La Kosturica és un projecte longeu que porta vint-i-tres anys en marxa a Canovelles (Vallès Oriental). Maria Giner és una de les fundadores d’aquesta cooperativa de producció i distribució d’horta ecològica que vol ser una alternativa al model agroalimentari actual.
Can Marquès, el mas on s’ubica la cooperativa de producció agroecològica La Kosturica, està molt ben comunicat, i potser per això s’ha convertit en una espècie de centre logístic de distribució d’aliments conreats per una pagesia que ha optat per no utilitzar adobaments ni pesticides de síntesi química. A la finca tenen una paradeta que els permet no només vendre el que produeixen, sinó també mantenir una relació directa i d’empatia mútua amb les persones consumidores. A més, reparteixen unes 120 cistelles setmanals que sempre van carregades d’aliments ecològics, de temporada i de proximitat, i fa més de deu anys que serveixen comandes de verdures i fruites a diversos menjadors escolars.
La Kosturica va néixer com un projecte assembleari i horitzontal que actualment lideren tres persones: Maria Giner (Barcelona, 1976), que n’és fundadora; Jordi González, que s’hi va incorporar fa uns quinze anys; i Maria Roser Ferré, qui ha entrat més recentment a la iniciativa. Completen l’equip un cavall que es diu Menut i dues gosses: l’Alanis Morissette és la blanca i la Tina Turner, la negra. Les reminiscències musicals les trobem també al nom del projecte, el qual evoca la identificació que sentien els primers membres de l’associació amb Emir Kusturica, el director de cine i músic serbi que va compondre enlluernadores bandes sonores basades en els ritmes dels gitanos dels Balcans.
Maria Giner és una força de la natura, comunica bé i fa la impressió que no se li escapa cap detall de La Kosturica. Ens rep un matí assolellat i compartim amb ella l’esmorzar, sa i ecològic. El seu desig era muntar el seu propi projecte i va aconseguir complir-lo: per això li brillen els ulls d’aquella manera, com només ho fan els d’aquelles persones felices de ser on són i del camí recorregut. No ha estat fàcil arribar fins aquí i, òbviament, n’ha après molt durant el trajecte.
Des que va començar a formar-se de ben jove, la Maria tenia clares dues coses: per una banda, sabia que volia dedicar-se a treballar la terra, i, per una altra, estava convençuda que ho faria seguint els principis de l’agroecologia. Ara, després de vint-i-tres anys endinsada en el projecte, la vallesana ha adquirit una tercera certesa: la importància de teixir xarxa, i no tan sols la pròpia, la que està integrada per «la família de La Kosturica» i les cistellaires que cada setmana li fan confiança. El seu desig de compartir i diversificar l’ha portat a participar en altres espais de productors i productores d’aliments, com la Xarxeta de Pageses i Pagesos Agroecològics de Catalunya; el grup de productors que treballa amb la distribuïdora Ecocentral proveint menjadors escolars amb aliments ecològics; i, recentment, AlterBanc, un nou model de banc d’aliments on en lloc de trobar menjar processat de la indústria alimentària s’ofereixen aliments frescos d’origen local i cultiu agroecològic.
Deambulant per Can Marquès escoltant la Maria, ens adonem de tots els barrets que porta al cap aquesta dona: és productora, activista, comunicadora i companya. I, entre cella i cella, entreveiem l’objectiu que la mou: contribuir a un món més just des de la terra que trepitja i l’entorn on viu.
A vegades, assistir a un acte i conèixer un grup de gent ens pot canviar la vida. I això és que li va passar a la Maria quan, amb només divuit anys, va participar en una xerrada de ramaderia ecològica. El que hi va sentir la va impactar: «Escoltar tot allò em va fer veure que potser el meu camí era la pagesia». Sense pensar-s’hi gaire, va demanar al ramader de l’acte, que era de Sant Hilari Sacalm, si podia anar-hi a fer unes pràctiques. I tot i que ell al principi no ho veia clar, perquè la Maria encara era força urbanita, al final va accedir-hi. La cosa va sortir bé: la jove sense experiència va superar totes les proves que el veterà ramader li va posar!
