Dolors Roca (La Granada, 1978) comparteix alguns antecedents que ens situen en la història familiar. En temps de la seva àvia, al Penedès, o, més concretament, a La Granada, totes les finques amb vinya també cultivaven arbres fruiters, especialment presseguers. Però, actualment, la pagesia de la zona aposta per un conreu de vinya bastant mecanitzat per la comoditat i, segons diuen, per tenir «menys maldecaps». A Fruita de Cal Roca, venen préssecs, melons i productes d’horta sense intermediaris, i, per a ella, aquest és el motor que els permet seguir endavant i viure bé. «Si haguéssim de vendre a Mercabarna, ja hauríem plegat com tants altres, o faríem el mateix que els que queden: ampliar la vinya mecanitzada i treballar-la amb poca gent», explica. 

Ens trobem amb la Dolors a un espai que abans formava part de la vinya i que ara ha estat convertit en un magatzem. L’acaben d’inaugurar, i ella es mostra encantada de poder disposar d’un lloc que els permet guardar maquinària, classificar la producció i tenir una cambra frigorífica per a la conservació dels aliments. A més, hi ha una oficina on realitzen tasques administratives i de gestió de l’empresa. A l’exterior, a la paret, destaca un mural creat per l’artista urbana Lily Brik, on es representa un rostre de dona i una nena envoltades de magranes i raïm. Intuïm que rere l’obra s’amaga un missatge que, sens dubte, revela la visió del món de la Dolors i la seva filosofia de vida.

Quin significat té el mural de Lily Brik que decora l’exterior del vostre magatzem? Està relacionat amb el relleu generacional o té algun altre missatge que vulgueu transmetre?

Representa una mare que cuida i abraça els seus fruits i la seva filla, una nena petita, valenta i amb una mirada plena de presència, que transmet la idea que en el futur cuidarà tot el que ha heretat.

 
Què et consideraries en aquest moment: la mare o la filla?
 
Crec que em situaria en un punt intermedi. Soc tant mare com la filla que ha agafat el relleu i ha continuat fent el que ha après a casa. Actualment, tinc dos fills petits de dotze anys, bessons, i m’agradaria que ells continuessin la tradició de la família. Molta gent de pagès diu: «No, no. Jo no vull que continuïn». Però jo sí que ho desitjo. Tant de bo tots dos es quedessin a casa i fessin créixer l’empresa. Jo arribaré fins on pugui, i ells ho faran a la seva manera, així com jo he fet canvis des de l’època de mon pare i de ma mare. Els meus fills estaran més familiaritzats amb les noves tecnologies i podrien donar-li un bon tomb. Però, bé, potser no volen...
 
Jo, als nou anys, ja portava el volant del tractor mentre el meu pare supervisava l’embragatge. M’encantava fer voltes per la vinya! Fa uns dies, li vaig comentar a la meva filla Neus que el següent pas seria ensenyar-los a conduir el tractor, però ella va dir que no volia. Tot i així, crec que quan es trobi en la situació en què hagi de treure’l d’un lloc i no hi hagi ningú més, no tindrà més remei...

 
Malgrat els reptes que es presenten en la vida de pagès, tenies clar que volies continuar el negoci familiar?
 
Per anar a treballar a una fàbrica i guanyar mil euros, què vols que et digui: no en tinc cap dubte. Prefereixo estar a l'aire lliure, encara que hi hagi moments difícils. Al cap i a la fi, si és el teu negoci i l'has portat tota la vida, ho prefereixes. Ja des de petita m’enviaven a fer coses al camp i, encara que la gent solia pintar com un sacrifici extrem ser pagesa, la veritat és que, si t’ho muntes, també pots viure bé. Per exemple, jo sé que hi ha èpoques de més o menys feina; i, quan hi ha menys feina, aprofito per fer pauses i vacances. Vaig a un altre ritme, però a mi ja em va bé.
 
Per a mi, la pagesia és la millor manera de viure que hi ha, però t’ha d’agradar. És una feina sacrificada i en la que quasi sempre som l’últim soldat. Si, quan els meus fills siguin grans, encara s’hi poden guanyar bé la vida, potser ho faran. No sé si voldran venir a treballar a la vinya i no poder fer festa cap dia. Tampoc sé si els agradarà treballar a l’estiu i descansar a l’hivern. A mi m’agrada, però veurem què en pensen els meus fills.

