De La Maria Eco és el nom de l’empresa que capitaneja Maria Rovira (Piera, 1952), una pagesa que es va incorporar a l’ofici quan tenia quaranta anys i que ja havia voltat molt després d’estudiar una carrera artística. Actualment, cultiva horta en ecològic, fruita dolça, oliveres i vinya biodinàmica a una finca situada a Piera, al cor del Parc Rural del Montserrat, i combina aquesta tasca amb dues més: la de sindicalista a la Unió de Pagesos de Catalunya la fa per principis, i la d’àvia, per amor i voluntat pròpia. En total té sis hectàrees: dues són d’horta; mitja, de vinya; i la resta, les dedica a fruiters i oliveres. La finca la cuida i conrea al costat de Lourdes Gómez (Sant Pere de Riudebitlles, 1975), que fa quatre anys que treballa amb ella, una altra dona forta i enèrgica a qui la terra aporta salut física i mental. Els agrada dir que fan pràctiques agrícoles tranquil·les per alimentar la ciutadania i no per al lucre.

La Maria és una lluitadora, que ha hagut de demostrar no només que podia ser pagesa, sinó que ho podia fer molt bé. Amb una sensibilitat especial envers la terra, li encanta provar coses noves, i el 2005 va rebre un important reconeixement quan la Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi.

A la Maria, el cap li bull de projectes i cada dos per tres es reinventa. «M’agrada començar projectes: és una manera de fer», confessa aquesta pagesa que va estudiar Interiorisme de jove. Ara té setanta anys, però espera viure’n cent, i es pregunta cap a on la portarà la vida. Quan sent parlar de persones que s’acaben de jubilar i rondinen perquè no saben què fer, ella al·lucina. «Jo als seixanta anys vaig canviar la meva explotació com si la girés com un mitjó», diu. Vint anys després d’incorporar-se com a pagesa, va decidir passar-se a l’agricultura ecològica i canviar el maneig dels fruiters i l’horta. La seva passió actual és la biodinàmica, que ha començat a aplicar a la vinya, juntament amb la Lourdes.

El record de les vinyes

La relació de la Maria amb la terra ve de lluny i es remunta als primers records d’infància, quan corria darrere el seu pare per collir raïm. Tot i viure a un poble, un dels seus orgulls més grans, va poder estudiar gràcies al fet que la seva mare tenia clar que les nenes havien de formar-se igual que els nens; i, en lloc d’apuntar-la a les tradicionals classes de costura, la va animar a formar-se en allò que li agradés. La carrera d’Infermeria l’atreia molt, però com li van dir que això era «fer de minyona dels metges», va decidir estudiar Art i Disseny a l’Escola Massana de Barcelona. Esclata en una rialla recordant aquells anys de rebel·lia i manifestacions estudiantils: «Era una bona època, perquè veies moltes coses, però no era allò d’estudiar cada dia». 

De seguida va trobar feina i al cap d’un temps se’n va anar a Mallorca, que li agradava més que Barcelona, però trobava a faltar les vinyes de l’Anoia i l’Alt Penedès. De manera que, quan tornava a visitar la família, sempre s’ho feia venir bé per ajudar a la collita de les olives o per fer alguna altra tasca al camp. També feia quadres de flors seques, que tenien molt d’èxit. De fet, mai després ha pogut guanyar els diners que va aconseguir en els primers anys de trajectòria laboral. I torna a riure: «Quan alguna cosa em va bé, deixo de fer-la, ha, ha, ha!».

Quan el seu pare es va posar malalt, algú havia de continuar portant la finca agrícola que tenia la família al barri pierenc de La Fortesa. «En teoria li tocava al meu germà, que era l’hereu, encara que fos més petit que jo i que no l’hi interessés ni gota», es lamenta. Per sort, el seu germà ja tenia una altra feina i ella va poder agafar les regnes del camp. Als inicis, els seus cosins la van ajudar un xic, perquè a la dècada dels noranta no era el més comú que una dona es posés al capdavant d’un projecte agrícola. El seu home, en Joan, també la va ajudar en aquell moment i al llarg dels anys, però ell sempre ha tingut la seva pròpia feina. La cap era i segueix sent la Maria.

Ella, que ve de família pagesa, recomana a les persones que vulguin iniciar un projecte agrari que vegin altres coses i treballin en altres llocs abans de posar-se a emprendre. «Veure món em va permetre muntar una empresa, perquè encara que siguem pageses en una explotació familiar, ens ho hem de plantejar com a negoci, perquè, si no, no hi ha futur», explica.

