Des de la seva finca al poble de Lluçà, Glòria Roig (Barcelona, 1983) desprèn alegria pels quatre costats. Li agrada el que fa, gaudeix del contacte íntim amb la terra i té un tarannà idoni per enfrontar els desafiaments que es presenten quan la collita es torça. Passi el que passi, ella s’ho pren amb filosofia i un toc d’humor. Viu a la casa de la finca amb el seu company i les seves tres filles, que tenen quatre, nou i onze anys. Abans d’establir-se al cor del Lluçanès, la Glòria vivia a Lleida, tot i que les seves arrels es troben a Barcelona. De fet, la seva família és ben coneguda pels aromes dolços que emanen de la pastisseria La Colmena, situada a la plaça de l’Àngel de la ciutat comtal. El besavi de la Glòria va fundar l’establiment, un indret visitat per moltes persones, locals i turistes, que volen gaudir de la pastisseria tradicional catalana.

Passejant per les terres de la Glòria, crida l’atenció la diversitat d’animals que la segueixen: cavalls, gossos i gats, que ens presenta pels seus noms. També destaca l’extensió de la finca, que abasta un total de 130 hectàrees: 100 de bosc i 30 de cultius. D’aquests, ella conrea 1,5 hectàrees de tarongina ecològica, que cultiva seguint principis propers a l’agricultura regenerativa, així com una hectàrea de llúpol ecològic amb reg de suport. El llúpol, que ara està emparrant, el conrea amb l’assessorament de Biolupulus; enguany encara no hi haurà collita. En la resta de camps acullen una varietat de conreus.

La Glòria ostenta la presidència de l’Associació de Propietaris Forestals del Lluçanès i actua com a representant a la Taula de Pagesia de Lluçà. No fa ni una dècada que es va instal·lar a la comarca, però ja ha establert lligams forts amb la pagesia local. Amb un veí proper, ha organitzat un sistema de troc: ella li arregla la paperassa i ell li presta maquinària agrícola o li fa feina al camp. A la Glòria sembla que els entrebancs no li fan por i es mostra feliç amb la decisió que va prendre fa vuit anys d’iniciar una activitat professional al món rural.

 

---

 

Vas néixer a Barcelona, has viscut a Lleida i ara treballes com a pagesa al Lluçanès. Com arribes a aquest racó de món?

Vaig estudiar Enginyeria Tècnica Agrícola a Barcelona, i després vaig anar a Lleida a fer la superior. Vaig conèixer el meu company allà i, un cop acabats els estudis, m’hi vaig quedar a treballar. En paral·lel, em vaig anar formant i vaig realitzar un màster en protecció integral de cultius. Però vet aquí que, quan estava embarassada de la meva segona filla, l’Anna, em van fer acomiadar. Vaig fer algunes entrevistes de feina, però ningú em va contractar. Tres dies abans de donar a llum, vam venir al Lluçanès a veure aquesta finca. El meu pare ens oferia ajuda i sempre em deia: «munta alguna cosa». I vaig pensar que potser era un moment per fer-ho. Trobar terres adequades és molt difícil. Al principi, quan vaig veure el lloc on està ubicada la finca, no ho tenia clar, però al cap d’un any d’haver parit, quan no trobàvem cap altra opció, vam decidir que ho faríem. La persona que venia la finca tenia pressa, i, amb l’ajuda de la família, vam poder comprar-la. Tot seguit, em vaig incorporar com a jove agricultora.

 

Què et va motivar a triar les plantes aromàtiques com a conreu?

Inicialment, jo volia conrear només cereal, per poder compaginar ser mare amb ser agricultora, i estar tot el dia dalt del tractor, ha, ha! Però per poder-me incorporar com a jove agricultora conreant cereals havia de tenir com a mínim 50 hectàrees, així que vaig haver de buscar alternatives… Un bon dia vaig descobrir les plantes aromàtiques i vaig decidir formar-me en aquest àmbit. Vaig anar a veure un productor que conreava tarongina, una planta que lluita molt bé contra les herbes, i vaig decidir que la cultivaria de manera ecològica i propera a l’agricultura regenerativa. Em va semblar un conreu interessant perquè no hi ha molta gent que es dediqui a aquest tipus de planta aromàtica. La comercialització, però, la fa un majorista d’Alacant: si l’hagués de vendre jo mateixa, no ho podria compaginar amb ser mare.

