Iñigo Haughey (Terrassa, 1987) és enòleg i responsable de producció de la seu barcelonina de la cooperativa d’integració social L’Olivera. La seva tasca es desenvolupa a Can Calopa de Dalt, una masia que constitueix l’últim vestigi de la cultura vinícola del Parc Natural de la Serra de Collserola. A més d’elaborar l’únic vi de la ciutat de Barcelona, aquesta cooperativa també recupera camps d’oliveres a l’entorn periurbà i produeix olis singulars. L’Iñigo és un emprenedor de la terra amb una clara vocació divulgativa que queda patent en la seva activitat com a cofundador de l’empresa Rabassaires i membre de l’associació Collserola Pagesa.

Conversar amb ell és descobrir una persona amb moltes inquietuds, tant agrícoles com socials, que aspira a aconseguir el seu ideal de vida tranquil·la, dedicada a cuidar de la vinya i fer vi al costat de la família, a casa seva. Després d’haver treballat a la Finca Parera, va arribar a Can Calopa el 2016, una oportunitat que li ha permès ampliar els seus coneixements.

La masia disposa de 3,5 hectàrees de terreny agrícola, de les quals 1,5 són destinades al cultiu de la vinya. En un principi es van plantar diverses varietats mediterrànies a la finca, però moltes d’elles s’han substituït per espècies autòctones de la zona, com ara el xarel·lo o la garnatxa negra. La producció anual de raïm arriba aproximadament a 5.000 quilograms, i tenen la intenció d’ampliar aquesta xifra. A més del raïm, també elaboren oli d’oliva i estan certificats pel Consell Català de la Producció Agrària Ecològica (CCPAE). El celler de Can Calopa produeix unes 12.000 ampolles cada any. També gestionen vinyes al Parc Agrari de Sabadell.

Els vins de L’Olivera compten amb la Denominació d’Origen Catalunya i hi practiquen una agricultura molt artesanal, emprant exclusivament eines manuals. Un dels motius d’aquesta elecció és que a través dels projectes agrícoles de la cooperativa s’ofereix ocupació a persones amb dificultats, especialment de caràcter social. Com li agrada remarcar a l’Iñigo, el seu principal objectiu és elaborar vins de qualitat i, en aquest procés, desenvolupen una important tasca social, tant en l’àmbit residencial com en el laboral.

Pel que fa a la comercialització, els productes de L’Olivera estan presents en el sector de la restauració i botigues especialitzades. Els distribueixen a Catalunya i les Illes Balears, en fan venda directa i recentment han obert una línia d’exportació. A l’àrea de producció de Can Calopa de Dalt treballen vuit persones, cinc de les quals provenen del Centre Especial de Treball, i tres són tècnics especialitzats. A més, compten amb altres àrees com la vinoteca, gestionada per una empresa d’inserció laboral, així com  el personal encarregat de l’àmbit social, l’administració i la direcció.

Quin ha estat el teu camí fins a arribar a L’Olivera Can Calopa de Dalt?

Després d’acabar l’escola secundària a Sant Cugat, vaig començar a treballar com a jardiner alguns estius amb el que era el meu cunyat. Vaig decidir estudiar Paisatgisme a Lleida i tornar al Vallès i, durant aquest temps, vaig fer de professor d’anglès perquè soc fill de pare irlandès. Em vaig començar a interessar pel món del vi quan em van encarregar la gestió d’una petita vinya pertanyent al pare d’un amic meu. A més, el pare de la noia que era la meva xicota en aquell moment tenia una distribuïdora de vins, i vaig decidir estudiar a l’Escola Agrària de Viticultora i Enologia Mercè Rossell i Domènech, a Sant Sadurní d’Anoia. Després de completar els meus estudis, vaig treballar al celler de Rubèn Parera —l’enòleg responsable de Finca Parera— durant quatre veremes, que equival a tres anys, des del 2013 fins al 2016. El 2016 vaig incorporar-me a Can Calopa com a responsable de producció. Des d’aleshores, m’he anat involucrant en moltes més coses! El 2019 vam decidir que l’exportació dels productes de L’Olivera seria una línia estratègica i de futur, i ara també porto aquesta àrea. Paral·lelament, el 2017, vaig iniciar un projecte personal, Rabassaires, amb el qual estem recuperant vinyes al Vallès Occidental. Ja en tenim una a Cerdanyola i ara replantarem algunes vinyes a Sant Cugat, Cerdanyola i Terrassa.