«La gent solia pintar com un sacrifici extrem ser pagesa. Però la veritat és que, si t’ho muntes, també pots viure bé» Dolors Roca

 
Has fet molts canvis a Cal Roca des dels teus inicis? Com gestioneu actualment la venda dels aliments que cultiveu?
 
Venem directament als consumidors finals. Crec que si vas a vendre el producte i expliques d’on ve, té un valor afegit. A la gent li agrada escoltar i conèixer la persona que ha produït allò que menjaran. Intentem vendre tots els productes que conreem excepte el raïm, que el portem a la cooperativa.

Els meus pares van començar amb vinya, poqueta, i van anar arrendant terres. I, un dia, mon pare va decidir plantar melons i va descobrir que si els anava a vendre ell hi guanyava més diners que si algú altre li venia a buscar per vendre'ls al mercat. Això va ser a la dècada dels setanta. Des de llavors, hem anat millorant i buscant nous mercats. També hem hagut de deixar alguns mercats perquè, si vols fer les coses bé, no pots abraçar-ho tot.
 
Ara anem a dotze mercats a la setmana i arribem fins a Sant Feliu de Guíxols i Palafrugell. Aquí, al Penedès, tenim Santa Margarida i els Monjos i Sant Sadurní, que estan més a prop, i la gent de la zona de vegades ja venen directament a comprar-nos.
 
És curiós, però he notat que la gent d’altres zones aprecia molt més el que fem. La gent d’Igualada, Sant Cugat del Vallès, Sabadell, Vilanova i la Geltrú, Tossa de Mar, Platja d'Aro, Sant Feliu i Palafrugell ens valora molt. Ara l'objectiu és entrar a algun mercat de Barcelona, justament perquè la gent que té segones residències a la costa ens pregunta on ens poden trobar després de l’estiu. Et trobes amb molta gent així i també turistes que aprecien molt la nostra feina.

«Crec que si vas a vendre el producte i expliques d’on ve, té un valor afegit» Dolors Roca

 
 
Sents que l’ofici i el món de la pagesia està prou reconegut?
 
Crec que les persones que no estan connectades amb aquest àmbit tenen una idea equivocada de la pagesia. Reconec que em molesta que els mitjans de comunicació facin reportatges sobre una forma d’agricultura neohippy, mostrant gent que té quatre cabres i un hort ecològic al jardí i van trucant al timbre de les cases veïnes per a vendre els productes. Vull pensar que ho mostren per animar la gent a vincular-se amb la terra, però s’obliden de nosaltres.
 
Les persones que fan això, al darrere hi tenen un coixí, una altra feina, i l’agricultura és com una activitat de lleure per a elles. Sovint, els mitjans obliden aquells de nosaltres que realment vivim del camp i pel camp, dels que hem de fer que el negoci pugui ser rendible. Potser són arquitectes que teletreballen i que mostren només aquesta petita parcel·la d’horta ecològica com a complement a la seva font principal d’ingressos. Crec que si els mitjans de comunicació mostressin una miqueta més la realitat dels qui cultivem aliments per vendre’ls als mercats i preservem l’essència de l’origen, ajudaria a obtenir més reconeixement.

 
D’on has adquirit els coneixements i les habilitats que apliques en l’agricultura?
 
De tot arreu, una mica. Inicialment, he begut del que havíem fet sempre a casa i, després, he anat aplicant noves tècniques, tot i que en aquest món sempre costa fer canvis. Es tendeix a seguir fent el que ja funciona i a evitar prendre grans riscos. He anat aplicant millores sobretot parlant amb amics i coneguts, fent moltes preguntes i sent un punt insistent. Vaig provant, però també procuro no prendre massa riscos innecessaris.

Com descriuries l’estil d’agricultura que practiqueu a Cal Roca?
 
Fem agricultura de proximitat i sostenible, de producció integrada, una forma d’agricultura convencional amb uns controls molt estrictes. Per a mi, és el pas previ a l’ecològica. Anualment, realitzem anàlisis de fruita, fulla, terra i altres elements, a més de passar diverses auditories. En casos necessaris, apliquem tractaments sistèmics. Volem mantenir una producció mínima per ser rendibles econòmicament i, si bé l’agricultura ecològica o regenerativa estan bé, requereixen més temps i dedicació, i potser d'un any a l'altre no veus resultats. Aconseguir una vinya productiva amb agricultura regenerativa pot trigar anys. Tot i que t’ho venen com una panacea, la realitat és que si has de viure exclusivament d’aquesta producció és complicat. Aquí anem provant de fer-ho a trossets.

