Sota els imponents espadats del massís de Montserrat, Tatiana Segura i Sergi Ruiz han començat a fer realitat el seu somni: Can Rasca Orella. Gràcies al suport tècnic rebut per part del Banc de Terres del Parc Rural de Montserrat, aquesta parella sentimental i equip laboral va poder tancar l’estiu passat un tracte per arrendar una finca de tres hectàrees que està situada entre Esparreguera i Collbató. Ara mateix estan preparant un projecte formatiu de permacultura que els permeti oferir tallers i activitats de contacte amb la natura, i també compten amb un hort d’hivern espectacular i camps d’oliveres que estan podant per rejovenir-les. La Tatiana (Esparreguera, 1985), que abans treballava com a auditora, ha fet un gir de 180 graus per «començar una nova vida més autèntica i calmada al camp». En Sergi (Esparreguera, 1983) continuarà vinculat a projectes de producció audiovisual, però compaginarà la seva feina amb les tasques de la finca. A tot arreu els acompanya la Pepa, una gossa defensora de gallines.

 

---

 

Quins trajectes vitals us porten fins a aquesta finca entre Esparreguera i Collbató?

Tatiana Segura (T): Jo vinc d’Esparreguera i vivia en un entorn urbà. El meu pare era mestre i la meva mare tenia un centre d’estètica i quiromassatge on feia reflexoteràpia i altres tècniques que encara no coneixia ningú. Tots dos eren molt naturistes! Jo sempre ho havia rebutjat perquè ja ho diuen que «en casa de herrero, cuchara de palo» i havia anat cap a un altre extrem: de fet, vaig començar a estudiar coses que no tenien res a veure amb tot això. Però cada cap de setmana amb els pares anàvem al bosc i dormíem allà amb la furgoneta. Vaig començar a treballar en les finances, de comercial, d’auditora, amb el ritme frenètic que aquestes feines impliquen. Tenia un bon lloc de treball, estava guanyant molts diners però realment jo volia fer una altra cosa.

Sergi Segura (S): Jo també soc d’Esparreguera i no vinc de família pagesa. El meu pare és comercial i la meva mare comercial i administrativa. Ara bé, des de petit, treballar a l’hort sempre m’ha agradat.

 

Quin va ser el punt d’inflexió que us va animar a canviar de vida?

T: Segurament va ser després de la covid-19. Jo necessitava sortir al camp i vaig veure clar que volia això que tinc ara. I alhora, molta gent durant aquell període de pandèmia va començar a valorar molt més la producció de menjar. Amb un grup de gent teníem un hort a Esparreguera i gràcies a aquella tasca vam ajudar a portar cistelles a les cases. En Sergi i jo vam decidir que necessitàvem generar el nostre propi menjar de proximitat. Els dos ens vam conèixer amb profunditat arran del projecte de l’hort al poble. Ja ens teníem vistos d’Esparreguera de tota la vida, havíem anat amb amics de la colla, però mai no ens havíem mirat d’aquesta manera especial. Vaig anar a viure a Òdena, després els dos vam decidir compartir casa i ja se sap! «El roce hace el cariño». Ens hem conegut dues persones que tenim un somni en comú... I no és una utopia sinó que ho podem convertir en realitat. Si, a més, podem ajudar a altra gent a recuperar la connexió amb la natura, doncs perfecte.

 

I partir d'aquí, què? Què alimenta aquest somni compartit?

T: Tant en Sergi com jo teníem les nostres feines, ell com a productor i fixer i jo, com a auditora. Teníem un hort en comú que va tirar endavant, però des de ben petits els dos teníem els mateixos desitjos de viure a la muntanya. Aconseguir viure-hi era com una utopia que mai pensàvem que es pogués fer realitat. De sobte, ens vam creuar dues persones que volíem el mateix i vam decidir tirar-ho endavant. En Sergi ja havia vist la finca i vam començar a investigar per intentar contactar amb els propietaris.

