Germán Domínguez (Sant Boi de Llobregat, 1995) és feliç treballant la terra. Des de ben petit acompanyava el seu avi a fer les feines del camp, encara que els seus pares van triar un camí professional allunyat de la pagesia. Als dinou anys va decidir formar-se com a agricultor i va explicar a casa les intencions que tenia. Malgrat les reticències inicials, la seva perseverança l’ha portat a liderar El Nano Farinetes, una empresa agrícola que en pocs anys ha aconseguit ser rendible. Actualment, cultiva tretze hectàrees d’horta amb el sistema de producció integrada en uns camps que formen part del Parc Agrari del Baix Llobregat, un espai fonamental per poder abastir d’aliments frescos l’àrea metropolitana de Barcelona. De fet, ell mateix ven el gruix d’hortalisses que produeix al mercat de Sant Boi dels dissabtes, on comparteix la tasca amb la seva mare, i en una distribuïdora que proveeix a diversos restaurants amb estrelles Michelin. La pandèmia, paradoxalment, li va servir per impulsar els seus canals de venda directa i va arribar a distribuir cent cistelles diàries.  

En Germán, quan parla, va al gra, és sincer, i no es deixa cap detall. És resolutiu, com requereix la terra, i si ha de fer una reunió en línia des del tractor per atendre les seves responsabilitats de comunicació a Unió de Pagesos del Baix Llobregat, la fa sense pensar-s’ho. A l’estiu cultiva tomàquet de diversos tipus i carbassó de color blanc, groc i verd; a l’hivern hi té col, bròquil, coliflor i carxofa, fava, calçot. Darrerament, ha començat a conrear patata. A la seva finca no llencen res i gaudeixen col·laborant amb la Fundació Espigoladors, la qual li fa conserves al seu obrador amb el tomàquet terrer que conrea, a més de sofregit casolà de tomàquet i paté de carxofa.

Els valors familiars són molt importants per a aquest jove que havia d’esdevenir mecànic i un bon dia va canviar el seu destí a cop d’aixada. Un passeig per les terres que conrea ens permet comprovar com les gelades d’hivern li han castigat part de les carxofes, però ell no es rendeix. Ens acompanyen els dos gossos que controlen els seus dominis: un es diu Pruna, la fruita preferida d’en Germán; i l’altre, Nano, com li diuen a ell mateix.
 

Germán, per què tries El Nano Farinetes com a nom per a la teva empresa?

«Farinetes» perquè vinc de Cal Farinetes i soc el més petit: «el nano». Els meus besavis tenien la casa pairal de Cal Farinetes. En l’època de la Guerra Civil Espanyola, feien purés amb les sobres del camp i, un cop a la setmana, la gent més pobre del poble venia a casa amb la carmanyola i ells els les oferien de franc. Quan vaig començar l’empresa, buscava un nom que em quadrés i, per molt que hi pensava, no hi havia manera! Per sort, un dia se’m va acudir aquesta idea i la tria m’agrada, perquè parla dels meus avantpassats. Ara, a Cal Farinetes és on viuen els meus avis i els meus pares es van fer la seva pròpia casa a l’eixida del mas.

Vens de família pagesa, una gran sort per començar un projecte agrari. D’on et neixen les ganes de ser pagès?

Des dels nou anys ja tinc records d’ajudar el meu avi. Quan era menut i no volia anar a l’escola, deia als meus pares que no em trobava bé i m’escapava a donar un cop de mà a l’avi. I a l’estiu recollíem la fruita junts. Sempre m’ha agradat l’ofici de pagès! I això t’ha d’agradar perquè, si t’hi obliguen, ho intentaràs un any i ho deixaràs. M’agrada l’aire lliure: jo soc ocell de bosc. No podria estar dins d’una oficina.

«M’agrada l’aire lliure: jo soc ocell de bosc. No podria estar dins d’una oficina» Germán Domínguez
 

Amb dinou anys decideixes emprendre al camp. Què vas estudiar?

Primer vaig estudiar mecànica de vehicles, però no trobava feina, i, com que a casa ja tenien les terres i a mi m’agradava molt, vaig decidir provar l’ofici de pagès. En un inici era una intenció només, no tenia un objectiu gaire sòlid, però de mica en mica, quan vaig començar a estudiar més a fons l’agricultura, em va picar la curiositat. Penso que de feina de pagès sempre n’hi haurà perquè hem de menjar, sigui una feina més o menys bona. I si podem donar un producte de qualitat, encara millor.