 

La possibilitat de conciliar la feina al camp amb la criança de les teves filles, era una de les teves prioritats a l’hora d’optar per dedicar-te a la pagesia?

Sí, trobo que la pagesia és molt compatible amb cuidar les nenes. A l’estiu no tant, ja que no hi ha escola i coincideix que és una època de més feina al camp. Però, bé, jo tinc un tarannà molt lliure i vaig treballant mentre elles corren per aquí. La meva filla gran, d’onze anys, em va dir l’altre dia que ja es veia amb cor de fer de cangur de les seves germanes. I li vaig respondre que, de fet, ja ho fa, ha, ha, ha!

 

Ser mare t’ajuda a ser pagesa?

Suposo que sí, no m’ho havia plantejat. És molt fort, ser mare! El que més m’agrada és el que viuen les nenes a casa, que vegin que la seva mare és pagesa i n’estiguin orgulloses. Quan pujo al tractor, elles em miren amb normalitat. Als seus amics tampoc els sobta gens el meu ofici, i això, per a mi, és molt valuós. Suposa un canvi de mentalitat enorme.

 

«El que més m’agrada és el que viuen les nenes a casa, que vegin que la seva mare és pagesa i n’estiguin orgulloses» Glòria Roig
 

Per què t’agrada l’ofici de la terra? Quins dels seus aspectes et criden més l'atenció i t'apassionen especialment?

La pagesia és una feina molt física, i m’encaixa, perquè jo no puc estar mai sense moure’m! M’agrada molt ser la meva pròpia cap i fer el que vull: això va força amb la meva manera de ser. Alhora, per fer la feina de pagès, no pots deixar-te estressar massa. Per exemple, fa dues setmanes, va caure una pedregada ben grossa que em va destrossar un 40% de la collita del blat. Però són coses que poden passar i amb les quals no pots fer res! Al camp, igual: si no arribo a collir-ho tot, doncs bé, què vols fer-hi! Jo ja tinc aquest tarannà. En altres feines, potser has de tenir les competències oposades, però aquí cal tenir aquesta manera de ser tranquil·la i la capacitat d’acceptar.

 

Provenir d’una família amb una tradició pastissera, creus que afecta la teva perspectiva i apreciació del sector agrícola?

No, són dos mons diferents, la veritat. Això sí, un any vam fer els panellets de La Colmena amb la meva menta, panellets de mojito, ha, ha, ha! Però si penso en el que faig ara, no hi ha cap connexió. Som quatre germans i a la pastisseria ja hi ha relleu, una cosa de la qual n’estic molt orgullosa. El meu pare ens ve a visitar un cop per setmana al Lluçanès i ens omple la casa amb paquets de La Colmena!

 

Entrar a formar part de la nova pagesia t’ha canviat la vida. Quin balanç en fas? Què és el que més valores?

Sent com soc de Barcelona, per a mi viure aquí és un regal. Cada any vaig a ajudar els meus pares per Nadal a La Colmena i, quan torno aquí, sento que puc respirar de nou. És un canvi molt gran! Per exemple, les nenes van a una escola rural, mentre jo vaig anar a una escola on hi havia quaranta-dos alumnes per classe! No té res a veure. I tant al camp com al poble, a Lluçà, m’he sentit molt bé. No sé si això li passa a més gent, però jo estic molt contenta de l’acollida que he tingut. De fet, m’han nomenat representant de diverses entitats!

 

Quina creus que és la teva contribució més destacada en els espais de representació que ocupes? Què creus que aporta la teva mirada?

Em van dir que jo tenia més empenta: els petits pagesos estan cansats, perquè porten tota la vida fent feina. Però, sense ells, què faríem? La pagesia és un sector molt estigmatitzat, però jo crec que es fan les coses més bé del que es diu. Se’ns critica pel fet de treballar la terra, se’ns criminalitza per qüestions relacionades amb els purins… I, a més, encara ens perilla el tros si hi ha un incendi!

 

«La pagesia és un sector molt estigmatitzat, però jo crec que es fan les coses més bé del que es diu» Glòria Roig
 

La contaminació dels aqüífers pels purins procedents de la ramaderia és una realitat que impacta en l’ús de la terra. A qui atribueixes la responsabilitat d’aquest problema?

