Isabel Simó, Hort comunitari d'Els Campaners. PATXI URIZ | DIPUTACIÓ DE BARCELONA
Isabel Simó, Hort comunitari d'Els Campaners. PATXI URIZ | DIPUTACIÓ DE BARCELONA

La passió d'una dissenyadora per l'horticultura comunitària

Isabel Simó ha crescut a Ullastrell, al Vallès Occidental, on ara coimpulsa amb la seva parella un projecte d’hort comunitari que compta amb la col·laboració activa d’una dotzena més de persones. 

Isabel Simó (Terrassa, 1984) va desenvolupar un fort vincle amb l’horta i el cultiu de la terra després de realitzar un viatge al voltant del món juntament amb Christa, la seva parella. Durant aquesta experiència, van conèixer persones que portaven vides molt diferents de les seves, i això els va captivar. Tot i que totes dues provenen de família pagesa, al viatge van descobrir la permacultura, una eina de disseny de finques agrícoles que es basa en la producció ecològica i regenerativa.

Després de la crisi de la Covid-19, van decidir oferir als veïns i veïnes d’Ullastrell un espai per menjar de manera més saludable i aprendre junts sobre l'agricultura. La gran notícia era que disposaven del lloc perfecte per a això: un dels horts pertanyents al pare de l’Isa, el pagès Enric Simó, de la finca d’Els Campaners. Amb una feixa de 600 metres quadrats en un terreny de tres hectàrees i mitja, l’Isa i la Christa van poder començar el projecte d’hort comunitari amb què somniaven.

Encara que les dues impulsores tenen arrels agrícoles, cap d’elles havia tingut mai un hort propi ni havia experimentat el significat i l’emoció de fer créixer les seves pròpies hortalisses. Tot i que solien anar als camps de les seves famílies respectives, només participaven en tasques específiques, com ara collir patates o cireres. Col·laboraven quan hi havia feina, però estaven allunyades del procés de creixement de tot el que s’hi plantava. No s'havien plantejat, per exemple, què significava cuidar d’un cirerer durant tot un any.

De fet, a casa els repetien: «Feu qualsevol cosa, però no us dediqueu al camp. Estudieu!». Les seves famílies no consideraven la pagesia com una opció professional viable per guanyar-se bé la vida; la veien com un ofici extremadament dur, i sempre els havien inculcat que les coses els anirien molt millor si tenien una carrera. Els van fer cas: l’Isa es va formar en disseny i publicitat i ara treballa com a dissenyadora, i la Christa és professora en una escola. Li agrada la feina, però lamenta haver perdut el contacte amb la natura.

 

Un hort per reconnectar amb la terra

Arran de la pandèmia, la parella va decidir emprendre un canvi radical en les seves vides. Van deixar enrere la seva vida convencional a Suïssa, on residien, i es van centrar en l'horticultura amb l’objectiu de connectar amb els seus orígens. La materialització de la seva idea inicial va superar totes les expectatives. En un primer moment, van enviar un missatge de WhatsApp a tots els familiars i amics per explicar-los que volien crear un hort i informar-los que buscaven persones disposades a ajudar-les. Més de cent persones es van apuntar, potser perquè la proposta va arribar durant les restriccions de mobilitat implantades per frenar la Covid-19, quan tothom tenia moltes ganes de sortir de casa. No obstant això, van haver de filtrar, perquè elles buscaven persones disposades a comprometre’s com a mínim un any, creient que durant aquest temps podrien aprendre molt. Ja en porten tres i ningú vol plegar.

Van viure dos anys consecutius a Ullastrell, i van començar a entendre el que significava cuidar un tros de terra; i fer-ho, a més, amb tècniques de permacultura. Volien observar i descobrir com creixen els aliments, allunyant-se del vincle aparentment indissoluble que uneix la pagesia amb el sacrifici.