Aquelles primeres pràctiques al camp no van ser les úniques que va fer la Maria, qui va continuar formant-se allunyada de la teoria. «En aquell moment, els pagesos eren un 2 % de la població activa; ara encara en som menys. M’agrada molt dedicar la meva vida a que no desaparegui aquest ofici», confessa. I és ben cert que la Maria s’ha fet seva la missió de cuidar de la terra, crear xarxes amb altres pagesos i pageses i establir relacions boniques i duradores amb les persones que consumeixen les seves hortalisses.
Abans d’avançar en la història, cal que fem marxa enrere en la màquina del temps. Llavors veurem que, de menuda, la Maria no tenia massa referents pagesos en el seu entorn. El pare es dedicava a l’exportació, la mare era administrativa i ella s’havia criat en un entorn poc rural entre Barberà del Vallès i Sabadell. L’únic lligam que tenia amb la terra era el seu avi, que a Navarra havia estat labrador i al Penedès hi tenia un hort, al qual, per cert, no deixava entrar la seva neta. A casa, però, van donar-li suport perquè estudiés Agronomia i, com que ella ja intuïa que no hi trobaria assignatures sobre agricultura ecològica, una disciplina molt incipient a mitjans dels anys noranta, va crear l’Esbarzer amb un grup d’amics universitaris per poder organitzar xerrades alternatives a l’agricultura convencional, i també sobre okupació i antimilitarisme. Mirant el passat, comenta que els mateixos professors d’Agronomia de la seva època ara imparteixen classes d’agricultura ecològica i, quan se’ls troba, els diu, de broma: «Què, era una cosa de quatre hippies, eh?». Sens dubte, amb els anys hi ha hagut un canvi de paradigma, i l’índex de conversions de finques al conreu en ecològic és molt elevat, tant els petits enxarxats com els grans productors, ens explica amb orgull.
En aquell temps, un esdeveniment greu va marcar la Maria: just abans que ella entrés a la universitat, el seu pare va morir en un accident de cotxe. «És un fet que em marca d’una manera força dura i que en el moment he de superar... Tot i que amb dificultats, ho aconsegueixo», rememora amb emoció. Malgrat la desgràcia, se sentia molt afortunada de tenir la seva mare i el seu germà, amb qui va fer molta pinya. La Maria sap que el seu pare hauria respectat molt la seva opció de vida. La mare també ho va fer, i sempre l’ha animat a dirigir-se cap a allò que l’apassiona, encara que sigui una opció més precària des del punt de vista material.
Durant la carrera universitària, va aflorar amb força la Maria més activista i curiosa per descobrir models i alternatives. Va viatjar a França per conèixer les Associations pour le maintien d’une agriculture paysanne (AMAP); a l’Estat espanyol va assistir als fòrums 'Por un mundo rural vivo', que organitzava la Plataforma Rural; i es va introduir als moviments agroecològic i okupa. Un dia, quan participava en una acció contra el desallotjament d’una casa okupada, la Maria va ser detinguda. Se la va acusar injustament d’haver format part d’un grup que va destrossar la seu del PP en una manifestació anterior i, tot i que el cas es va arxivar, aquest fet la va condicionar i li va dificultar acabar la carrera d’Agronomia. Però, amb esforç i dedicació, va assolir el seu objectiu i va aconseguir el títol.
«M’agrada molt dedicar la meva vida a que no desaparegui aquest ofici» Maria Giner
El moment fundacional de La Kosturica es va acostar una mica més arran de les pràctiques que la Maria va fer amb Joan Relats, agricultor de Lliçà de Munt, fundador d’Hortec i un dels pioners de l’agricultura ecològica al territori. En finalitzar les pràctiques, la Maria va anar a viure i treballar amb el seu mentor, i, al cap d’un temps compartit, en Joan li va proposar a ella i a una altra persona que continuessin amb la finca. La idea no va quallar per diversos motius i, de fet, a la Maria ja li havia picat el cuquet de començar el seu propi projecte amb la col·laboració de dos amics, en Killian i en Jan Marc, que es van unir a l’aventura.