 

«Aconseguir viure a la muntanya era com una utopia que mai pensàvem que es pogués fer realitat» Tatiana Segura

 

La finca es troba situada dins del Parc Rural de Montserrat. El parc el coneixíeu abans d’arribar-hi? 

T: No, vam conèixer-lo a través del suport del seu banc de terres. Ja havíem sentit a parlar del parc, però no coneixíem realment què s’hi feia. Fins que no vam començar a treballar amb Pere Navarro, el tècnic de la Xarxa de Bancs de Terres que impulsa la Diputació de Barcelona, no vam tenir l’ocasió de saber tot el que hi ha darrere.

 

En què us ha ajudat el Banc de Terres del Parc Rural del Montserrat?

T: Vam contactar amb el banc a través de la seva pàgina web. De fet, nosaltres abans ja havíem contactat amb els propietaris, però el personal del banc de terres va fer la mediació i ens va ajudar a negociar amb ells. Pere Navarro ens va assessorar molt i vam poder fer un acord en comú de lloguer. Qualsevol dubte que teníem ens el resolia: és una persona molt propera. Comptar amb el servei del banc de terres et permet tenir un contracte real i és una garantia de seguretat i de suport jurídic. Alhora, saps que no et faran fora en un any. Nosaltres volem cultivar, però primer ens cal regenerar les terres, i això no es fa ni amb un any, ni amb dos, ni tan sols amb tres anys. Potser hi invertim cinc anys i comencem a poder tenir un bon cultiu. Imagina’t que en dos anys et fan fora, tu ja has fet una inversió i no has pogut arribar a res.

 

«Comptar amb el servei del banc de terres et permet tenir un contracte real i és una garantia de seguretat i de suport jurídic. Alhora, saps que no et faran fora en un any» Tatiana Segura

 

Els ritmes de la terra i la natura, són diferents als del mercat?

T: Sí. Allò que volem, i que creiem que hauria de fer tothom, és regenerar la terra, tornar-li els nutrients de moltes maneres. Per exemple, mitjançant l’adob verd, gestionant el compostatge, etc. Tenim acords amb restaurants d’Esparreguera i de Collbató: ens tornen el residu orgànic que generen i nosaltres fem compostatge per retornar a la terra. És un procés lent, però preferim això a utilitzar fertilitzants químics o a emprar tòxics, perquè aquests productes a la llarga esterilitzen la terra.

 

Can Rasca Orella. D’on ve el nom de la vostra finca?

T: El vam triar nosaltres. Veníem de fer un retir d’ecologia profunda a Can Pipirimosca, un projecte de Valls on es practica la permacultura, que també té un nom amb història. I en ser aquí, a la finca, jo m’estava rascant l’orella i en Sergi em va dir: «Deixa’t de rascar l’orella!». I aleshores hi vam caure: el projecte es dirà així!

 

Un repte important era aconseguir la finca. Però ara que ja la teniu, què hi voleu impulsar?

T: Volem crear un projecte de conscienciació cap a la gent. De fet, serà un espai més formatiu que productiu. Sí que volem tenir una petita producció d’horta ecològica amb una gestió de banc d’hores perquè la gent pugui participar en el projecte i vegi el que costa regenerar les terres, entenguin per què el nostre producte és més car que el del supermercat, s’adonin que en realitat és el preu just i apostin pel comerç just i de proximitat. Les persones associades al projecte pagaran una quota a canvi de la formació. Volem crear un programa integrador que tanqui el cicle dels nutrients. La premissa del soci és que ha d’aportar la seva matèria orgànica i així veu tot el cicle: el compostatge, l’hort i els seus cicles, la verdura de temporada, etc. Cal que comprenguin què implica comprar en ecològic i de proximitat i quina és la diferència entre un enciam que et costa 50 cèntims al supermercat i un que val 1,5 euros. Si tries la segona opció, dones feina ben remunerada, i això també cal tenir-ho en compte.