«Penso que de feina de pagès sempre n’hi haurà perquè hem de menjar» Germán Domínguez
 

La teva família a l’inici no ho veia clar, precisament perquè ja ho havien tastat.

La mania del meu avi era que ningú continués el negoci i, per això, als seixanta-cinc anys, s’ho va treure tot de sobre: es va vendre el camió i la maquinària, i només es va quedar amb dues hectàrees de terra. La resta les va llogar, i com que ell no volia que jo fes de pagès, em va enviar a estudiar. I jo, que odio estudiar i no suporto agafar un llibre, li vaig fer cas! Vaig decidir preparar a Tàrrega la incorporació per estudiar el cicle mitjà d’Agronomia; així que, durant un any, anava i tornava cada dia des de Sant Boi, agafant el bus a Barcelona.

Com vas fer el salt entre la teoria i la pràctica? Quan vas poder posar-te a conrear?

Al cap de deu anys de la jubilació de l’avi vaig decidir engegar aquest projecte, perquè jo ja m’ho coneixia. Vaig poder fer la incorporació de joves agricultors i, malgrat que l’avi tenia les terres llogades a una altra empresa, les vam poder recuperar. Mentre m’esperava, el germà del meu avi em va cedir un hort per anar fent proves i el meu pare em va donar cinc-cents euros com a regal. «Això és perquè comencis!», em va dir. El pare treballava a la construcció, però, en aquell moment, estava a l’atur. Al meu pare mai li ha agradat treballar en aquest món i, si en el passat anava a ajudar l’avi a passar el tractor o a donar un cop de mà a l’horta, ho feia per ajudar el sogre. I, amb mi, va fer el mateix: al capdavall, s’ha d’ajudar la família.

Vas haver de fer molta inversió inicial per tirar endavant El Nano Farinetes?

Als inicis vaig aconseguir una furgoneta, després un camió i vaig seguir invertint en allò que necessitava. I, encara que vaig estar sis anys sense sou, anava fent. Tot el que guanyava ho reinvertia a la finca: anava agafant terres, plantava, perdia i aprenia. Actualment tinc els camps en dues parcel·les: una a Sant Boi i una a Santa Coloma de Cervelló. Ara estic restaurant el magatzem que feia servir el meu avi, el nucli de l’explotació.

Quan comences la distribució i comercialització directa dels aliments que conrees?

Al començament del projecte portava les hortalisses a Mercabarna, però allà et paguen quan volen: a trenta, seixanta o noranta dies. Tens una comissió i els preus no els saps fins que cobres, perquè depèn del volum que entra d’aquell producte. Per a una persona que tot just engega, funcionar així comporta molt risc, perquè tu comptes amb aquell líquid. Per exemple, et diuen que un producte el vendràs a vuitanta cèntims, però després te’l paguen a quaranta. El venedor de Mercabarna t’acostuma a donar una orientació, però al final sempre és menys. Un bon dia em vaig enfadar i vaig decidir muntar una parada al mercadet dels dissabtes a Sant Boi.

Com vas viure l’experiència de tenir la teva pròpia paradeta?

El primer dia hi vaig anar només jo. Els meus pares em deien: «Estàs boig, tu sol a la parada!». De fet, la meva mare i els seus pares ja coneixien aquest món: havien tingut parada pròpia al mercat municipal, i ella mateixa, de petita, havia estat darrere el taulell fins als catorze anys. Així que em va dir: «Ja t’ho faràs!». I, evidentment, el primer dia a mercat va ser massa estar tot sol a la parada i la vaig haver de cridar... «Mama, vine’m a ajudar, si us plau, que hi ha molta gent!». Sort que van venir, ha, ha, ha! Avui dia, a la parada seguim ella i jo.

La pandèmia de la covid-19 va ser un moment de revalorització del sector primari i es van crear una miríada d’iniciatives per facilitar la venda d'aliments de proximitat. Com vau fer-ho per arribar a la vostra clientela? Us en vau sortir?

Portem quatre anys amb parada al mercat, així que la pandèmia ens va agafar quan feia un any que hi anàvem i, pel que fa a la part de negoci, va ser un punt d’inflexió en positiu. En aquell període em vaig poder assignar un sou i ara El Nano Farinetes ja és rendible econòmicament, perquè quan agafes un cert volum, ja comencen a sortir una mica els números...

Però no va ser en aquell moment que van tancar els mercats no sedentaris a l’aire lliure, i, en canvi, els supermercats, en recintes tancats, seguien oberts?