Tots tenim part de responsabilitat en aquesta qüestió. És cert que hi ha coses que no s’han fet bé, però el principal problema és que hi hagi tanta quantitat de porcs. Però si tu n’has tingut sempre, de bestiar, i te’l compren, què pots fer? És la teva font d’ingressos! En última instància, hi ha molts factors que no depenen de nosaltres. Amb els baixos preus que es paguen pels nostres productes és normal que visquem de subvencions... La gent critica que ho fem, però, sense subvencions, ser pagès és impossible.

 

«Amb els baixos preus que es paguen pels nostres productes és normal que visquem de subvencions... La gent critica que ho fem, però, sense subvencions, ser pagès és impossible» Glòria Roig
 

Com t’adaptes i assegures la viabilitat econòmica del projecte agrícola?

A mi m’encanten els reptes, però alguna vegada estaria bé poder treure un sou amb la meva feina. Des que vaig començar, no he parat de fer inversions en la finca. Ja porto vuit anys i encara no he aconseguit tenir un sou, ha, ha, ha! És cert que al principi vaig rebre la subvenció de jove incorporació; però, si vas fent coses, s’exhaureix. Bàsicament, tot el que guanyo ho inverteixo en el projecte i, si rebo subvencions, les inverteixo també. És com una roda! La sort és que el meu company ja té un sou. I jo no vaig venir aquí per fer-me rica; el que m’agrada és la qualitat de vida!

 

Haver pogut adquirir la finca és un avantatge.

Estic contenta d’haver pogut gaudir de la meva herència ara i no em penedeixo de res del que he fet. M’encanta haver vingut aquí.

 

Com ens recorda Vanesa Freixa al seu llibre Ruralisme, l’accés a la terra és un dret humà tan fonamental con debatut. I ens recorda que el 70% de la petita pagesia del món, que només gestiona el 20% del total de la superfície agrària, és la que realment proporciona aliment per a les persones, mentre que la resta de terra queda en mans de l’agroindústria. Com t’imagines el sector agrícola català d’aquí a vint-i-cinc anys?

Sincerament, no crec que hagi canviat gaire. M’agradaria que pugés aquest 1% de gent que ens dediquem al sector primari, però no ho veig probable. Ja hi ha dos pagesos aquí al Lluçanès que es jubilen i ningú en pren el relleu. El que crec que passarà és que unes poques empreses grans dominaran tot el sector.

 

Quan vas estudiar, pensaves que et convertiries en pagesa?

No, la meva mentalitat és molt d’agrònoma, i no té res a veure amb ser pagesa. Gràcies als meus estudis, em puc fer la paperassa i estalviar-me molts diners en gestions! És increïble la quantitat de burocràcia i els terminis que et donen per complir. Un pagès que no té ni idea de tecnologia ha de pagar algú altre per fer aquestes tasques, i això sap greu.

 

«Gràcies als meus estudis, em puc fer la paperassa i estalviar-me molts diners en gestions!» Glòria Roig
 

A més dels entrebancs causats per la burocràcia, el relleu generacional és un altre repte al sector. Com es fa front a aquest desafiament en el teu entorn?

Sí, totalment. A un veí del Lluçanès, pagès de tota la vida, li ha sortit un fill que també vol ser-ho: li encanta la feina. Però el pare li ha dit que no se’n faci, de pagès, i ara el jove té dues ocupacions. És fort que el seu propi pare li hagi dit que no!

 

Les teves filles són encara molt petites, però t’agradaria que de grans portessin la finca?

A mi m’encantaria que alguna continués, és clar. Però no obligaré ningú i no tinc gaires esperances; potser voldran anar a ciutat… Però amb tres, hi ha més opcions! Dit això, en general, veig que el relleu generacional és molt complicat. Entre altres motius, perquè als que estan treballant-hi els hi costa molt jubilar-se, perquè ho han fet tota la vida i no ho volen deixar.

 

Fent un balanç fins ara, et sents satisfeta amb la vida que portes?

La meva vida és fantàstica, però soc conscient que ho he tingut molt fàcil. He treballat de valent, però reconec que, si no tens un suport, és molt difícil començar. Trobar terres és molt complicat, especialment a l’inici.

 

Tens algun pla o objectiu concret per al futur de la teva empresa?

Ens agradaria començar un projecte de turisme rural a la finca, però anem a poc a poc.

 

— Redacció BCN Smart Rural —