 

Quines activitats hi heu pensat realitzar?

T: Hi haurà la part d’hort i la part de bosc. Volem fer tallers d’escola de bosc per als nens, acostar als infants i als seus pares jocs que es feien antigament d’etnobotànica i silvicultura: volem que no es perdin aquestes tradicions. I també hi haurà una part a la casa on jo faré tallers sobre plantes comestibles i plantes silvestres, i organitzaré passejades al camp per identificar-les. Si preguntes als avis què menjaven o quines herbes feien servir, et diuen un munt de plantes que tenim aquí al voltant. T’adones que tens moltes plantes a l’abast, que són gratuïtes i tenen moltes més propietats que les conreades.

 

Us inspireu en algun altre projecte?

T: Durant dos anys ens hem format i hem anat a veure altres projectes de permacultura i ecologia profunda per saber els pros i els contres d’impulsar una iniciativa com la nostra.

S: L’escola de permacultura Caña Dulce o el projecte La Casa Integral són algunes de les iniciatives que més ens agraden.

 

A nivell general, quins creieu que són els principals problemes d’accés a la terra que es troben les persones joves que no provenen de família pagesa?

T: És molt complicat trobar un terreny on hi hagi casa disponible. I alhora és important que les terres tinguin aigua, perquè a molts terrenys no n’hi ha. A la finca tenim una torre elèctrica, però encara no disposem ni de llum ni d’aigua. Ara estem en procés de parlar amb els ajuntaments de Collbató i Esparreguera per veure si podem tenir accés a l’aigua, però tot el procés és força feixuc.

 

Què diríeu a les persones joves que volen impulsar un projecte al camp però que estan indecises?

T: Els diríem que contactin amb la Xarxa de Bancs de Terres de Catalunya perquè és un servei fonamental i els assessoraran en moltes coses. I ja no només a buscar terreny, sinó també en el projecte agrícola, si volen fer ramaderia, etc. Els ajudaran en tot el que necessitin i se sentiran que no estan sols. A més, el tècnic Pere Navarro també posa en relació diferents projectes per a fer xarxa. És molt diferent sentir-se sols i no saber per on tirar. En funció del projecte, al banc els ajudaran a veure quina terra necessiten, amb pou, amb casa o sense, etc.

 

En quin moment esteu d’adequar la finca?

S: Estem fent un reset a les oliveres. Des del gener passat que venim a la finca, perquè amb els propietaris hi tenim bon rotllo. Hem anat fent cosetes a poc a poc. A les oliveres se’ls ha de fer una poda de rejoveniment, així que és com tornar a començar. Ara s’han d’intentar conduir perquè les branques vagin cap avall i sigui més fàcil collir-les.

 

Ens regaleu alguna anècdota de Can Rasca Orella?

S: Hi ha una parella de corbs que estan cada dia per aquí. Durant el dia van a caçar, però a la tarda es col·loquen a la torre d’alta tensió i es comuniquen: «cric-crec, cric-crec». Sembla que és el seu punt de trobada. Hi ha una cosa de la disciplina de la permacultura que sempre ens han deixat molt clara: abans de tirar endavant cap projecte en un terreny, primer cal estar un any observant in situ, veient d’on ve el vent i cap a on va. Perquè a l’hora de fer el disseny de permacultura, has de tenir-ho tot en compte. Es tracta d’entendre, observar i dissenyar.

 

Com suplireu el fet de no tenir prou aigua disponible a la finca?

T: La Casa Integral són uns dissenyadors de permacultura que ens faran franges d’infiltració de línia clau per retenir l’aigua de la pluja. I així acumularem més l’aigua. A més, instal·larem uns dipòsits per recollir l’aigua pluvial. I tindrem vàter sec: no pot ser que perdem 5 litres d’aigua cada vegada que tirem la cadena! A més, hi volem cultivar llavors tradicionals autòctones i varietats agrícoles locals perquè no volem que es perdin. Jo soc sòcia del col·lectiu Eixarcolant i m’he format amb ells.

