets.

«Abans, quan feia agricultura química i intensiva, jo era gestor. Ara soc pagès!» Miquel Riera
 

Produir verdures en ecològic i a l’engròs no és senzill, i dia rere dia, intenten millorar els processos amb una barreja de creativitat i l’enginy. «Si fa vint-i-cinc anys m’haguessin dit el que estic fent ara, no m’ho hauria cregut. En aquell moment, pensava que per aconseguir tants quilos calia fer una agricultura molt salvatge, i no és cert!», assegura amb fermesa. I és més que evident com l’agricultura ecològica ha remodelat el seu entorn. La Sílvia lloa la gran biodiversitat que habita la seva finca, des d’una puput que els saluda cada matí fins a les granotes que gaudeixen d’una bassa que van construir a tocar de la casa on viuen.

En Miquel, que té una perspectiva més agrícola, sempre juga entre el que li agradaria fer i el que pot fer, tenint en compte la limitació del temps. Malgrat els esforços de la Sílvia per intentar persuadir-lo de provar de conrear noves varietats, el pagès no sempre està disposat a arriscar-se, ja que considera que les persones consumidores encara no hi estan acostumades i no compren el que no coneixen. «Busca’m una patata lila», li insisteix la Sílvia. I, gràcies a aquest diàleg fructífer, milloren la seva oferta hortícola.

De la terra al plat

Des del punt de vista econòmic del projecte, reconeixen que encara no van sobrats; sempre hi ha un nap o una col on invertir. «Nosaltres hem canviat el model. Ara són els nostres nanos els qui han de fer que sigui viable econòmicament, perquè tot l’engranatge vagi més fi», demana en Miquel. Una de les iniciatives en què han invertit força diners és l’Espai Rural Cuina, situat al bell mig de l’Horta Pla de Munt. Actualment, el restaurant està en standby, ja que estan a la recerca d’un cuiner o una cuinera que s’integri bé amb l’equip.

Després d’obrir l’agrobotiga, van pensar que només els quedava una peça per completar el cercle: «Volíem oferir la possibilitat que la gent pogués entaular-se i gaudir de les verdures del camp», explica en Miquel. Per aquest motiu, van decidir obrir l’Espai Rural Cuina, un restaurant on tastar els seus productes i, alhora, un punt de divulgació dissenyat per acollir tallers i altres activitats. Durant la primera temporada, van optar per obrir només els mesos de juny a agost, però a la segona temporada van ampliar l’horari d’obertura a tot l’any. És un espai agradable, amb dues casetes de fusta envoltades d’arbres que proporcionen una ombra molt agraïda a l’estiu. És fàcil imaginar-se gaudint d’aquest entorn idíl·lic, amb la tranquil·litat de saber que la procedència dels ingredients és tan pròxima i totalment transparent. Desafortunadament, les pujades en els preus dels carburants i l’energia, juntament amb l’augment de la inflació i la falta d’un cuiner o cuinera estable, van ser els factors que van portar al tancament temporal del restaurant a la tardor del 2022. El tornaran a obrir tan aviat com en tinguin l’oportunitat, ja que tota la infraestructura es manté a punt per a aquest propòsit.

Si ha de subratllar el principal repte de la seva feina, en Miquel no vacil·la: els baixos preus dels aliments, que els han obligat a estrènyer-se el cinturó. «Els preus dels productes alimentaris han pujat al final de la cadena, però aquest augment no ha repercutit en el sector primari», recalca. De fet, a l’agrobotiga no han incrementat les tarifes amb la finalitat de mantenir la clientela. Com qualsevol empresari, sap que els sous s’han de continuar pagant, passi el que passi en l’entorn econòmic.

«Els preus dels productes alimentaris han pujat al final de la cadena, però aquest augment no ha repercutit en el sector primari» Miquel Riera
 

Un altre desafiament crucial dins del sector és el relleu generacional, i en Miquel no dubta a l’hora d’oferir un consell per a aquells que estan començant: «Per ser pagès, has de tenir ganes de pencar i il·lusió per engegar un projecte». Tot i que la seva història de canvi ha tingut èxit, no oblida que el trajecte no ha estat curt: porten disset anys tirant del carro del nou model. D’altra banda, la seva companya recomana a les persones que es decideixen a emprendre un negoci agrícola que «aprenguin a fer de tot» si volen que els surtin els números. A la Sílvia li encanta descobrir noves formes de fer i creu que els seus fills també gaudeixen amb aquest enfocament creatiu. En aquest context, en Miquel afegeix una matisació: planteja que han aconseguit assolir l’autosuficiència «per necessitat». Segons la seva perspectiva, si els imports que reben pels seus productes fossin diferents, delegaria algunes de les tasques que ara duen a terme internament.

