Can Girona és una de les poques masies del Garraf que manté activitat agrícola tradicional tan a prop del mar. Agnès Zander (Barcelona, 1967), al capdavant de l’empresa, ens explica que la majoria de les pairalies de la zona han estat venudes o es gestionen com a llocs turístics, però ella resisteix la tendència.

Envoltada de bosc mediterrani i vinyes, la finca compta actualment amb la certificació del Consell Català de la Producció Agrària Ecològica (CCPAE). Amb un total de seixanta hectàrees, trenta d’elles són de bosc de pi blanc (abans hi havia hagut alzines i roures, com en l’època dels romans), mentre que vint-i-set hectàrees són de vinya i tres hectàrees, d'horta ecològica.

L’Agnès va decidir obrir una botiga dins la masia per poder vendre els seus propis productes agrícoles i també els d’altres pagesos ecològics de la rodalia, evitant així els intermediaris. Segons explica, a Sències Can Girona fan cultura de la terra i l’empresa familiar sempre ha apostat sempre per continuar amb la tradició ancestral dels avis i besavis. No obstant això, en l’actualitat estan cercant maneres de combinar la producció d’aliments i el compromís amb la terra amb el rendiment de l’empresa.

Quan Agnès Zander tenia divuit anys, el seu avi li va preguntar què volia estudiar i ella va respondre que estava entre l'art i la biologia. La reacció de l’avi va ser contundent: «Amb l'art et moriràs de gana». I li va suggerir que estudiés biologia o agronomia. Aquella mateixa tarda, l’Agnès va decidir allunyar-se de l'empresa familiar i va optar per portar un altre tipus de vida. Va viure a Nova York, on va explorar mons fascinants vinculats a l’art i a l’educació. Però guanyava molt pocs diners, aaixí que, en morir el seu avi l’any 2012, va incorporar-se a l’empresa familiar amb el sentiment que «qui roda el món, torna al Born». Al principi, va trobar interessant vincular-se a la pagesia, però ràpidament va adonar-se que quelcom no funcionava bé: malgrat tenir tres granges, estaven perdent diners. Va veure clar que el model que havia funcionat fins aleshores ja no era viable.

Seiem amb l’Agnès a l’entrada de la masia per conèixer la història de Sències, la seva relació amb la terra i la pagesia, i les propostes de Can Girona per custodiar el territori. Sències també gestiona altres dues masies: Can Pous, a Abrera, i Can Massana, a Masquefa.

Venies de família pagesa, però de bon inici vas triar un altre camí professional. Com t’has tornat a vincular amb l’agricultura? Què t’ha fet reconnectar amb la terra?

La maternitat em va fer sentir la meva connexió amb la terra abans de tornar al món de la pagesia. Crec que ser mare m’ha ensenyat l’amor incondicional i la importància d’estar present en cada moment, passi el que passi. He desenvolupat la paciència i la persistència gràcies a la maternitat: crec que si hagués passat directament de ser artista a pagesa, no hauria pogut adquirir aquestes qualitats.

Reprendre el projecte a Can Girona va ser com tenir un segon fill o filla, ja que requereix persistència i presència. No es tracta de treballar-hi des de les nou del matí fins a les cinc de la tarda, sinó de mantenir aquesta connexió vital. Nosaltres som guardians dels nostres fills, no? Doncs jo sento la mateixa connexió amb la masia i les seixanta hectàrees que l’envolten.

És a dir, relaciones el projecte familiar amb la missió social molt més àmplia de custodiar el territori.

Sí, perquè és el mateix que fas amb els fills: no són teus, però has de ser-hi present, nodrint-los i protegint-los. De la mateixa manera, custodiar el territori és com ser el guardià d'un bé que no és teu, però que has de cuidar perquè altres persones i generacions futures puguin gaudir-ne.

«Custodiar el territori és com ser el guardià d'un bé que no és teu, però que has de cuidar perquè altres persones i generacions futures puguin gaudir-ne» Agnès Zander
 

Com tens en compte les noves generacions en el teu compromís amb la custòdia del territori?

Quan cuides la terra no pots pensar a curt termini. A Occident, admirem molt les cultures natives perquè estan molt connectades a la terra, i algunes resisteixen i no s’han ficat en el món capitalista. En general, tenen una consciència del temps que té en compte, almenys, deu generacions. M’agrada que a l'empresa familiar mirem intergeneracionalment i pensem en dues o tres generacions per endavant: això és molt potent, ja que és tot el contrari del que passa normalment. Les empreses pensen en un màxim de quatre anys vista.

Costa molt canviar principis i dinàmiques de treball de les empreses agrícoles?

Molt! Però crec que la meva experiència d’arribar a la pagesia des d’un món totalment diferent i amb una mirada fresca ha anat molt bé. No tenia por de preguntar coses que fins aleshores s’havien considerat evidents, o de qüestionar les respostes basades en el «tota la vida s’ha fet així». Si portem fent les coses d’una manera tota la vida i ens adonem que ens estem morint, potser és hora de canviar...