S: El sistema hídric d’enginyeria de La Casa Integral ens permetrà aprofitar l’aigua de pluja durant tot l’any i introduir-la a la terra.

 

Quins reptes us preocupen ara que tot just comenceu?

T: Fa por emprendre. Jo era auditora, em guanyava la vida, tenia uns caps molt macos i una seguretat que a molta gent li agradaria, i, tot i així, vaig decidir enlairar-me cap al meu somni. En Sergi continuarà sent productor des de la muntanya, però jo començaré a fer tallers i impulsar de nou un projecte fa més vertigen... Però alhora penso que també cal equivocar-se, i aprendre dels errors, i tirar endavant... I si mentrestant has de compaginar el teu somni amb una altra feina, doncs ho fas. A més, és evident que has de tenir uns estalvis, perquè aquí cal fer molta inversió.

 

«Cal equivocar-se, i aprendre dels errors, i tirar endavant... I si mentrestant has de compaginar el teu somni amb una altra feina, doncs ho fas» Tatiana Segura

 

Rebeu suport del vostres cercles?

T: Al principi deien que estàvem bojos i a mi em preguntaven què havia fet amb la meva feina. Jo anava cada dia amb vestit jaqueta, talons, feia servir productes químics... Però arran de tenir cura de l’hort i optar pel menjar ecològic, em vaig demanar d’on venien els aliments que preparava. Em vaig llegir un llibre sobre sobirania alimentària de l’activista social Esther Vivas i em va impactar tant que vaig veure que ja no hi havia retorn. Com em podia menjar un alvocat que havia viatjat tants quilòmetres o un tomàquet que venia de no sé on? I el mateix em va passar amb el tèxtil. Ja fa dos anys que em compro la roba de segona mà i, si m’he de comprar alguna cosa, miro que no hi hagi maltractament, que estigui ben pagada la feina, que generi una economia justa, etc. I sempre em faig la pregunta prèvia: realment ho necessito?

 

Tatiana, des del teu punt de vista, quin paper han de jugar les dones en els nous projectes agraris?

T: A mi aquest projecte m’ha portat a un fort empoderament. M’he regenerat a mi mateixa i m’ha donat una cosa important: ara em sento autèntica. Realment m’ha canviat la forma de ser: el «no és no» ara el dic clarament. I un altre exemple amb la roba: ara sovint vaig amb pantalons de xandall i vaig molt còmoda i penso per què no ho feia abans. Ara em sento lliure i amb capacitat de fer allò que em proposi. I si ja no tinc por de la meva transformació, tampoc tinc por d’altres coses: vaig a parlar amb qui sigui! Crec que les dones a vegades estem encara amb la cosa d’aparentar i això fa que no estiguem prou segures de nosaltres mateixes.

 

«Ara em sento lliure i amb capacitat de fer allò que em proposi» Tatiana Segura

 

Per acabar, una pregunta gastronòmica. Us importaria compartir un record de menjar bo que us hagi marcat?

T: A mi m’encanta la farigola, soc una viciada, sobretot ara que arriba l’hivern. I a més, reforça tot el sistema immunitari! La meva mare em feia sopes de farigola i això em va quedar molt marcat a l’inconscient. He estudiat fitoteràpia, plantes comestibles silvestres i per això conec el món de les plantes.

S: L’amanida és quelcom que m’ha marcat tota la vida. La clàssica, eh? Amb enciam, pastanaga, ceba i tomàquet. En una taula sempre ha d’haver-hi un bon plat d’amanida. Les amanides tenen una gran varietat de colors, quan les menges són cruixents... I quan els productes venen directes de la terra, és un plat molt agraït.

 

— Redacció BCN Smart Rural —