 
Les últimes dades del Consell Català de la Producció Agrària Ecològica indiquen un augment del 2% dels productors ecològics durant el període 2021-2022. A les parades del mercat, la gent et demana si feu agricultura ecològica?
 
M’ho pregunten molt, i els dic que fem producció integrada, tot i que molta gent no sap ben bé què significa... També he observat que hi ha venedors als mercats que afirmen que fan agricultura ecològica, però en realitat no és així.
 
No vull desmerèixer l'ecològic, però crec que s'ha venut de tal manera que la gent es pensa que no s’utilitzen pesticides en absolut. En realitat, són pesticides autoritzats per a l’agricultura ecològica, però no deixen de ser pesticides. A més, a vegades, s’hi han d'aplicar moltíssims.
 
Aquest any vull provar de cultivar els melons en ecològic. Però, per fer-ho bé i amb certificació, hauria de deixar descansar la terra durant dos anys, i jo no puc deixar de plantar melons durant dos anys. Per tant, aniré fent els tractaments fitosanitaris seguint els mètodes ecològics i observaré els resultats. Però tot sense certificar.
 
Nosaltres tenim la sort de tenir els camps relativament aïllats, la qual cosa implica que hem de fer molt pocs tractaments. Almenys en això tenim un avantatge molt gran.

 
Els vostres préssecs tenen renom, oi?
 
Sí, són préssecs d'Ordal i gairebé no els reguem, i encara menys amb les restriccions d’ara. Hi ha gent que diu que és impossible cultivar préssecs sense regar, però nosaltres ho fem. És cert que no obtenim produccions de 60.000 quilos per hectàrea: les nostres són de 10.000 i gràcies. Però també s’ha de dir que tenen una qualitat diferent. Són boníssims! Tot i que aquests anys hem tingut préssecs molt petits, són molt dolços i tenim l'avantatge que no es fan malbé. M’agrada poder explicar aquestes coses a les persones que ens compren els préssecs, i per això és important fer mercat.

«Hi ha gent que diu que és impossible cultivar préssecs sense regar, però nosaltres ho fem. És cert que no obtenim produccions de 60.000 quilos per hectàrea: les nostres són de 10.000 i gràcies. Però també s’ha de dir que tenen una qualitat diferent. Són boníssims!» Dolors Roca

 
A l’exterior del magatzem tens un petit hort i un sistema de recollida d’aigua. Segurament et resulta molt útil en aquests temps de poca pluja. Com penses aprofitar-lo?
 
Aquest dipòsit recull tota l'aigua de la pluja, i la faré servir per regar un camp que funciona com el meu espai de proves. Vull fer tomàquets roses, i necessito una mica de rec de suport. A més, també tinc previst cultivar kiwis i alvocats, i sé que necessiten molta aigua. En el passat, ja hem viscut altres períodes de sequera i confio que tornarà a ploure i podrem cultivar alvocats i kiwis de proximitat.

 
Des de l’època del teu pare fins ara, segur que has implementat molts canvis significatius. Podries explicar-nos algun d’ells? També ens agradaria saber quins són els teus futurs projectes. 
 
Crec que al llarg del temps he anat millorant petites coses. Per exemple, he posat més èmfasi en portar al mercat productes de la millor qualitat possible de i no collir-ho tot, sinó triar amb més cura des del mateix camp. És important que el que venem sigui bo. Però també m’esforço molt per aconseguir unes parades atractives i ordenades. En el futur, potser exploraré la possibilitat de vendre en línia i fins i tot organitzar visites a les vinyes. El que passa és que, ara mateix, ja tinc prou feina, i tirar endavant aquests projectes requereix temps i esforç.

Com descriuries la teva relació personal amb la terra? Com a dona i com a pagesa, quina és la teva vinculació emocional amb l'activitat agrícola? 