El futur de l’Horta Pla de Munt està garantit. No obstant això, quan es tracta de fer suggeriments per al sector, en Miquel creu que és essencial reconsiderar els terminis dels contractes agraris de lloguer, que actualment tenen una durada de set anys. «Tres anys necessites per arreglar el tros, i altres tres per amortitzar-lo… I ja et fan fora?», es qüestiona. Amb això present, defensa la creació de bancs de terres públics arreu de Catalunya. De fet, aquesta és una de les idees que té sobre la taula l’Espai Agrari de la Baixa Tordera (EABT), un projecte impulsat per la Diputació de Barcelona conjuntament amb cinc ajuntaments i la pagesia de la zona, per vetllar i preservar una de les zones hortícoles més fèrtils de la província.

Encara que admet que l’EABT és un parc agrari molt nou, en Miquel contempla el projecte amb optimisme: «Els ajuntaments comencen a veure els pagesos de forma diferent. Ja no som un comodí per a quan el municipi vulgui créixer», afirma amb confiança. Dins d’aquesta iniciativa, s’ha muntat un cicle formatiu de grau mitjà en producció agroecològica i s’està fent un obrador que té previst obrir el pròxim desembre. A més, l’EABT serveix com a eina supramunicipal, que atorga als cinc ajuntaments una major força quan treballen de manera col·lectiva, subratlla en Miquel.

L’Horta Pla de Munt s’està beneficiant de la nova mentalitat municipal envers els seus voltants. A aquesta empresa pagesa li és molt favorable l’ordenament de les zones periurbanes i la millora dels torrents i altres cursos d’aigua, perquè els interessa que la ciutadania visiti l’agrobotiga, compri aliments de proximitat i conegui els productors locals d’hortalisses.

«Els ajuntaments comencen a veure els pagesos de forma diferent. Ja no som un comodí per a quan el municipi vulgui créixer» Miquel Riera
 

Una parella amb principis

En Miquel i la Sílvia porten més de tres dècades junts i fa una colla d’anys que són vegetarians. Quan reflexiona sobre la col·laboració amb la seva dona en temes de feina, en Miquel ho té clar: «Treballar junts et pot unir o et pot trinxar». En el seu cas, se’ls veu més units que mai. I tenen quatre fills, als quals han transmès el seu esperit de superació, col·laboració i autosuficiència. De fet, quan els preguntem sobre la criança dels seus fills, ens expliquen que durant un temps van optar per escolaritzar-los a casa, el que se sol anomenar homeschooling. «Teníem trenta anys i molta energia», admet la Sílvia.

Mirant enrere, si li haguessin demanat que predigués el seu futur, en Miquel mai hauria imaginat portar el negoci en ecològic. «L’agricultura ecològica estava associada als hippies, a gestionar un hortet petit...», pensava en aquell moment. En canvi, les dimensions del projecte actual són molt diferents. Es mostra cofoi amb el progrés, malgrat que no oblida els episodis més tristos, com el temporal Glòria, que va causar danys a la seva finca.

En Miquel i la Sílvia gaudeixen d’una vida que els satisfà i no es queixen de cap dels desafiaments que han superat junts. «Treballem molt, però a mi, aquí, no em sap greu llevar-me a les set del matí», reconeix en Miquel. No viatgen ni surten sovint, però és que són de l’opinió que «com a casa, no hi ha res». En tot el seu trajecte laboral i de vida, la Sílvia se sent orgullosa de sempre haver comptat amb el suport de la parentela en moments complicats. Són una gran família i un equip sòlid que marca la diferència: només cal treure el cap per l’Horta Pla de Munt per confirmar-ho de manera directa.

— Redacció BCN Smart Rural —