Exacte. De fet, jo, l’endemà de l’anunci, em disposava a obrir la parada perquè l’Ajuntament de Sant Boi em va garantir que podria fer-ho. Però quan vaig començar a muntar a dos quarts de nou del matí, la guàrdia urbana em va dir que no: que si obria, rebria una denúncia. Així que vaig perdre 2.000 euros en gènere que havia collit el dia abans i, òbviament, em vaig enfadar. Vaig trucar a TV3, que va venir, i vaig poder denunciar la situació. Durant l’emissió de la notícia, vaig explicar que començaria a preparar cistelles per poder donar sortida als meus productes. Gràcies a la televisió, la gent em va conèixer i durant tota la pandèmia vam fer cistelles que anàvem a repartir de vuit a onze de la nit amb el suport de la família. En aquella època, la parada del mercat estava tancada, però, en canvi, vam arribar a distribuir cent cistelles al dia. Com a comparació, ara només en fem una desena a la setmana i la resta de gènere el venem al mercat de Sant Boi dels dissabtes al matí. Dit això, el mercat ens va molt bé i hi estem molt contents. A més, quan hi vas reps un reconeixement. Sempre hi ha alguna persona que et ve i et diu: «Escolta, l’escarxofa que em vas vendre era brutal!». Això et confirma que ho estàs fent bé. Sigui com sigui, els bons resultats durant la pandèmia van ser una ajuda bona per invertir en el tractor.

A banda de les cistelles i el mercat, on més vens la teva producció?

Des de fa un any he començat a col·laborar amb una empresa que es dedica a la distribució de producte per a restaurants amb estrelles Michelin. A l’empresa serveixo aliments que conreo al meu hort i, de fet, cada vegada estic plantant més per a ells. Em va bé perquè respecten bé els preus, em tracten bé i els tempos són millors que a Mercabarna. M’ho han posat molt fàcil, jo a ells també, i conjuntament sentim que aportem un producte molt qualificat que té valor afegit. Bàsicament, al Nano Farinetes treballem amb aquests tres canals de venda directa, a més de repartir també a algun restaurant de la zona.

La teva trajectòria professional podria inspirar persones joves que volen incorporar-se al sector primari. Què els diries si els tinguessis davant?

Principalment, han de saber que al camp es ve a treballar i que hi faran moltes hores; però, a la vegada, estaran fent una feina molt agraïda. La màxima satisfacció és veure créixer una planta i alimentar la gent! De fet, sempre que puc faig crides als joves perquè s’hi sumin. Hem de ser uns quants, perquè si no el creixement de la urbanització se’ns menjarà. Per exemple, a la zona treballem com a pagesos només cinc joves entre vint i trenta anys, i, a més, estem separats en diferents municipis. Després, d’edat ja saltem als que en tenen entre cinquanta i seixanta anys i, quan ells es jubilin, nosaltres no podrem portar-ho pas tot. Ens calen reforços i, com més siguem, més força tindrem per defensar aquest territori. Perquè, òbviament, pertànyer al Parc Agrari del Baix Llobregat és una ajuda, però no és garantia suficient. Recordeu el que va passar fa poc amb el projecte d’Eurovegas: el parc anava a desaparèixer!

El Parc Agrari del Baix Llobregat abraça 3.348 hectàrees i catorze municipis, i un dels seus objectius és garantir la continuïtat agrícola i preservar-la de la incorporació al procés urbà. Us és útil?

Sí, n’estem molt contents: fan moltes coses per a nosaltres. A vegades sí que hi ha normatives que ens perjudiquen, com quan volem fer un tancat en un camp perquè estem farts que ens robin escarxofes i no es pot fer per motius paisatgístics. Dit això, trobo que és normal que aquestes coses es regulin.

La teva finca està ubicada a la conca del riu Llobregat. Com és la convivència amb el riu?

L’únic problema que tenim amb el riu és que els senglars fan vida allà, a la llera, i a les nits surten cap aquí. A vegades veus com han passat en línia recta trepitjant el camp. Els senglars no tenen por de les persones! En el meu cas, potser no tant; però per als companys que tenen fruiters, i sobretot a l’estiu, el senglar representa un gran problema. Els esqueixen els arbres per menjar-se les cireres o els préssecs. Tot i així, sé que la Generalitat de Catalunya ha invertit en dues gàbies d’aquelles que permeten capturar quaranta o cinquanta senglars de cop vius i després poden sacrificar-los. A més, el Parc Agrari del Baix Llobregat gestiona una associació de control de fauna que s’encarrega d’evitar que hi hagi plagues de senglar, de tudó o de qualsevol espècie que afecti els cultius.

