Alba Casasayas, pagesa de Les Arnaules. BAS| DIPUTACIÓ DE BARCELONA
Alba Casasayas, pagesa de Les Arnaules. BAS| DIPUTACIÓ DE BARCELONA

Alba Casasayas: «Treballant aprens que la terra, si la cuides, t’ho dona tot»

Les Arnaules és una empresa familiar d’horta situada al barri manresà de Viladordis. Una de les filles, Alba Casasayas, s’hi ha incorporat fa quatre anys i combina amb molta passió la feina de la terra i l’esport.  

Alba Casasayas és una jove pagesa i esportista amb una forta convicció per continuar el llegat familiar. Sempre ha mamat la terra, però des de fa quatre anys treballa a temps complet entre camps i hivernacles. L’aigua, en canvi, és un dels medis on viu la seva passió per l’esport. La finca de Les Arnaules, el nom de la qual prové d’un pont natural de roca calcària ben proper, està situada al barri manresà de Viladordis i abasta 110 hectàrees que es reparteixen de forma irregular: tenen unes 10 hectàrees dedicades a l’horta, entre 15 i 20 hectàrees a cereals i la resta és bosc. A més, hi tenen una petita granja de porcs d’engreix, un ramat d’ovelles i unes quantes gallines per a l’autoconsum. És una família treballadora que, per fer front a les adversitats, ha hagut d’aprendre a ser resilient: antigament van patir diverses expropiacions en les terres dels avis i l’estiu passat van rebre l’impacte del virulent incendi del Pont de Vilomara. El foc els va cremar oliveres i fruiters de gran valor. De fet, el pare de l’Alba, l’Enric, es va quedar a la finca per defensar el que pogués, tot i el perill.

No és cap secret que el suport de la família constitueix un pilar fonamental de l’èxit de Les Arnaules. Per tirar endavant l’empresa, hi són l’Alba, els seus pares i un tiet, a més de tres treballadors que són clau per garantir la producció agrícola. Fa catorze anys que participen en els mercats setmanals de Manresa, on són molt coneguts per recuperar varietats autòctones del Bages i, d’un temps ençà, tenen oberta una botiga a la finca.

L’esport també és un puntal imprescindible per a la família: els germans de l’Alba feien waterpolo i ella també s’hi va dedicar durant onze anys. Ara, però, practica triatló, una altra de les seves passions. D’energia, és ben clar, no li’n falta a aquesta manresana de vint-i-set anys.  

 


 

Quina és la història pagesa de la teva família? Com van ser els inicis de Les Arnaules?

Quan el meu pare tenia uns setze anys, el meu avi va comprar la finca, uns terrenys que anys enrere havien sigut camps de vinya. La meva família havia patit diverses expropiacions i per això va venir aquí. La casa de Les Arnaules era l’última finca que els quedava a la família de la Casa de la Culla, que són originaris de Barcelona. A la casa principal és on ara hi ha la Denominació d’Origen Pla de Bages. El meu avi tenia amistat amb ells, i per això va poder accedir al lloc que som ara. Fa cinquanta anys, quan van comprar-la, a la finca no hi havia ni aigua, ni llum, ni un cobert, ni un tros pla, ni una feixa; no hi havia res. Ara, per obtenir l’aigua, tirem de la séquia. El meu avi, per tant, va començar de zero: un any aplanava camps, un altre any va construir els coberts dels porcs, i així va anar fent. Nosaltres, els fills del meu pare, vam néixer en una altra casa, a Santa Clara, just davant de l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa. Però ara ja som aquí.

 

La finca no tenia de res i ara té de tot: hivernacles, edificis, corrals, la botiga…

Sí, la meva família ho ha anat construint durant cinquanta anys, pas a pas.

 

Com treballava el teu avi?

El meu avi va començar portant ous, vedella, pollastres, verdura, etc., als hospitals i les clíniques de Manresa. Al cap d’un temps vam afegir les grans superfícies, com ara Carrefour, i després vam ampliar la xarxa a més punts de venda de Barcelona, Terrassa, Manresa... El meu pare, amb divuit anys, i el seu germà van començar a repartir verdura a Barcelona i ho van fer durant vint-i-cinc anys. El meu pare sempre recorda que, en aquella època, dir que eres pagès no tenia prestigi. En canvi, repartir a Barcelona ja era tota una altra cosa.

 

La percepció de l’ofici de la pagesia ha començat a canviar i ara és molt més positiva. Comparteixes aquesta visió?

Sí, és cert. T’he de dir que quan jo tenia quinze anys deia que venia de família pagesa amb la boca petita, però ara ha canviat i ho dic en positiu. Quan creixes et vas adonant de tot allò que comporta l’ofici.

 

Després de la pandèmia de la covid-19, creus que ha crescut aquest reconeixement?

Sí, totalment. I ara també trobes molts més pagesos i pageses joves. Jo, per exemple, no fa tants anys que em moc en aquest món. D’alguna manera hi he sigut sempre, però no m’hi dedicava amb plenitud. Quan trobes més gent de la teva generació i us doneu suport, tot és més fàcil.