El procés de canvi és lent, ja que implica dues generacions i moltes persones que hem de posar-nos d’acord, però és molt emocionant veure que, a poc a poc, ho anem aconseguint.

Un cop vas tornar a l’empresa familiar, quina proposta vas fer?

Vam fer una prova pilot aquí, a Can Girona, on tots, fills i nets, hem viscut de petits i on el meu avi vivia també. Estem molt connectats a aquest lloc i ens l'estimem profundament, així com la terra que hi ha al seu voltant. Vam veure clar que si nosaltres treballàvem el camp, no podríem portar la masia, així que, quan vam descobrir que la cooperativa Can Pere perdia les terres que havien estat cultivant durant vint anys i en buscaven de noves, els vam oferir les nostres. Ells porten les terres i nosaltres els comprem els aliments que produeixen i els venem a la botiga.

Funciona bé la venda directa?

Vaig obrir la botiga per poder controlar el preu i no haver de vendre als majoristes, ja que no confiava en els intermediaris. Però, després, quan vaig començar a treballar a la botiga, vaig veure que els intermediaris no eren tan sangoneres com em pensava. Vaig haver de sortir del meu món d’artista per baixar a la terra. Com sempre dic, he après a ser calçot i a treure’m els prejudicis de sobre. Malauradament, després de deu anys de treballar molt, tenim dificultats per ser sostenibles econòmicament. Ens sortien bé els números fins al 2020, però arrel de les regulacions post-Covid ens vam quedar sense clientela i, a continuació, van venir les pujades de preus. Ara mateix no som competitius amb els preus del que cultivem, i estem pensant tancar la botiga i proposar que Can Pere faci la venda directa al camp.

Abans de fer el traspàs del cultiu a Can Pere, tota la vostra producció era ecològica?

Sí, tot menys la vinya. L’any 2012 vam començar a arrendar les terres a un pagès que té gairebé setanta anys i és un professional del sector. Ell ens dona un percentatge de la collita de l'any, la qual cosa crec que és molt justa, perquè l’any que va malament, paga menys, i el que va bé, paga més. Aquestes maneres de fer de pagès són les que fan que funcioni el sistema.

El problema que tenim a Catalunya és que les finques i les granges són minifundis. Al Penedès, es diu que es necessiten 40 hectàrees de vinya per mantenir una família. Quan jo era petita, la meva mare portava les vinyes i produíem vi de masia. Després vam deixar de fer-lo i veníem el raïm als grans cellers, com Torres o Freixenet. Fins a l’any 2000, més o menys, la masia es podia mantenir venent el raïm als cellers. Però, quan ets petit, no tens un mercat lliure i els cellers et posen el preu. Aquest és un dels problemes de la pagesia, que és una activitat altament volàtil i de risc perquè depens de la climatologia. I parlo de la pagesia tradicional, no de l'agroindústria. Les qualitats i els rendiments canvien segons la pluja i les condicions meteorològiques durant tot l'any, especialment amb la vinya.

La cooperació de la pagesia pot ser una via per capgirar la lògica més mercantil?

Sí, de fet, a Can Girona estem intentant sortir d’aquesta concepció del món competitiva i darwinista que es basa en la llei del més fort i apostar per la cooperació. Un dels meus referents en aquest tema és la biòloga Lynn Margulis, qui defensa una visió de la terra basada en la col·laboració i la interdependència. Vull creure que cada vegada som més conscients que formem part de l'ecosistema i que és important cuidar-lo, ja que, si l'ecosistema falla, què farem?

«Vull creure que cada vegada som més conscients que formem part de l'ecosistema i que és important cuidar-lo, ja que, si l'ecosistema falla, què farem?» Agnès Zander
 

El traspàs generacional dins de les famílies pageses sovint no és fàcil. Tu has pensat ja qui continuarà la teva feina com a custòdia del territori?

Jo no soc la propietària d'aquest lloc, només en tinc el 4%. Som una empresa familiar i, quan el meu avi va morir, ho va deixar en herència a sis fills i tretze nets. Passar d'un únic propietari a dinou va ser molt positiu, perquè ens va obligar a posar-nos d’acord i a construir junts. El meu fill, per exemple, ara té divuit anys i diu que no vol continuar, però estem fent els possibles perquè no es trenqui aquesta relació amb la terra malgrat les dificultats econòmiques i les pèrdues.

Quin consell donaries a una persona que està dubtant si continuar amb el negoci familiar vinculat a la terra i a la pagesia?

Li diria que sigui lliure. Crec que no hi ha receptes i, si n’hi ha, són una simplificació de la vida. Si sents que vols continuar amb el negoci familiar, endavant. I si no ho sents, no ho facis. Personalment, vull que el meu fill sigui lliure de triar el seu propi camí. Quan em diu que no vol viure a la masia i que prefereix viure a Barcelona, penso que jo, a la seva edat, també volia viure a una metròpoli. De fet, vaig anar-me’n molt més lluny, a Nova York.

La meva mare va morir fa poc i em va dir que estava molt orgullosa que jo, la rebel de la família, estigués portant la masia i l’empresa familiar. Així que mai se sap què pot passar.