Durant aquest procés, es van adonar que el pare de l’Isa, sense saber-ho, practica la permacultura. Sense ser conscient de fer-ho, ja aplica tècniques que s'han transmès de generació en generació, coses que l'avi de l’Isa li va explicar i que segueixen els principis d’aquesta filosofia de pagesia basada en la natura: per exemple, la importància de mantenir els arbres als marges de l’hort perquè puguin fixar el sòl i evitar l’erosió de la terra, a més de donar fruits i proporcionar ombra.

A l'hort comunitari no es cobra cap lloguer, ja que l’Isa considera que el seu pare té prou terreny per cedir-ne una part. La iniciativa es basa en l’aprenentatge col·lectiu, i ni ella ni la seva parella l’entenen com una oportunitat de negoci. Es consideren dues aficionades amb ganes d'aprofundir en el conreu d’aliments ecològics, igual que les altres dotze persones que actualment en formen part. L’objectiu és menjar de manera més saludable i sostenible, sense necessitat de dedicar cada dia a l’hort.

Es reparteixen les tasques entre totes i així aconsegueixen que el cultiu no es converteixi en una obligació feixuga. «Se’ns faria molt pesat haver de venir cada dia a regar durant l’estiu, quan fa tanta calor». A més, per a l’Isa, la combinació de la seva feina com a dissenyadora i l'hort comunitari és ideal. No desitja passar tota la jornada a l'hort i reconeix la seva necessitat de mantenir-se connectada al món digital a través de l'ordinador. Tenir la responsabilitat de l'hort l'ajuda a mantenir un equilibri. A més, pot aplicar els coneixements que té com a dissenyadora en qüestions relacionades amb la pagesia. Per exemple, ha creat el lloc web i la botiga en línia del projecte agrícola de la seva família, i s’ocupa de tot allò relacionat amb la comunicació.

 

De la terra a la taula

Fent memòria del seu viatge al voltant del món, la parella guarda un especial record d’un retir a Tailàndia. Durant una setmana, van cuinar i degustar productes locals i cultivats allà mateix. «Quan menges bé i de la terra, tot funciona millor», reconeix l’Isa. A través d’aquesta experiència, van prendre consciència de la importància de cultivar el que es menja, de conèixer l’origen dels aliments i dels beneficis que aporten a la digestió i a la salut en general.

 

«Quan menges bé i de la terra, tot funciona millor» Isabel Simó
 

L’Isa creu que és difícil seguir una dieta totalment ecològica i de proximitat, però amb l'hort comunitari volen aconseguir que una gran part dels aliments que consumeixen provinguin, com a màxim, d’un quilòmetre de distància de casa seva. D’aquesta manera, estan canviant no només la forma d’alimentar-se, sinó també la manera de relacionar-se amb les persones. Segons ella, tenir un hort implica no només la responsabilitat de cultivar la terra, sinó també la de cuinar els productes de temporada. «Quan tens un hort, el teu menú canvia perquè de sobte tens bledes, espinacs i cols de Brussel·les a la nevera que has de cuinar perquè no se’t facin malbé», explica.

Malgrat reconèixer el valor dels certificats ecològics i de proximitat, considera que l'agricultura regenerativa i la permacultura van més enllà. Aquest enfocament dels sistemes de producció agrícola mostra una gran preocupació pels nutrients dels productes cultivats i la seva contribució a la salut de la terra. De fet, l’Isa qüestiona que, en algunes ocasions, els productes ecològics provenen del monocultiu: «Tu saps que aquella carxofa no farà cap mal al teu cos, però estàs perjudicant la natura amb tantes hectàrees dedicades exclusivament al conreu de la carxofa».

 

Cultivar, aprendre i connectar

Aquesta és la tercera temporada de l'hort comunitari i la gent hi participa principalment per cultivar els seus propis aliments i endur-se'ls a casa. Es troben entre dues i tres vegades a la setmana i, durant l’estiu, amb més freqüència. Tot allò que cullen es reparteix entre els membres del grup. Al llarg d’aquests anys a l’hort comunitari, l’Isa ha après a reconèixer les formes i els orígens de plantes com les cols de Brussel·les o els pèsols. Tenia clar com era el producte final, però ara també ha conegut l’aspecte físic dels productes hortícoles. «És un regal poder veure tota l'evolució de la planta, des de la llavor fins al fruit», precisa. Això era precisament el que buscava: entendre com funciona tot el cicle, com s’inicia una nova temporada i com es poden aprofitar els residus orgànics fent compost.