 

«Quan trobes més gent de la teva generació i us doneu suport, tot és més fàcil» Alba Casasayas

 

Els teus cercles d’amistats i coneguts entenen la teva feina?

Mira, et posaré un exemple. L’altre dia vam fer un sopar i hi havia vaquers. Jo parlava amb una noia que tenia vint-i-quatre anys i em deia que era molt difícil trobar una altra persona que entengués la seva feina, que la comprengués. Ella és pagesa i caçadora. «És que em prenen per boja!», va dir ella. I jo li vaig respondre: «Jo soc pagesa i esportista». I ens vam fer un fart de riure. 

 

Com va ser la teva incorporació a la finca familiar com a treballadora?

Hi vaig entrar fa quatre anys. Abans feia d’administrativa en una altra empresa. Aquí hi havia el meu germà, que seguia el negoci. I quan ell va plegar, vaig entrar-hi jo. Durant uns mesos vaig intentar compaginar les dues feines, però el cos em va dir que no, que era impossible. Pensa que també seguia amb l’esport! Combinava tres ocupacions (la terra, l’empresa i l’esport), però la veritat és que no en feia cap de bé. El meu cos va dir prou justament quan havien operat el meu pare, i vaig decidir apostar per la finca. Ara, aquí, faig de tot. En aquell moment, als meus vint-i-tres anys, havia d’actuar: no podia pensar en què volia fer i en què no. A aquella edat era molt complicat decidir el meu futur. El meu pare és gran, a la finca no hi havia ningú que ho seguís, i calia prendre una decisió.

 

Ara que han passat uns anys, què en penses d’aquella decisió?

Va ser la correcta. Ells van tirar endavant amb expropiacions i van lluitar molt! Ara em toca a mi prendre el relleu i anar buscant amb què innovo, si canvio alguna cosa del projecte, etc. Per exemple: quan jo vaig entrar, vam obrir la botiga a la finca, de dilluns a divendres, dues hores a la tarda. Estem molt contents i ens funciona bé!

 

Ha canviat la filosofia de Les Arnaules al llarg dels anys?                                             

A grans trets, no. Però pel que fa a la comercialització, sí. Ara només comercialitzem a la botiga pròpia i en tres mercats setmanals de Manresa: el dimecres a la plaça de les Oques, el divendres a la barriada de la Mion i el dissabte a la plaça Major. Tenim la sort d’anar a vendre a deu minuts del llit i de no tenir intermediaris. Ja no distribuïm a l’engròs i tot ho fem per venda directa. Com més t’allunyes d’intermediaris, millor.

 

«Tenim la sort d’anar a vendre a deu minuts del llit i de no tenir intermediaris» Alba Casasayas

 

De la feina d’horta, conserveu varietats locals. Quines són les que més agraden a mercat?

Per exemple, conreem el tomàquet esquena verd, una llavor que ja guardava el meu avi! Fa molts anys que la conservem. La col verda manresana també sempre l’he vista a casa. I l’albergínia blanca la vam recuperar fa uns anys amb la col·laboració del Món Sant Benet de la Fundació Alícia. Just va ser quan començàvem els mercats i ens va anar molt bé tenir varietats locals per donar-nos a conèixer.

 

Ara que ja tens una mica de perspectiva, què és el que has après a la finca?

Treballant aprens que la terra, si la cuides, t’ho dona tot. No hi ha res més, només cal que la cuidis. I cal ser-hi, és clar, no fallar. Ha, ha, ha!

 

Quins plans de futur teniu per al projecte?

Continuar el que estem fent a la finca i recuperar tot el que ha quedat malmès per l’incendi. Serà un procés lent, però ho hem de recuperar. Abans de l’incendi teníem fruita. Costa molt trobar fruita acabada de collir, madura i al punt! Ara la fruita ve en palots, la porten de fora; i aquí, en canvi, en  teníem de local. La nostra fruita és més ecològica que l’ecològica que ve de l’altra punta del món.

 

A grans trets, quins creus que són els principals problemes d’accés a la terra que es troben les persones joves que no provenen de família pagesa?

Si una persona no té terreny, no pot fer res. És complicat trobar un lloc i dedicar-s’hi. Si no parteixes d’una base important, no podràs tirar endavant. D’un hortet no vius, has de tenir un bon tros i dedicar-t’hi. Si existeix un banc de terres és diferent, perquè almenys hi ha un recurs…

 

«És complicat trobar algú que vulgui donar allò seu a un desconegut. Però, és clar, s’ha de confiar si no ho vols perdre tot» Alba Casasayas

 

Tu vens de família pagesa i teniu un projecte força gran. Com us repartiu la feina?

El meu tiet es cuida dels tràmits de papers, dels porcs que estan integrats i d’anar a repartir. I nosaltres, del camp: el meu pare s’ocupa de plantar i del tractor, i jo i la meva mare de collir i d’anar a vendre. Entre tots fem un equip. Fins fa dos anys teníem vaques i camps per a pastura i farratge, però ara el cereal el porta una altra persona per nosaltres. 