«Per als companys que tenen fruiters, el senglar representa un gran problema» Germán Domínguez
 

Per afavorir el relleu generacional a pagès, a les comarques barcelonines s’estan impulsant iniciatives com els bancs de terres  i els espais test agraris. A Sant Vicenç dels Horts hi ha en funcionament un d’aquests espais de prova nascuts amb l’objectiu de facilitar la incorporació de nova pagesia al sector agrari. El coneixes?

Sí, a Marc Caralt, el noi que ha estrenat l’Espai Test Agrari de Sant Vicenç, li agrada molt la iniciativa i hi posa moltes ganes i hores, però també sé que li està costant vendre el producte i treure-hi una rendibilitat. Penso que, quan vens de zero, tirar endavant una empresa agrícola és complicat perquè, entre altres coses, cal conèixer el cicle agrícola real, no només el que expliquen els llibres, perquè el clima canvia a cada zona on estàs. A més, el pagès novell completarà els tres anys de la durada de la llicència per fer servir l’espai test i no haurà tingut temps d’aconseguir prou diners per poder-se comprar un tractor. Ara mateix, un tractor bàsic de primera mà et pot costar 60.000 euros, i hi has de sumar tota la maquinària.

Què proposaries per donar-li un cop de mà a aquest company que comença?

Es podria augmentar de tres a cinc anys el període de l’espai test. A més, estaria bé fer un híbrid entre el banc de terres i l’espai de prova i oferir una mentoria que anés més enllà dels tècnics dels ajuntaments. La tutoria podria anar a càrrec d’un pagès que ja estigués consolidat o a punt de jubilar-se, que podria explicar-li com porta la seva finca; i, fins i tot, en jubilar-se, es podria parlar de traspassar-li la finca. A mi m’interessa molt que hi hagi relleu, perquè al camp sempre cal ajuda mútua, ja sigui com a suport en una tasca agrícola, que em cedeixin els serveis d’un treballador, etc. 

«A mi m’interessa molt que hi hagi relleu, perquè al camp sempre cal ajuda mútua» Germán Domínguez
 

En els temps dels teus avis o de la teva mare hi havia més pagesos al Baix Llobregat. Està clar que en una zona amb tanta pressió urbanística,  garantir el relleu agrari és més complicat.

Sí, la generació de la meva mare és l’última amb arrels pageses i aquest forat generacional es nota. Fins als catorze anys, la meva mare va créixer mamant la vida del mercat municipal, al costat de la meva àvia, i l’avi estava al camp. Però, en un moment donat que no els sortien els comptes, van plegar del mercat i la meva mare se’n va anar a estudiar una altra cosa. Per això, quan jo vaig començar, la meva mare va tenir una decepció i em va demanar què feia. Al principi, la meva família no veia clar el meu projecte, però ara que veuen que el negoci funciona i és rendible, estan contents i m’ajuden. A més, a la meva mare li agrada com ho faig jo i no com ho feia el seu pare! Abans, el treball del camp es feia tot a mà i ella prefereix que les pràctiques agrícoles siguin menys antigues.

Mirem el present, doncs. El Nano Farinetes, a més de pagès, també és sindicalista. D’on treus el temps per treballar tant i fer tantes coses?

Moltes reunions del sindicat, com que són telemàtiques, les faig des del tractor, per exemple. Però sí que és veritat que, a l’estiu, que tenim molta feina, la meva parella vol que anem de vacances i jo no puc marxar del camp. Les escapades les fem en altres períodes de l’any. Dit això, si et soc sincer, jo no trobo a faltar els viatges. Fins i tot, alguns diumenges que no tenim plans, em llevo i vinc cap aquí al camp i endreço, ha, ha, ha! Jo aquí gaudeixo.

Quin sistema de maneig de l’horta has triat per a la teva finca?

Faig agricultura integrada, però no m’he donat d’alta com a tal a la Generalitat de Catalunya perquè hi ha molta paperassa. Un tècnic assessor de l’Agrupació de Defensa Vegetal que opera a la nostra zona ve a l’horta cada setmana i ens diu els tractaments que hem de fer i ens explica com aplicar-los. A més, analitza el sòl per fer els adobats, que també estan regulats. I per plantar, intentem treballar la terra el mínim a l’estiu, perquè és quan hi ha més herba. Just abans de plantar, passem els subsoladors per estripar i airejar la terra, fresem i embanquem.