«Encara que siguem pageses en una explotació familiar, ens ho hem de plantejar com a negoci, perquè, si no, no hi ha futur» Maria Rovira
 

La transició ecològica

La Maria, al començament, es va centrar en el conreu de l’horta, per després afegir el maneig de la vinya i els fruiters de la finca: presseguers, cirerers i albercoquers. I no va ser fins al cap d’uns anys que va prendre la decisió de fer la conversió a l’agricultura ecològica.

La transició verda d’un projecte agrícola convencional no és pas bufar i fer ampolles, però s’hi va llançar de ple, perquè el mercat havia canviat molt en els anys que portava de pagesa. Al principi, anava a Mercabarna i tot rutllava bé. Però quan la fruita i les hortalisses d’altres orígens van començar a arribar-hi abans que la seva, va decidir fer un canvi de rumb. «Si vull continuar treballant de pagesa, o canvio o aniré malament», es va advertir a si mateixa. I tan aviat dit com fet, al cap de poc temps va passar de fer les coses com el seu pare sempre ho havia fet a obrir la mirada als nous horitzons de la producció integrada per a la fruita i ecològica per a l’horta. Pel que fa a la comercialització, també va realitzar alguns canvis. Durant un temps va vendre els seus productes al mercat de Sant Sadurní d’Anoia, però fa uns quatre anys va decidir apostar per les comandes setmanals de particulars i, amb aquest objectiu, va habilitar un celler familiar com a botiga. Aquest punt de venda directa obre els divendres a la tarda i els dissabtes al matí i li permet comercialitzar tant aliments al detall com servir la cinquantena de cistelles que prepara a la setmana. També porten algunes comandes a domicili, però sempre per la zona: «Si has de començar a moure’t a repartir, el producte deixa de ser ecològic», explica la Maria.

«Si has de començar a moure’t a repartir, el producte deixa de ser ecològic» Maria Rovira
 

En aquesta fase ja havia començat a treballar amb ella la Lourdes, una altra dona valenta nascuda ben a prop de La Fortesa. Tot i que els seus avis s’havien dedicat a la pagesia i que, a casa, l’hort i el bestiar petit sempre hi havien sigut, els pares havien triat un altre camí. De fet, els inicis professionals de la Lourdes també van estar molt allunyats del camp. Després d’estudiar Administració, va treballar molts anys en una clínica dental i un temps en una pastisseria, i no va ser fins al 2018 quan va trobar la feina a De La Maria Eco. Ara que fa una temporada llarga que es dedica al conreu de la terra, el seu pare a vegades li fa algun comentari burleta: «Sempre t’he dit que m’ajudis a arrencar herba a l’hort i no has vingut mai. Ara, en canvi, et fas pagesa!», li retreu amb sorna.

Un equip ben avingut

La Lourdes, al tros, fa tàndem amb la Maria, i, a més, s’encarrega de la preparació de les cistelles. Per a ella, el treball que fa a pagès és més una teràpia que una feina, ja que troba que té «aquest punt de llibertat que psicològicament és molt bo». Malgrat les picades dels insectes, el fred a l’hivern i la calor a l’estiu, li agrada estar sempre a l’aire lliure. Valora molt positivament les tasques que fa al camp, sobretot quan les contraposa al món actual: «A l’hort es para una mica tot i desconnectes del ritme tan ràpid de la vida moderna. Aprens a observar el teu voltant i poder-ho fer és molt satisfactori». Alhora aprecia que no tot és solitud i natura: quan reben la clientela, la feina es torna social; fins i tot, ofereixen una copa de cava a les consumidores i la fan petar, ella i la Maria. De fet, la Maria té ganes de posar en dansa al celler un projecte gastronòmic que ja fa temps que rumia: li agradaria fer tallers de cuina i ensenyar coses tan variades com què preparar amb segons quines hortalisses, com coure correctament els llegums o com aprofitar els aliments que estan a punt de fer-se malbé. Projectes i més projectes! «És molt maco i bucòlic estar al camp o prendre la copa de cava, però després hem de pensar amb el cap», sentencia la Maria.

«A l’hort es para una mica tot i desconnectes del ritme tan ràpid de la vida moderna. Aprens a observar el teu voltant i poder-ho fer és molt satisfactori» Lourdes Gómez
 

Encara que actualment a La Fortesa aposten, sobretot, per l’horta i els fruiters, la Maria també cultiva de manera biodinàmica mitja hectàrea de vinya i aviat plantarà més oliveres. En total, sis hectàrees que donen per a molt: «Com és el cas de moltes dones, la finca que tinc és petita. Però, tot i així, alimento molta gent!», explica.