 

En el vostre cas, tot i els reptes del dia a dia, el relleu generacional està assegurat. Què proposaries per a fomentar el traspàs d’altres finques que no tenen qui les segueixi treballant?

Ajudar les persones que comencen és clau. Hi ha moltes masies que no tenen qui continuarà, però també s’ha de dir que hi ha gent gran que no vol deixar el relleu a segons qui. És complicat trobar algú que vulgui donar allò seu a un desconegut. Però, és clar, s’ha de confiar si no ho vols perdre tot. Actualment, veiem més masies abandonades que cuidades. També hi ha gent que les compra per fer turisme rural.

 

Com és el dia a dia en un mercat setmanal?

Et lleves d’hora i muntes la parada. Durant tot el matí atens la teva clientela. Fa quinze anys que anem a mercats i hi ha clients que els tenim des del primer dia i no fallen. I si no poden venir, gairebé et demanen perdó. Tenim sort de tenir una clientela molt fixa.

 

Si mires el projecte en la seva globalitat, quins reptes afronteu?

Ens agradaria tornar a tenir vaques, però a banda que és molta dedicació, l’època de sequera que estem passant no ajuda, perquè no hi ha aigua ni menjar. El meu objectiu és tornar-ne a tenir, de vaques, perquè sempre les hem pujat a casa i jo les trobo a faltar.

 

Ets triatleta i vas ser jugadora de waterpolo molts anys. D’on et surt aquesta passió per l’esport?

A casa, els meus germans ja feien waterpolo: primer el meu germà gran i després la meva germana. Des de ben petits, hem anat molt a la piscina i als cursets. Jo durant uns anys vaig fer natació, i quan tenia poc més de deu anys em vaig passar al waterpolo. Vaig jugar durant onze anys a l’equip del Manresa. A la meva vida, l’esport sempre hi ha sigut present! De fet, aquí casa sempre hem estat lligats al món esportiu. Tant els estudis com la feina que tenia sempre els he compaginat amb l’esport. Com que hem pujat així, jo i els meus germans, trobo estrany que hi hagi gent que no fa cap esport. Ho necessito. Quan estàs fent esport et surt la motivació, la competitivitat… I has de saber que jo en soc molt, de competitiva, ha, ha, ha! L’esport t’ensenya molts valors: el de pertànyer a un equip i l’esperit de superació, per exemple.

 

Ara, fas triatló. Com combines l’esport i l’agricultura?

Entreno per triatleta, però has de tenir moltes hores… Jo vaig a nedar dos dies a la setmana a les sis del matí i ja em prenen per boja. Però jo ho he de fer: a la vida no ha de ser tot treballar! De fet, m’agradaria entrenar cada dia, però no puc: el meu cos em diu prou perquè ja hi acumulo la feina de pagès. El cos em diu «para» i jo ho faig.

 

L’esport t’ajuda per a seguir treballant a la terra?

I tant! Em dona salut mental i m’ajuda a saber quan he de parar, perquè si no la feina mai l’acabaria. Em permet saber separar una cosa de l’altra i gaudir dels meus moments. La meva família sap que el diumenge per a mi és sagrat: que jo vaig en bici, per exemple. Els meus temps d’entrenar són importants. Sí que hi ha èpoques que són una excepció, és clar: com a l’estiu quan cal collir a l’horta. Això ja ho sé i, per descomptat, no em representa cap problema.

 

Creus que vius una bona vida?

Sí, no ho deixaria per res. Crec que visc bé.

 

 

L’estima per a la família és molt present en el teu dia a dia, oi?

Jo recordo com va lluitar el meu avi per aquestes terres, després el meu pare. Deixar-ho perdre, sentimentalment, seria dur. Si uns ho han lluitat, per què deixar-ho perdre si es pot continuar?

 

Per acabar, una pregunta gastronòmica. T’importaria compartir un record de menjar bo que t’hagi marcat?

Tota la vida hem menjat d’allò que fèiem a casa, tant la carn com l’horta. Sempre hem matat el porc. El meu avi tenia vedelles, pollastres, la verdura, els ous, el porc… I tot era de casa.

 

— Redacció BCN Smart Rural —

Cistella de verdures de la finca Les Arnaules. PATXI URIZ | DIPUTACIÓ DE BARCELONA
Enllaços relacionats

Històries BCN Smart Rural: ‘Mengem local
Curtmetratge produït per BCN Smart Rural | Diputació de Barcelona

Comparteix
Et pot interessar

Uneix-te a la revolució més deliciosa!

Vols estar al dia de les últimes novetats del programa Barcelona Agrària?  Subscriu-te al nostre butlletí digital!

Omple el breu formulari que trobaràs a continuació i rebràs al teu correu electrònic una selecció de notícies, entrevistes, informes i publicacions que segur que t’interessen.

Vull subscriure'm!