Amb un equip petit i motivat, van decidir muntar una associació. Junts van solucionar el principal escull: l’accés a la terra. «Vam tenir la sort que la propietària de la finca de Can Marquès valorava molt el fet que érem persones que no deixaríem caure la masia i alhora cultivaríem en ecològic», explica. Era poc més d’una hectàrea que van dedicar a conreus de regadiu i que, amb els anys, van poder ampliar amb dos camps més: un, el de Pla de Can Naps a Santa Eulàlia de Ronçana, el van aconseguir gràcies a les filles d’un pagès que volien que es continués l’activitat; i l’altre, el de Can Poca Roba, a partir d’una clienta de La Kosturica que va heretar terres a Lliçà de Munt. En total, gestionen quatre hectàrees molt ben aprofitades i amb una gran diversitat de conreus.
Paradoxalment, els dos motius que van portar Joan Relats a aturar l’activitat agrícola a la seva finca van servir de full de ruta als joves de La Kosturica. El primer, la dificultat per conciliar amb la vida familiar, el van solucionar creant un projecte horitzontal i assembleari portat per un equip que treballés amb valors de cooperació i equitat, oferís vacances i baixes, i el pes de la feina del qual no recaigués en una estructura familiar clàssica. El segon motiu, la inestabilitat del mercat tant a petita com a gran escala, el van abordar impulsant un model de relació directa entre les persones productores i les consumidores, i desenvolupant un vincle de compromís que els permetés programar sobre gènere venut i reduir al màxim el malbaratament i els alts i baixos en la demanda. En resum, van adaptar el model de les cistelles de les AMAP franceses a la realitat cultural catalana, és a dir, «amb menys compromís», segons diu la Maria. De fet, a La Kosturica van ser els segons a aplicar el model de les cistelles a Catalunya; el primer va ser Joan Castellà, un pagès d’Amposta.
La Maria és una dona de reptes, i poder capgirar aquestes dues dificultats li feia perdre la son: el cap li barrinava sense descans per mirar de trobar formes més dignes d’exercir la pagesia. A més, hi havia altres fites a assolir: «Personalment, em vaig decantar per aquesta opció de vida perquè volia contribuir a que la gent pogués gaudir d’una alimentació més saludable, cuidar el medi ambient i no contaminar», explica. Sense aquesta motivació no sap si hauria resistit, perquè hi ha hagut anys amb moltes dificultats i no ha estat fàcil sobreposar-se a la duresa i precarietat.
La perseverança ha estat clau i, de fet, quan aprofundim en els ideals i les pràctiques d’aquesta agricultora, ens adonem que és d’aquells éssers humans que no només volen el pa sencer, sinó que el volen aconseguir amb l’ajut i la cooperació d’altres persones. Diu que no són «grans agricultors pel que fa a la part tècnica», però, tot i així, han ajudat molta gent que ha passat per Can Marquès a tirar endavant els seus projectes. Mai han dubtat a compartir recursos, contactes, informacions i consells per facilitar que les noves iniciatives siguin un èxit.
«Em vaig decantar per aquesta opció de vida perquè volia contribuir a que la gent pogués gaudir d’una alimentació més saludable, cuidar el medi ambient i no contaminar» Maria Giner
La Maria se sent molt orgullosa dels vint-i-tres anys de projecte: «En aquesta vida he decidit no ser mare per opció, perquè no em feia il·lusió, però vaig parir la idea de La Kosturica», confessa. Dit això, que no tingui fills no vol dir que no es preocupi per les noves generacions i el món que els quedarà. La defensa de la pagesia i el foment del relleu generacional són dues fites essencials per assegurar el seu llegat en aquest aspecte.