Amb Maria Rovira és inevitable parlar de feminisme i, de fet, el 2005 va rebre la Creu de Sant Jordi que atorga la Generalitat de Catalunya com a exemple de persona lluitadora i en reconeixement de «l’aportació social i econòmica de les dones al desenvolupament rural». A més de la feina que realitza al sector primari, també es va valorar el seu paper com a sindicalista. Fent memòria, recorda que abans de la cerimònia de lliurament va estar batallant perquè no li diguessin agricultora: «Jo soc pagesa!». I avui dia, encara somriu quan mira el vídeo de l’acte i veu que el presentador s’entrebanca en dir-li «pagesa».

Tot i que la Maria sempre havia estat molt activa en la lluita sindical i va arribar a ser responsable de Política Territorial de la Comissió Permanent Nacional de la Unió de Pagesos, admet que darrerament ha baixat una mica el ritme, perquè la feina al camp és intensa i a vegades no té ganes de treballar. Tot i així, és l’actual responsable d’Urbanisme i Paisatge. I no és l’única dona que milita al sindicat, ni de bon tros. L’altre dia, una companya li va comentar que hi ha unes quatre mil dones a Unió de Pagesos, una dada que la va meravellar.

Al camp i a casa, disciplina i límits

Una altra ocupació que té la Maria és la d’àvia: dos dies a la setmana va a buscar a l’escola els seus dos nets i dinen plegats. Li agrada fer-ho perquè així els pot veure. Ja li queda lluny la criança del seu fill! La Lourdes, en canvi, encara s’encarrega de ple de la seva filla adolescent, que cria juntament amb la seva exparella. Conciliar la vida professional i la personal no sempre és una tasca senzilla, i fer valorar la feina de pagesa, tampoc. La Lourdes va haver de recordar al pare de la seva filla que, encara que ell tingués un càrrec en una empresa, la seva feina també era important i no podia encarregar-se de les cures de la filla en qualsevol moment. «Vaig frenar-ho de seguida, perquè no em donava la gana que considerés que la meva era una feina menys important i que hagués de ser jo la que deixés de plantar els enciams. Si una setmana ell tenia una reunió important, calia que s’organitzés!», exclama.

La Maria hi afegeix que, per poder treballar al camp i alhora treballar a casa, s’ha de ser disciplinada amb els horaris. El seu marit, en Joan, sempre ha participat molt a casa, perquè ella viatjava i es cuidava del fill, però s’ha d’estar alerta, ara que s’han fet grans i viuen sols a casa. Amb relació a la feina, tot i que en Joan ja té un altre ofici, a vegades el veïnat li pregunta a ell sobre la finca (si hi han tirat sulfats, per exemple), i en Joan els respon que la pagesa és la Maria. Sempre recordarà un dia que ella va anar a comprar un tractor. L’acompanyava el seu fill, perquè just abans l’havia recollit a l’estació, i es va quedar esmaperduda en adonar-se que parlaven només a ell sobre el nou vehicle.

Accelerades amb aquest tema, em mencionen dos fets que les han marcat. La Lourdes rememora unes jornades d’igualtat a les quals va assistir i en què es va posar sobre la taula per què els jornals dels homes del camp s’allargaven fins tan tard. «Em vaig adonar que si arribaven a les onze de la nit del tros era perquè sabien que la dona havia cuidat els nens i tenia el sopar fet», diu. Per la seva banda, la Maria destaca la gran satisfacció d’haver conegut les pageses del llibre "Converses a peu de vinya. 50 viticultores del Penedès". També inclou la seva finca i, arran de la publicació, les protagonistes es mantenen en contacte via xat, fan pinya i es donen suport.

Davant la pregunta si més pageses joves poden seguir el seu exemple, la Lourdes afirma que sí, però que primer «s’han de creure que poden liderar una empresa agrària». També considera que les dones tenen una connexió especial amb la terra, una qualitat que veu manifestada cada dia en la Maria: «A l’hora d’experimentar, de treballar, d’observar, ella té aquest punt de sensibilitat, d’obrir-se a tot, que és pròpia de moltes dones». A més, considera que és molt important saber-se organitzar: si una tasca l’han de fer amb més temps perquè és feixuga, així es programa; i si una tasca és tan pesada que requereix l’ajuda de l’altra, així es demana.  