 

«És un regal veure tota l'evolució de la planta, des de la llavor fins al fruit» Isabel Simó
 

El que més li agrada menjar de l’hort són els tomàquets. Assegura que tenen un gust que mai havia tastat abans i que és un plaer poder menjar-los pocs minuts després de collir-los. Ara, quan menja tomàquets d’altres llocs, no els troba cap gust. «No els cullen en el punt òptim i perden la majoria dels nutrients», comenta.

A l’hort, eviten utilitzar el tractor per a no destruir l'estructura del sòl i molestar el menys possible els organismes que hi viuen. Segueixen una filosofia de mínima interferència amb la terra, ja que consideren que passar la fresa per un camp és com si hi passés un huracà. Entre els seus referents, destaca dos en particular: Jean-Martier Fortier, a qui l’Isa considera el seu guru, i Charles Dowding, un youtuber d'edat avançada que té una gran capacitat per explicar les coses de manera senzilla i pràctica. En Jean-Martin Fortier el va descobrir a través del seu llibre The Market Gardener, una guia reconeguda per fer horts en espais reduïts. Dit això, l’Isa aclareix que l'hort comunitari que lidera té la mida ideal. En ser petit, han pogut aplicar tècniques que mai haurien imaginat que funcionarien, com ara cobrir tot l'hort amb cartrons, col·locar el compost a sobre i plantar els productes en forats petits. Això permet mantenir la humitat de la terra i reduir la necessitat de reg. A més, sempre mantenen a ratlla les mal anomenades «males herbes».

 

Fomentar el relleu generacional

L’Isa no canviaria el camí que va triar d'estudiar una carrera, però creu que potser ha trigat una mica massa a adonar-se de la importància de reconèixer d'on ve. «Fins ara, als meus trenta-vuit anys, no he redescobert tot el que tinc aquí», proclama amb orgull. Pensa que cal fomentar el relleu generacional a través de l’amor cap a la pagesia i, al mateix temps, formar les persones que no provenen d’aquest món, però tenen ganes d’implicar-s’hi; es tracta de facilitar-los el camí. «Ens hem acostumat massa a dir “sempre s'ha fet així”», explica. Creu que caldria canviar una mica de mentalitat i trobar fórmules per facilitar l'accés real a la terra per a aquells que volen cultivar. Considera que els bancs de terra funcionen, però que encara hi ha molta gent amb terres que no les cultiva i que prefereix llogar-les, fins i tot per obtenir cent euros al mes. «Desafortunadament, la gent mira molt la butxaca i prima l’avarícia».

Com que actualment té dues feines (una relacionada amb el disseny i l’altra amb l’agricultura), està donada d’alta en dos epígrafs d’autònoms, i això complica la relació harmònica que ella voldria mantenir entre els dos mons. Segons ella, la societat s’adapta i transforma infinitament més ràpid que les institucions i la burocràcia. Reconeix que no li surt a compte tenir dues feines, i lamenta que la majoria de la gent es faci enrere abans de provar res.

A Ullastrell la majoria dels pagesos tenen l'edat del seu pare: es troben en la franja dels seixanta-cinc als vuitanta anys, mentre que el més jove, després d'ella, en té cinquanta. Comenta que, tot i que no són en una zona tan agrícola com el Prepirineu o Lleida, hi ha molts terrenys disponibles per al conreu i, a més, són molt a prop de Barcelona. Malgrat això, el relleu generacional no està succeint. «Hi ha espais per cultivar, però no hi ha gent que s'hi vulgui dedicar», es queixa.