En les més de dues dècades que porten conreant a Can Marquès, una trentena de persones han passat per La Kosturica. «I això ens fa sentir molt bé! Acompanyant-nos en el camí i treballant tots plegats, hem ajudat a fer diàspora», explica la Maria. Aquesta obertura, però, els ha afectat a l’hora de comptar amb un equip ferm i constant. I, si bé els primers deu anys treballaven de forma assembleària, des de fa un temps han optat per gestionar La Kosturica amb les persones que s’hi han compromès de forma estable. Ara bé, continuen cobrant tots els mateix independentment de les hores invertides. A més, fa poc van rebre un assessorament inicial de l’Ateneu Cooperatiu del Vallès Oriental per transformar-se en una cooperativa, i ara reclamen més suport per completar el procés i consolidar la transició.
El pas de tanta gent pel projecte i el treball en xarxa amb altres pagesos i pageses ha fet que La Kosturica tingui una gran família. Cada any organitzen jornades de portes obertes a més d’una gran calçotada que reuneix tres-centes persones. La finca de Can Marquès és perfecta per acollir aquest tipus de trobades: envoltada de l’horta s’alça una masia antiga amb una porxada immensa i meravellosa. És difícil imaginar un lloc millor per compartir un àpat festiu o muntar-hi la paradeta de venda directa.
«En aquesta vida he decidit no ser mare per opció, perquè no em feia il·lusió, però vaig parir la idea de La Kosturica» Maria Giner
Gaudir d’una comunitat sòlida no és només un gran plaer: també suavitza els problemes. La Maria ens explica que fa un temps els van entrar al mas i els van robar una suma important de diners que havien estalviat per fer un tancat que els permetés evitar la incursió dels senglars a la finca de Can Marquès. En compartir-ho al grup de WhatsApp de la família de La Kosturica amb un deix de tristesa, la qüestió va agafar un nou rumb quan «tothom es va abocar a buscar maneres de pal·liar el mal patit», rememora emocionada. Com a resultat, ara engegaran una campanya de micromecenatge per aconseguir finançament per fer el tancament contra l’entrada de senglars no només a Can Marquès, sinó també a la finca de Santa Eulàlia de Ronçana, que encara pateix més pressió de la fauna cinegètica.
Un altre dels reptes que estan afrontant és l'ús racional i sostenible de l'aigua. En aquest sentit, han provat l’estratègia de no posar tots els cultius amb necessitats hídriques en una sola finca, i així s’asseguren que, si fallés un dels tres pous, no tot se n’aniria en orris. Alhora, optimitzen el rec, fan adobs verds i roten els cultius, entre altres tècniques. Durant cinc anys, van incorporar la tracció animal en el maneig, ja que tant a la Maria com al Jordi els encanten els animals i es van formar en doma natural i ensinistrament perquè la seva euga, la Fosca, els ajudés en algunes tasques. L’experiència va ser molt gratificant, però des que l’animal es va morir, ho han deixat aparcat: els ha afectat molt aquesta pèrdua.
La conversa amb la Maria flueix de manera senzilla i sincera, i és tot un gust seguir el seu fil de pensament. La fascina l’agroecologia i, de fet, quan li preguntem sobre les estratègies que implementen per lluitar contra el canvi climàtic, ens precisa, amb la seva habitual pedagogia, que cal anar més enllà de la implementació de tècniques de producció ecològiques lliures de químics, com les que avalen el Consell Català de la Producció Agrària Ecològica o altres organismes. «L’agroecologia no és agricultura ecològica. És un paradigma que incorpora objectius que provenen de l’Economia Social i Solidària», resumeix abans de posar exemples. Segons ho veu ella, l’agroecologia aspira a fomentar relacions entre productores i consumidores que siguin el màxim de directes possibles, aconseguir condicions laborals dignes per a les productores i treballar en xarxa amb altres projectes de pagesia que tinguin la mateixa filosofia. En aquest sentit, és molt important intercanviar recursos i coneixements, oferir suport emocional i fer comandes conjuntes per reduir costos.