«Les pageses joves s’han de creure que poden liderar una empresa agrària» Lourdes Gómez
 

L’ofici de la pagesia, però, també les obliga a afrontar reptes complicats, i un dels que més les ha fet enrabiar darrerament és la sobrepoblació de senglars. Tot just ara fa poc, els animals van entrar a l’hort l’endemà d’haver plantat i van aixecar la terra. «He estat quasi un mes sense anar a l’hort», recorda la Maria, enfadada. Els senglars també van arrencar els pals de ferro que ajuden a sostenir el pastor elèctric. I no és pas la primera vegada que pateixen les destrosses causades per aquests mamífers. L’any passat, poc temps abans de començar la verema, els senglars van accedir a la vinya tot i tenir-la protegida amb tancats i, en una nit, es van menjar part del raïm.

Un bon relleu que aposti per una nova pagesia

La finca de la Maria està dins del perímetre de protecció del Parc Rural del Montserrat i, com li preocupa molt el problema de la falta de relleu generacional al camp, va assistir encantada a la presentació del nou banc de terres. És conscient que hi ha grans empreses que fan ofertes de compra als pagesos a punt de jubilar-se i, de fet, anys enrere a ella mateixa li van fer una proposta que va declinar enrabiada, perquè la seva visió de la pagesia és radicalment oposada. En canvi, entén que els bancs de terres són una eina que pot facilitar l’entrada de persones joves al sector i aturar la desaparició constant de finques agrícoles mitjanes i petites. A més d’aquesta eina, la sindicalista creu que s’hauria d’establir una renda mínima per a la pagesia que enceta projectes, perquè al principi la inversió és molt forta. També considera que els lloguers de cinc i deu anys són massa curts, perquè quan l’empresa comença a rutllar, poden fer fora la persona, com li va passar a un jove que coneix. Aquest havia aconseguit vint hectàrees i, de cop i volta, li van dir que ja no li podien continuar llogant. «Això passa moltes vegades perquè al fill de la casa li fa gràcia jugar a ser pagès. I és un problema, perquè els negocis del camp necessiten estabilitat», aclareix.

Ella ho va tenir més fàcil: almenys tenia la terra i un tractor que era vell, però ja servia, a més d’una xarxa de reg. I, tot i així, el camí no ha estat planer, i empatitza amb les persones joves que volen iniciar un projecte agrari. Sense anar més lluny, quan li demanem la seva opinió sobre com caldria abordar el relleu generacional al camp,, la Maria apunta dos requisits que hauria de complir qualsevol persona interessada: primer, li ha d’agradar molt treballar al camp, perquè la pagesia és una feina vocacional; i, en segon lloc, ha de tenir ben estudiat el seu projecte d’empresa i tenir en compte que, per tirar-lo endavant, cal invertir en fems, maquinària, etc. Alhora, recomana a la nova pagesia formar-se constantment per estar al dia de les novetats relacionades amb el maneig agrícola. Com a exemple posa la mitja hectàrea de vinya que es va quedar com a testimoni del que havia estat la finca dels seus ancestres i que conrea de manera biodinàmica. Fer-ho bé requereix precisió i seguir estrictament les indicacions del tècnic que elabora els preparats que incorporen a la terra. «A les tres en punt comenceu i heu d’acabar al cap d’una hora en punt!», les avisa. Per no fallar, la Lourdes empra un temporitzador. Matemàtiques pures! I igual amb la poda: l’escrupolositat és tan important que la Maria ha tornat a fer servir tisores manuals. Formar-se ha estat una constant en la trajectòria professional de la Maria, i la pandèmia li ho ha facilitat gràcies a l’impuls de l’entorn digital: abans li molestava no poder assistir a cursos perquè no tenia temps o perquè, entre acabar les feines al camp, ordenar i dutxar-se, no hi arribava; però ara, moltes sessions es fan en línia.

Cultivar de manera natural i tranquil·la

A aquesta finca, cultivar en ecològic i biodinàmic és una declaració d’intencions, de maneig i de ritmes que la Maria culmina amb collites tranquil·les: «Quan comencem a plantar tomàquets, anem fent... I si els tenim més tard, no passa res». L’adob químic fa temps que el van deixar enrere, i reguen molt poc i per decantació, així no han de fer servir cap motor. A més, cuiden força els embalatges de les hortalisses perquè tinguin el mínim impacte.

Quan, abans de marxar del camp, els preguntem què és per a elles una bona vida, les respostes flueixen amb la rapidesa i la impetuositat d’un torrent. Mentre la Lourdes considera imprescindible gaudir de pau mental, que t’agradi el que fas i que el teu treball es reconegui amb un sou digne, la Maria aspira a ser creativa. El que més feliç la fa és pensar en nous projectes derivats de la finca, reinventar-se i portar-los a la pràctica.

Enmig d’un veïnat petit que mira dissimuladament l’arribada de nouvinguts, trobar dues pageses valentes que no es rendeixen és motiu d’admiració.

— Redacció BCN Smart Rural —