Tens algun record d’infància que t’hagi influenciat a triar el paisatgisme, la jardineria i, més endavant, el sector agrícola?

He tingut la sort de tenir uns pares que ens han ensenyat a estimar la natura i els animals, a més de créixer a Ullastrell, en un entorn molt rural. A més, el meu pare va tenir una petita finca d’oliveres al Perelló i solíem passar els estius en una zona agrícola. El bon record que tinc d’aquells moments m’ha deixat marca!

Què és el que t’atrau tant del món del vi?

Vaig iniciar el meu camí des del vessant del paisatge, les plantes, el bosc i la jardineria. Inicialment, l’agricultura no m’atreia tant, però amb el vi es va obrir un nou món davant meu, i vaig començar a treballar amb Rubèn Parera. La feina m’agradava i va despertar en mi l’interès de fer agricultura a casa meva, a Collserola, que té una rica història vinícola. Des d’aleshores, m’he especialitzat en viticultura. Treballant la terra em sento lliure. La pagesia et dona una llibertat que no et brinden altres feines. M’agrada la màgia de crear un producte que neix de la terra. A més, m’encanta la cuina! La verema és l’època més esperada per mi. Després de tot l’esforç de l’any, és bonic poder collir un fruit i convertir-lo en vi: és un moment molt maco. El vi és un producte que agrada a tothom, una part integral de les festes i les celebracions. Això em captiva completament. Fa molts anys, mentre treballava a Etiòpia, vaig participar en projectes agrícoles centrats en la implementació de fruiters adaptats a la sequera, en col·laboració amb una fundació i l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA). Va ser allà que es va despertar el meu interès per l’agricultura i l’alimentació. El món alimentari, que és molt ampli, sempre m’ha atret molt.

«Treballant la terra em sento lliure. La pagesia et dona una llibertat que no et brinden altres feines» Iñigo Haughey 

Quan vas començar a treballar a L’Olivera, a més de l’interès alimentari, vas afegir una dimensió social a la teva feina. Ja tenies aquest interès anteriorment?

Efectivament, una de les raons per les quals em va agradar venir a treballar a L’Olivera era tant la part del cooperativisme com la de crear projectes que tinguessin un impacte positiu en el territori i la societat. L’Olivera em permetia continuar amb la meva passió per fer vi i, a més, elaborar-ho d’una manera cooperativa. Tenim dues parts principals, la productiva i la social, i sovint ens preguntem què va primer, l’ou o la gallina? En l’àmbit intern debatem aquesta qüestió, però en realitat la resposta és que la dualitat existeix i a L’Olivera hi és present. A la cooperativa generem ocupació a través de l’agricultura i, al mateix temps, a través de l’agricultura fem inclusió i acompanyen les persones en el seu camí cap a l’autonomia. És a dir, l'objectiu no és només fer vi i prou, sinó també gestionar equips i promoure autonomies. Malgrat les complexitats, cada dia avancem i creixem a L’Olivera. La nostra vinoteca, per exemple, ha anat agafant força i l’hem professionalitzat; i, en el procés, hem après molt en l’àmbit de l’enoturisme i l’hostaleria. I ara està funcionant bé!

A la comarca del Vallès Occidental, la vinya té una presència molt limitada actualment, tot i tenir una rica història vitivinícola. El teu projecte Rabassaires neix amb la finalitat de recuperar aquesta essència. Podries explicar-nos més detalls sobre la teva idea?