Per provar tots aquests mecanismes, va ser cabdal la creació de la Xarxeta de Pageses i Pagesos Agroecològics de Catalunya. La Maria explica amb orgull que van contribuir en la definició d’una fórmula d’avalar col·lectivament la qualitat dels productes oferts a través d’un Sistema de Garantia Participatiu (SGP) que consistia, bàsicament, a visitar cada any les finques dels diferents projectes, fer-ne diagnòstics i proposar accions de millora. La iniciativa va durar un temps i n’ha quedat un conjunt de criteris que defensa ara la Xarxeta, tot i que amb un sistema d’incorporació de nous membres més senzill.
Amb el transcurs dels anys i la proliferació de projectes d’agricultura ecològica i agroecològics, s’han anat creant més xarxes d’àmbit català. Però, al Vallès, Osona, el Maresme i La Selva, la Xarxeta continua tenint la seu a Can Marquès. «Som un Mercavallès ecològic, ha, ha, ha!», riu la Maria. El treball en xarxa, l’intercanvi de productes i la confiança mútua són garantia de qualitat i servei, ja que, si per un tema climàtic no els creix una hortalissa al seu tros, un company de Riudecanyes (Baix Camp) els la portarà, i des de Ponent els pugen fruita per a tots. «Jo puc defensar els productes dels meus companys perquè els sento com si fossin meus. Sé que els cuiden perfectament i això és un orgull», diu.
El seu trajecte personal i laboral l’ha portat a valorar molt el que fa. I, encara que no és com les pageses d’abans, que tenien gallines, bestiar, etc., i se sent més hortolana que pagesa, amb el temps ha superat els seus complexos inicials: «Jo sempre vaig amb el cap ben alt pel fet de ser pagesa, malgrat que inicialment em costava perquè no em venia de família».
La Maria és una pagesa que fa màgia amb el temps i, de fet, ens confia que està obsessionada a optimitzar-lo. Ella treballa al camp, porta la gestió tècnica i laboral, fa comercialització i comunicació. Acostuma a estar a les plantades i collites, tot i que ja no desherba. Encarregar-se de la gestió global de La Kosturica li agrada, però no dubta a l’hora de confessar allò que de debò li té el cor robat: «M’encanta estar a l’hort i veure com s’aixeca el dia, contemplar com la llum toca els diferents verds de les hortalisses, estar a l’aire lliure, veure aquests paisatges agrícoles... Tot això m’omple l’ànima. A vegades veig una gota sobre una col i penso: “Quina estampa!”». Els dies d’estrès, que també n’hi ha, practica tècniques de respiració o surt a passejar amb les gosses.
Com a pagesa i com a dona, la Maria sent que cada vegada hi ha més empoderament femení al camp: veu moltes dones donant la cara, fent xarxa en les entitats o atenent entrevistes com la nostra. Això no treu, diu, que calgui continuar visibilitzant totes les tasques que fan les pageses, com ara els tràmits, el màrqueting o altres accions que no són tan visibles com passar el tractor o treure l’herba.
En conèixer la Maria, s’entén que La Kosturica és un projecte de transformació social i política. Ara bé, amb el temps també han après a ser prou flexibles per adaptar-se als canvis de context. Actualment, la meitat de la producció de la Kosturica surt amb les cistelles, una part important es ven directament a la paradeta de la finca, i la resta s’envia a menjadors escolars, un canal que van obrir quan, en un determinat moment d’eclosió d’iniciatives similars, van decidir diversificar els seus canals de venda. Primer van treballar amb l’empresa Ecomenja i després amb Ecocentral, una central de compres d'aliments agroecològics que proveeix menjadors escolars de Barcelona i rodalies. De fet, La Kosturica participa activament a l’assemblea d’Ecocentral, on acorden els preus dels productes i programen els cultius de forma organitzada. Aquestes trobades permeten establir relacions més properes entre les persones que treballen a un sector que, per créixer, necessita dotar-se d’estabilitat i compromís a llarg termini.