És el meu moment de relaxació... De vegades, els diumenges al matí agafo el tractor i me’n vaig a llaurar vinyes. Des de fora es pot veure com un sacrifici, però per mi és un privilegi. També m’agrada anar a podar: m’encanta el so que fan les branques quan cauen a terra. Podar es relaxant, vas fent i el temps sembla volar. És un privilegi poder dedicar-te a una tasca que t'agrada. I a la primavera tot està preciós... Com a Irlanda, però aquí, a La Granada!

«De vegades, els diumenges al matí agafo el tractor i me’n vaig a llaurar vinyes. Des de fora es pot veure com un sacrifici, però per mi és un privilegi» Dolors Roca

 
Quin significat té per a tu viure una vida plena i satisfactòria? Com descriuries la teva visió d'una bona vida? 

Una bona vida és la vida que estic vivint ara mateix, tot i que necessita alguns petits ajusts per aconseguir l’equilibri entre la feina i la meva tranquil·litat. En els pròxims cinc anys, confio que trobaré aquest equilibri i continuaré avançant. Sempre dic que em dedicaré a la pagesia vint anys més i prou, però el meu home em diu que no m’ho crec ni jo mateixa i que estaré aquí fins que em mori, com el meu pare. Potser té raó. El meu pare, que va morir fa poc, va treballar fins a l’últim dia de la seva vida... Quan fas el que t’apassiona, no està tan malament.

«Una bona vida és la vida que estic vivint ara mateix, tot i que necessita alguns petits ajusts per aconseguir l’equilibri entre la feina i la meva tranquil·litat. En els pròxims cinc anys, confio que trobaré aquest equilibri i continuaré avançant» Dolors Roca

 
En els darrers anys, creus que s’ha produït un canvi en el paper de les dones en l’àmbit agrícola?

La veritat és que fa uns anys jo era el bicho raro del poble, però la realitat és que les dones sempre hem estat al camp. Sempre. La meva àvia era pagesa, i el meu avi va arribar de fora i va començar a fer de pagès. En el cas dels meus pares, la situació va ser la inversa: ma mare va entrar al món de la pagesia. Tant ella com la meva àvia anaven sempre a les vinyes i a l’hort. I no només això: elles eren les encarregades de fer els entrepans de l’esmorzar, els dinars i els sopars per a tots els homes que ens ajudaven a collir raïm. Tot això, treballant les mateixes hores al camp. Jo ho trobava tremendament injust. La meva àvia corria a preparar el sopar mentre mon pare i els altres nois seien a taula... I a això s’afegien les feines de casa.
 
I el més injust era que, tot i que realitzaven tasques molt físiques al camp i a casa, elles no cobraven! La feina de l’home era conduir el tractor... Imagineu-vos que cansat i que terrible, terrible, ha, ha, ha! 
 
En aquella època, era considerat normal que les dones assumissin totes aquestes tasques i ni tan sols elles ho qüestionaven. Però jo sí que em vaig rebel·lar una mica, i recordo bé el dia en què vaig dir a casa que, si fèiem la mateixa feina que els homes, també seuríem a taula per rebre el plat de menjar en tornar del camp.

 
Hi ha alguna actitud que tinguis envers la vida i que vulguis compartir, perquè t’ajuda especialment en el teu treball com a pagesa? 

M’aixeco cada dia contenta del que tinc i amb aquesta il·lusió per continuar endavant. El meu mantra és que tot es pot fer si hi poses ganes. Com que la vida són quatre dies, és millor dedicar-se a allò que t’agrada.
 
També aspiro a trobar un equilibri, que encara no he trobat, entre treballar molt i viure bé, i tenir la llibertat de fer el que vulgui sense tenir remordiments, poder viatjar i gaudir de la vida. Venim d'una educació, almenys jo, on sembla que «treballar, treballar i treballar» ho és tot, però crec que és importantíssim descansar, encara que ho facis en èpoques diferents de la majoria.

Quina tasca relacionada amb la teva feina és la que menys t’agrada realitzar?

Em posa malalta la paperassa i la burocràcia. Demanar subvencions és un maldecap, i les justificacions també ho són. Estic pensant de no demanar-ne més... Quan te les donen, miren amb lupa que no falti res, ni una coma. Crec que hi ha una gran desconnexió entre la burocràcia i el camp. Penso que cal fer uns controls, òbviament, per veure on van els diners. Però, de vegades, els processos són massa complicats i frustrants.

— Redacció BCN Smart Rural —