Hi ha dues facetes a tenir en compte. D’una banda, cal considerar el Vallès com a àrea urbana industrialitzada i amb una gran presència de carreteres, però on l’agricultura havia tingut una presència significativa. El 1988, per exemple, l’any que es va fer la darrera vinificació al celler cooperatiu de Sant Cugat, hi van entrar dos milions de quilos de raïm recollits a la zona! Per tant, amb Rabassaires volem recuperar aquest passat. Una idea que em rondava pel cap era: «Jo vull fer vi, però a casa meva!».

D’altra banda, és important entendre les ciutats com a espais saludables per als seus habitants. Aquesta salut no només implica reduir el trànsit, sinó també tenir espais verds, poder passejar en entorns rurals dins de les ciutats i produir aliments localment. L’administració ja fa temps que s’ha posat les piles amb aquest tema, però ha de continuar fomentant la conscienciació sobre el fet que produir té un cost i que consumir aliments conreats en la zona periurbana no només té un impacte positiu en el paisatge, sinó també en l’economia i l’ocupació. Cal que la gent entengui que els aliments produïts en aquests entorns són més cars, però, en consumir-los, contribueixen a l’agroecologia, prevenen els riscos de patir incendis forestals i ajuden a la inserció laboral de persones.

«Es important entendre les ciutats com a espais saludables per als seus habitants. Aquesta salut no només implica reduir el trànsit, sinó també tenir espais verds, poder passejar en entorns rurals dins de les ciutats i produir aliments localment» Iñigo Haughey 

Segons la teva experiència, trobes que és més complex fer agricultura en zones periurbanes que en altres indrets?

En aquests entorns, cal prendre mesures com construir tancats i instal·lar xarxes per protegir els cultius dels ocells. Hem de fer coses que en zones agrícoles rurals no s’han de fer tant... A més, la vespa asiàtica, que és present a Collserola, fa molt de mal al raïm. Els senglars també fan destrosses, i l’administració no desplega suficients mecanismes de control real. Aquest és un problema de tota Catalunya, però sembla que aquí, a Collserola, es nota més. A les zones periurbanes també patim vandalisme.

La qüestió és que aquestes dificultats afegides comporten costos addicionals que fan que els aliments conreats als espais periurbans s’hagin de vendre més cars. Si vius a la ciutat i vols sortir a passejar i poder fer-ho per zones agrícoles, has de tenir la predisposició econòmica per a pagar un preu just per aquests productes.

Els teus cercles entenen i valoren la tasca de preservació del territori que promous? Quina és la seva reacció?

La meva família n’està molt conscienciada; però, pel que fa als amics, depèn de quins. En general, els hi costa molt. Les persones que més ho entenen són les més activistes en l’àmbit de l’alimentació sostenible i l’Economia Social i Solidària. Però després hi ha altra gent del meu entorn que prioritza la comoditat i la facilitat i no vol complicar-se la vida. És a dir, una part de la població  està disposada a pagar els preus reals dels productes locals perquè valora la feina que fem i la ubicació on ens trobem, però encara falta molta educació i cultura alimentària.

El Parc Natural de la Serra de Collserola està sotmès a pressió urbanística, industrialització i altres factors l’afecten. Com a membre de Collserola Pagesa, una entitat que agrupa els agricultors i agricultores que treballen a la zona, esteu treballant per canviar aquestes dinàmiques. En què creieu que cal incidir de manera prioritària?

Collserola encara es percep com un parc d’oci: tot i la bona feina que s’està fent perquè es consideri un espai agrícola, encara conserva aquesta imatge i ús alternatiu. Per exemple, a vegades la gent passeja amb el gos dins d’un camp sembrat o passa amb la bicicleta per una drecera, tot i que hi hagi cereal plantat. Hi ha manca de cultura i coneixement en aquest sentit. És cruciala respectar l’agricultura, ja que hi ha persones que viuen d’aquesta activitat. Ja sabem que Collserola és un parc natural, no un parc agrari, i és evident que la ciutadania ha de poder gaudir-ne. Però també és fonamental generar consciència sobre l’altra part. El parc natural i la cooperativa Arran de terra estan treballant en la dinamització, i la pagesia hem participat en alguns showcookings amb productes d’aquí, a més d’impulsar la Festa del Tomàquet Mandó a Sant Cugat l’any passat. A més, els agricultors i agricultores de Collserola intentem cobrir les nostres necessitats, amb solucions innovadores i creatives, com ara la possibilitat de tenir maquinària compartida subvencionada pel parc, o el Contracte Agrari, que ens ajuda a finançar tasques que no són exclusivament agrícoles.