Davant les dificultats econòmiques que afecten la pagesia, hi ha diverses iniciatives que permeten diversificar les fonts d’ingressos, com ara l’educació, el turisme rural o les activitats culturals. Quina línia penseu seguir vosaltres per continuar endavant malgrat les pèrdues?

Estem considerant la possibilitat de diversificar la nostra activitat amb el turisme rural, però sense perdre l'essència del que anomenem «fer cultura de terra». És a dir, estem pensant d’obrir casa nostra i a la vegada mantenir l'activitat agrícola, encara que no la portem directament nosaltres. Volem crear un espai de vinculació, comunitat i connexió on poder transmetre això, i no només llogar un espai per fer unes vacances.

El contracte que tenim amb Can Pere inclou la condició que mantinguin el conreu de la terra en ecològic i que els nostres futurs hostes puguin visitar els camps, connectar i col·laborar amb nosaltres. Actualment, estem intentant avançar cap a l’agricultura regenerativa i, a més, vull crear un bosc comestible. Fa dos anys que hi dono voltes per trobar el finançament i, si Can Pere hi està d’acord, tirarem endavant el projecte. Aquesta és l'última decisió transgeneracional que prendré, ja que un bosc no el plantes per a tu ni per als teus fills: el plantes per als teus nets. Aquestes accions aglutinen la nostra visió i no volem que quedin només en paraules, sinó que les volem convertir en realitat plantant les llavors i fent-les créixer.

Si poguessis ensenyar una habilitat a totes les persones del món, quina seria?

Saber parar. És important no fer cap acció sense haver respirat profundament abans i escoltar, no només les paraules, sinó també percebre la complexitat de l’ecosistema. És molt perillós fer accions sense escoltar, tot i tenir la millor predisposició. De vegades, la millor acció és no fer res. Un altre consell que donaria seria connectar amb la natura i escoltar-la molt. A l’hivern, per exemple, la natura es deté, i convé parar i anar cap a dins. Aprofitem per escoltar-nos a nosaltres mateixos.

Què et fa desesperar i què et dona esperança?

Allò que em fa desesperar, com segurament ja us han dit molts pagesos abans, és la complexitat laberíntica de l’administració. És una bogeria! Posaria la mà al foc que totes les persones que treballen a l'administració volen el millor per al país i no crec que hi hagi maldat o conspiracions, però hi ha manca d’escolta i una gran desconnexió. De vegades es fan lleis amb la millor de les intencions, però predominen les sancions en lloc de propiciar la connexió amb la il·lusió i la consciència. Tot es construeix basant-se en el càstig i això mata el desig humà. Que les normatives vinguin de la por i no de la cocreació em desespera.

Però allò que em dona esperança és aixecar-me cada matí en aquest entorn, que és una meravella. Veure que ho tenim tot i que podem inventar, crear i aprendre. Malgrat que tinc cinquanta-sis anys i la meva parella seixanta-set, tots dos estem emocionats de descobrir que l'aprenentatge mai s'acaba, i que la font més potent és la interior.

Tornar a la terra també m'ha portat a prendre consciència, una paraula molt gastada, però que crec que apunta a l’aspecte més poderós de l'ésser humà. Amb el pas del temps m’he adonat que la terra no ens necessita: aquí hi ha uns ecosistemes fantàstics que funcionen sols, els animals són meravellosos, i les plantes, encara més. Tot funciona sol i els humans som els únics que estem posant aquesta harmonia en perill. Però, alhora, és meravellós que l'ésser humà tingui la capacitat de prendre consciència i canviar la seva actitud. No hi ha res que m’emocioni més que prendre consciència de l'origen d'aquesta interdependència i responsabilitzar-me de tot el que penso, dic i sento. És una font de continu aprenentatge i major capacitat de transformació. Un altre dels meus referents, Nelson Mandela, va aconseguir impulsar un gran canvi des d’una petita cel·la on va estar tancat durant vint-i-set anys.

«Em dona esperança aixecar-me cada matí en aquest entorn, que és una meravella» Agnès Zander
 

Creus que hi ha un reconeixement social per la vostra tasca de custòdia del territori?

Sí. De fet, recordo l’emoció que vaig sentir durant la pandèmia el primer dia que vaig veure una gran cua de gent que venia a comprar. En aquell moment, estava amb en Carles, el pagès que cultiva el camp, i recordo que em va mirar i em va dir: «Em sento tan feliç! Em sento reconegut!».

Aquelles setmanes, el món es va parar, i la gent apreciava molt anar a comprar a una masia. Malauradament, després de la pandèmia, això va canviar. 

Consideres un privilegi poder menjar allò que cultives?

Més que un privilegi, és un benefici espectacular per a la salut. Reconec que em costa molt comprar menjar fora d’aquí, ja que tenim unes verdures boníssimes. M’encanta experimentar i crear nous plats. De fet, he estat pensant a repensar el negoci incorporant alguna línia relacionada amb la cuina! A poc a poc...

— Redacció BCN Smart Rural —