Per a la Maria, «té tot el sentit del món que des de ben petites les criatures mengin verdures com les nostres i en reconeguin els gustos. És molt important que als menjadors escolars es treballin els valors de l’alimentació sostenible». Amb l’objectiu de facilitar aquesta transició, va sorgir la necessitat de crear una entitat paraigua, la Xarxa Agroecològica de Menjadors Escolars de Catalunya (XAMEC), on La Kosturica participa acompanyada de cinc gestores de menjadors escolars, una central de compres agroecològiques, una associació de restaurants i una ONG.
A La Kosturica, juntament amb Ecocentral, també troben temps per enriquir una altra iniciativa, AlterBanc, un banc alimentari agroecològic on conflueixen moviments veïnals i entitats que treballen en l’àmbit de l’Economia Social i Solidària i de la sobirania alimentària. Amb l’objectiu de fugir dels bancs d’aliments assistencialistes, aspiren a proveir les famílies precaritzades d’aliments frescos i de qualitat, fruit de l’esforç de pagesos i pageses agroecològics que reben un preu digne pels productes que conreen.
La Maria és de l’opinió que treballar per posar l’alimentació al centre dels currículums educatius podria ser una via per conscienciar futurs i futures pageses, però també es pregunta què més es pot fer per engrescar la gent jove a triar una opció de vida «tan preciosa i dura». Després de ruminar-ho una mica, creu que la solució passa pel verb «facilitar». D’una banda, als que volen continuar amb la trajectòria dels seus pares al camp, caldria facilitar-los el canvi cap a models productius més sostenibles, més ecològics i més viables. I, de l’altra, també s’hauria d’afavorir l’accés a gent com ella, de nova fornada. «Els bancs de terra són necessaris, però encara no hi ha prou usuaris per la quantitat de terres que n’hi ha», apunta la Maria. És a dir, tot i que impulsar bancs de terres sigui una iniciativa important i potent, cal fomentar que més persones s’animin a dedicar-se a la pagesia.
«Les administracions i els productors saben que han d’incorporar al seu discurs l’ecologisme, el feminisme i l’economia social, però després, a l’hora d’implementar-ho realment, no ho fan», es queixa la fundadora de La Kosturica. Segons ella, un dels motius que provoca que la gent es tiri enrere i no emprengui al sector agrari són les traves administratives i burocràtiques. Opina que es podrien destinar fons públics a crear un cos de professionals tècnics que assessoressin la pagesia sobre gestió, canals de comercialització, producció, etc. També destaca un altre tema: la dimensió dels projectes. Creu que és clau que s’afavoreixin les petites produccions enxarxades, perquè «al llarg del temps, són molt més resilients i sostenibles». Si una explotació petita plega, no serà «com si plega Casa Ametller», hi afegeix.
La Maria no té la recepta tancada, però els ingredients bàsics els té ben clars. Aquesta lucidesa en les accions i el pensament, juntament amb tota la força col·lectiva, podrien ser els motius pels quals La Kosturica porta ja tants anys en funcionament.
Si aquesta pagesa fa balanç, la llibertat i el contacte amb la natura són dos al·licients més de la seva rutina. «Em sento molt privilegiada d’estar fent el que jo vull i no el que algú m’imposa», afirma l’hortolana. Una tercera motivació que l’acompanya des de ben jove és el sentiment d’estar aportant per a un món millor, «un món amb més respecte per la natura i les persones, un món més saludable», conclou. De les diverses Maries que hem conegut avui, la pagesa i activista sempre té l’última paraula.
— Redacció BCN Smart Rural —
Històries BCN Smart Rural: ‘Mengem local’
Curtmetratge produït per BCN Smart Rural | Diputació de Barcelona
Vols estar al dia de les últimes novetats del programa Barcelona Agrària? Subscriu-te al nostre butlletí digital!
Omple el breu formulari que trobaràs a continuació i rebràs al teu correu electrònic una selecció de notícies, entrevistes, informes i publicacions que segur que t’interessen.