Segons la pagesia, el Contracte Agrari de Collserola és una bona pràctica que caldria estendre. Aquest contracte ofereix una remuneració econòmica pels serveis socioambientals de la pagesia, mitjançant una convocatòria de pagaments específica que està oberta a tots els professionals del sector primari que treballen a Collserola. Què heu aconseguit aquesta temporada gràcies a aquests ajuts?

A Can Calopa de Dalt, hem realitzat treballs forestals a fora de la finca per ampliar els marges de prevenció d’incendis i hem fet aclarides de pastura amb el nostre ramat de catorze ovelles. Ens hem centrat molt en la gestió del risc d’incendis: és un tema crític, ja que fa dos anys que patim una forta sequera, cosa que no era habitual. És molt positiu que actualment ens estiguin pagant el contracte del 2022 i que, en principi, aquest suport continuï. Tot i això, estaria molt bé encara tenir la seguretat que, d’aquí a cinc anys, continuarem rebent-lo.

«A Can Calopa de Dalt, hem realitzat treballs forestals a fora de la finca per ampliar els marges de prevenció d’incendis i hem fet aclarides de pastura amb el nostre ramat de catorze ovelles» Iñigo Haughey

Durant els anys que portes a L’Olivera i a Rabassaires, segurament has après moltes coses. Hi ha algun aspecte sorprenent que vulguis destacar?

A Can Calopa, estic realment sorprès per l’impacte social que genera el projecte: la inserció social de les persones que hi treballen és ben palpable. Estem creant activitat econòmica: quan vaig començar, érem vint treballadors i ara som prop de quaranta! A banda d’això, tant a L’Olivera com a Rabassaires, he après que és molt difícil fer agricultura en un entorn natural. A Collserola, per exemple, tenim un accés limitat a maquinària, a empreses que et facin feines, a proveïdors de materials necessaris per desenvolupar les tasques agrícoles... En el meu projecte personal també he constatat la dificultat d’accedir a la terra: tot i que hi ha moltes finques abandonades en aquesta zona, he trigat cinc anys a poder arrendar una superfície on plantaré vinya. Els motius són diversos: algunes persones demanen preus de lloguer com si fos un habitatge i resulta complicat localitzar els propietaris de les terres abandonades. A més, hi ha una manca informació i de suport per part de l’administració, tant de la Generalitat de Catalunya com dels ajuntaments.

Has experimentat el desafiament d’accedir a terres per iniciar un projecte agrícola. A més dels esforços que estan fent les administracions i la societat civil per fomentar el relleu generacional mitjançant bancs de terres, espais test, formacions, etc., afegiries alguna altra proposta directa?

Aquestes iniciatives són molt positives, però crec que arriben una mica tard. Conec de primera mà gent que ha intentat trobar terra a Collserola, però ha acabat desistint i ha marxat a altres zones. Un aspecte important és adonar-se que les persones i entitats que estem fent agricultura al parc som majoritàriament noves generacions d’agricultors, és a dir, no provenim de família pagesa. Per tant, a Collserola no hi ha un relleu generacional establert. No tenim el mateix bagatge cultural i instrumental que altres comarques com l’Alt Penedès o Osona... Aquí comencem de zero. I això requereix inversions molt elevades i és desgastant. S’hi suma que no estem preparats per a la burocràcia de les subvencions del sistema alimentari. Sembla que per emprendre sigui necessari passar per una fase de precarietat, tant laboral com salarial, i això no té cap sentit. Calen eines per facilitar l’accés, ja que les que hi ha actualment van lentes. Esperar cinc anys perquè un projecte funcioni és un temps massa llarg. En cinc anys passen moltes coses!