 

«Hi ha espais per cultivar, però no hi ha gent que s'hi vulgui dedicar» Isabel Simó
 

La paciència, una qualitat essencial

La seva relació amb la terra li ha ensenyat la importància de la paciència. Creu que aquesta virtut és imprescindible no només a l’hora de treballar amb les plantes, sinó en qualsevol aspecte relacionat amb el món agrícola, ja sigui demanar llicències, interaccionar amb l’administració o treballar en col·lectiu a l’hort.

Considera que la societat encara no aprecia del tot els grans beneficis de realitzar tasques de manera comunitària: «Quan involucrem gent en un projecte conjunt, en traiem el màxim profit en tots els sentits possibles».

 

«Quan involucrem gent en un projecte conjunt, en traiem el màxim profit en tots els sentits possibles» Isabel Simó
 

Un dels reptes de l’hort comunitari és trobar l’equilibri entre la feina que implica i la quantitat de gent del grup. Segons l’Isa, caldrien cinc persones més actualment. Han començat a publicar notícies sobre l’hort en un compte d’Instagram i volen obrir l’hort encara més a la gent de la zona. De fet, l’Isa s’està plantejant ampliar el projecte per donar a conèixer l'agricultura a més persones, especialment els joves. Assegura que quan coneixes el procés i el significat de tenir un tomàquet d’aquí, comences a apreciar-ho de veritat. La seva idea a llarg termini és vendre directament els productes directes de l'hort, obrir-lo a escoles, grups, famílies i fins i tot convidar la gent a collir calçots, cuinar-los i menjar-los a l’hort. «Vull unir les coses que ja fem i portar-les a l'hort; fins i tot, fer un concert entre tomaqueres!», comenta.

L’Isa està convençuda que per poder fer realitat tot això s'ha de començar en petit i avançar a poc a poc. Per a ella, és un projecte de vida, i així ho veu amb la seva parella: «Hi ha gent que inverteix en bons del Tresor i nosaltres invertim en l'agricultura de casa». Tot i que fa dos anys els pares i família no veien clara la iniciativa, ara comencen a entendre que és un projecte de futur i que, si volen preservar la natura, han de seguir aquest camí.

 

«Hi ha gent que inverteix en bons del Tresor i nosaltres invertim en l'agricultura de casa» Isabel Simó
 

Més que un espai de cultiu

El setembre de l’any passat, l’Isa i la seva parella se’n van anar a Suïssa perquè tenien més feina allà. Els primers dies es preguntaven què passaria amb l'hort. Però, en tornar, han vist que només calia delegar, ja que la gent estava prou motivada per continuar. Actualment, elles hi van, almenys, un cop al mes cada una, i han pogut comprovar que l'hort comunitari és molt més que un simple espai de cultiu. És un lloc on les persones es retroben amb les seves arrels, es connecten amb la natura i s'inspiren mútuament. A través d'aquesta experiència, han après a valorar els aliments frescos i saludables que poden cultivar amb les seves pròpies mans. Els vincles que s'han teixit a l'hort són tan importants com les verdures i fruites que sorgeixen de la terra. És un recordatori constant de la força de la comunitat i del poder de la col·laboració.

Aquest petit raconet verd és un testimoni viu de com podem transformar el nostre entorn i, alhora, transformar-nos a nosaltres mateixos.

 

— Redacció BCN Smart Rural —

Isabel Simó, Hort comunitari d'Els Campaners.  PATXI URIZ | DIPUTACIÓ DE BARCELONA
Enllaços relacionats

Històries BCN Smart Rural: ‘La força tranquil·la’
Curtmetratge produït per BCN Smart Rural | Diputació de Barcelona

Comparteix
Et pot interessar

Uneix-te a la revolució més deliciosa!

Vols estar al dia de les últimes novetats del programa Barcelona Agrària?  Subscriu-te al nostre butlletí digital!

Omple el breu formulari que trobaràs a continuació i rebràs al teu correu electrònic una selecció de notícies, entrevistes, informes i publicacions que segur que t’interessen.

Vull subscriure'm!