Ara, us he de dir que, en general, cada vegada ens demanen més burocràcia als pagesos. Per a mi, aquesta és la pitjor part de la meva feina! Quan acabo del camp i arribo a casa, he de quadrar liquidacions i vendes, completar fulls de càlcul trimestrals, preparar tancaments anuals, programar cultius, fer quaderns de camp, de fitosanitaris, d’adobs, la DAN, la DUN... Són cinquanta mil noms i sempre em perdo o falta alguna cosa. Això és el que pitjor porto. En el meu món ideal, estaria bé que em deixessin plantar i collir i ja està.

«Cada vegada ens demanen més burocràcia als pagesos. Per a mi, aquesta és la pitjor part de la meva feina!» Germán Domínguez
 

Entre els reptes a què t’enfrontes, l’aigua n’és un?

L’aigua amb què reguem ens ve del canal de la dreta del riu Llobregat. A causa de la sequera, els torns pactats estan molt marcats i controlats, i això ens suposa un problema. A més, amb el canvi climàtic, notem que cal regar més a l’estiu, ja que durant els episodis de calor les temperatures diürnes arriben als 40 graus. I, com que a les nits els termòmetres no baixen dels 20, no hi ha prou inversió tèrmica nit-dia perquè brotin bé els cultius.

Com és l’aigua amb què regueu? Té prou qualitat per satisfer les necessitats dels cultius?

L’aigua que nosaltres fem servir ve amb molta potassa, perquè ens arriba de les mines de Sallent; així que, de nitrogen, anem sobrats! Per sort, ara l’aigua de reg és bona, perquè hi ha molts controls: periòdicament fan analítiques al canal dret de Llobregat. Penseu que l’aigua que nosaltres tenim aquí passa per la depuradora i se’n va cap a Barcelona, la consumeix la gent; per tant, és bona. En canvi, l’avi em deia que ell havia regat amb aigua verda o vermella... I tot i així les plantes creixien i no es morien!

Lligat amb l’escassetat d’aigua, suposem que has començat a aplicar mesures per adaptar la finca a l’emergència climàtica.

Totalment. Estem eliminant varietats que els meus avis plantaven, com ara l’enciam llarg de tota la vida, que ja no pot créixer per la calor, i busquem varietats més resistents. Al final, haurem de plantar totes les varietats que es planten a Almeria; i, a Almeria, les que estan plantant al Marroc! Per contribuir a la lluita contra el canvi climàtic, els tractors comencen a portar sistemes anticontaminació i, fins i tot, n’hi ha d’elèctrics, però són molt cars.

«Al final, haurem de plantar totes les varietats que es planten a Almeria; i, a Almeria, les que estan plantant al Marroc!» Germán Domínguez
 

Ben a prop d’aquí, al cor del Parc Natural de Collserola, s’ha creat una associació que reivindica el contracte agrari com a forma de remunerar directament la pagesia pels serveis ecosistèmics que aporta a l’entorn. Què et sembla aquesta idea?

És una bona iniciativa. Gràcies a projectes com El Nano Farinetes, el paisatge està cuidat i no abandonat o convertit en una nova zona industrial que potser acabaria amb les naus buides, com moltes que veig al voltant. Però crec que també caldria valorar un altre servei clau que oferim: si paguem els impostos del carboni que generen els nostres tractors, no hauríem també de cobrar pel carboni que capturem al sòl amb la nostra activitat?

Et sents valorat com a pagès per la teva parella i els teus cercles?

La meva parella sempre m’ha dit que faci el que m’agradi, però que no treballi tant! I els amics, al principi, deien: «Pagès, tu?», i se’n reien una mica; però ara els agrada que sigui agricultor. De fet, a vegades venen a donar-me un cop de mà, sobretot quan hem de plantar calçots o collir tomàquets. I als que es queden a l’atur, els proposo que m’ajudin, però s’hi estan dos dies i surten corrents, ha, ha, ha! Per sort, la societat ha anat canviant la mentalitat que la persona que feia de pagès era la que no sabia llegir o escriure. Però ara, si no tens estudis, no pots treballar al camp: s’han de fer un tou de cursos! Actualment, la pagesia és sinònim de gent formada.

«Ara, si no tens estudis, no pots treballar al camp: s’han de fer un tou de cursos! Actualment, la pagesia és sinònim de gent formada» Germán Domínguez
 

Per tu, què es necessita per viure una bona vida?

Això que veus davant dels teus ulls! La bona vida és estar a l’aire lliure i no tenir amo. Valoro molt poder gaudir de la llibertat de decidir quan i com fer una tasca i que ningú em pressioni.

— Redacció BCN Smart Rural —