«Sembla que per emprendre sigui necessari passar per una fase de precarietat, tant laboral com salarial, i això no té cap sentit» Iñigo Haughey

T’imagines un futur on Collserola torni a ser com era fa cent anys, amb una gran presència de l’agricultura?

No tornarem al que Collserola havia estat des del punt de vista agrari. Sabem que als anys cinquanta del segle XX, la superfície agrícola ocupava entre el 20 i el 30% del territori, mentre que ara no arriba ni al 2%. A més, no hi ha massa gent que vulgui dedicar-se al camp. Abans, la gent feia vida a pagès, tenien ramat i hort, gestionaven el bosc, caçaven senglars i cuidaven les vinyes per a la seva comercialització. Però ara el model ha canviat, i no hi ha tantes persones disposades a emprendre projectes agrícoles. Tot i això, crec que la pagesia creixerà a Collserola: les entitats i els projectes actuals estem en expansió. Hi ha joves i estudiants de les escoles agràries que venen a fer pràctiques laborals, i això generarà més ocupació. Jo m’imagino una Collserola més agrària i amb molta més vinya. I, si les condicions hídriques ho permeten, també hi haurà més horta.

El canvi climàtic em genera molts dubtes! D’aquí a deu o quinze anys, serà possible conrear en aquest parc certs cultius? O els únics que podran persistir seran el cereal, la vinya i l’olivera? Haurem d’adaptar-nos a l’impacte del canvi climàtic. A Can Calopa, per exemple, volem fer un molí d’oli compartit, un projecte que hem presentat a l’Ajuntament de Barcelona. El conreu de l’olivera podria tenir futur aquí.

«Jo m’imagino una Collserola més agrària i amb molta més vinya. I si les condicions hídriques ho permeten, també hi haurà més horta» Iñigo Haughey

L’agricultura en sí mateixa ja és una tasca complexa, però vosaltres, a L’Olivera, hi afegiu l’objectiu de treballar amb persones amb dificultats d’inserció social. Què els aporta la feina al camp? 

L’Olivera té dos espais ben diferents. La seu de Vallbona de les Monges es troba en un entorn rural amb problemes de despoblament, fet que fa difícil la incorporació de persones en situació de risc d’exclusió social. Allà, actualment, ens centrem en els joves migrants. En canvi, a Can Calopa de Dalt tenim un projecte de transició cap a l’autonomia i la inserció real. Aquí es troba la residència, on viuen algunes persones, i també oferim fem suport a la vida independent en pisos que tenim a Molins de Rei. Les persones, derivades de Serveis Socials o fundacions tutelars, passen primer per la residència, realitzen un període d’adaptació a la vida autònoma i, si el procés és positiu, es traslladen als pisos. Si no s’adapten, busquem altres recursos adequats per a ells.

En temes de feina, la majoria de les persones que acollim no han treballat mai, així que afronten dificultats d’adaptació al món laboral com qualsevol altra persona. Aquí, han de treballar al camp, independentment de si els agrada o no, i l’entorn és aïllat, però aprenen uns hàbits que, en un futur, els permetran trobar feines que s’adeqüin més a les seves capacitats o habilitats. Hi ha joves que porten treballant aquí deu anys, però també hi ha altres persones que s’adapten als hàbits laborals, però no els agrada l’agricultura i marxen. L’objectiu principal és l’adaptació a la comunitat, i aquesta comunitat no és a Can Calopa, sinó a Molins, Barcelona o Sant Cugat.

T’agrada la forma com vius actualment o tens un altre ideal en ment?

És molt senzill. Jo ja soc feliç, perquè treballo en allò que m’apassiona: fer vi i cultivar la vinya. Però també m’agradaria poder viure dignament amb l’esforç que hi dedico. És a dir, m’encantaria no haver de mirar el compte corrent a final de mes per decidir si puc comprar o no una cosa. Si bé enriquir-se amb un projecte agrari és una utopia, vull viure una vida  econòmicament estable i serena. En resum, vull viure on vull viure, fent el que m’agrada i d’una manera tranquil·la. No necessito res més per ser feliç!

— Redacció BCN Smart Rural —